Arts visuals / Exposicions

Tadáskía, la lluita per reconstruir-se i existir

La Galeria Joan Prats presenta la primera exposició individual de la jove artista afrobrasilera, Tadáskía, “Rara ocellet”, una selecció dels seus últims treballs desenvolupats durant la seva residència al Salzburger Kunstverein (Àustria) i Barcelona entre final de 2022 i principi de 2023. Reuneix dibuixos, teles, escultures, fotografies i una videoinstal·lació que plantegen la seva relació amb el món. Les obres que exhibeix ens transporten a un univers viu i colorista per oferir-nos els somnis de la seva infància o la intimitat de la seva família. A la mostra destaca la figura de l’ocell que la representa com una criatura lliure que emigra d’un lloc a un altre, canviant i adaptant-se ràpidament de context.

Tadáskía. Rara ocellet
Galeria Joan Prats
Balmes, 54. Barcelona
Fins al 20 de maig de 2023

Vivim en entorns de domini, generats per poders invisibles, incontrolables i difícils de combatre. Tadáskía (Rio de Janeiro, Brasil, 1993), anteriorment coneguda com a Max Wíllà Morais, és artista, escriptora, trans i negra. Viu entre Rio de Janeiro i São Paulo i comparteix aquesta voluntat de qüestionar i combatre allò que ens és definit pel discurs hegemònic del poder. El creixent interès per la seva obra és fruit de l’avanç per les lluites contra la invisibilització dels cossos divergents. La seva feina pretén generar espais de tensió on els conceptes de nacionalitat, raça, classe social i gènere són explorats per entendre de manera crítica les estructures de la inclusió i exclusió en la societat. Ja siguin pintures, dibuixos, fotografies, instal·lacions, performances o vídeos, Tadáskía entra en connexió amb la matèria i crea fantasies al seu voltant. Els seus treballs es basen en històries, geografies i relacions materials i immaterials que poden sorgir entre el món i els éssers vius. La comunitat, la família, el cos, les emocions, les experiències vitals, el màgic i l’ancestral són alguns dels eixos del seu quefer. També elabora experiències visibles i invisibles de la diàspora negra i trobades familiars inusuals.

Vista general de l’exposició Rara ocellet de Tadáskía. Cortesia Galeria Joan Prats

La idea de canvi és central en la seva producció. Per a la crítica i comissària Clarissa Diniz, Tadáskía tothora es manté atenta a les transformacions. No només vigilant al que canvia, sinó al poder de l’alteració contínua; al que va, torna i canvia de direcció; circularitat, espirals i tangents. “Per llançar-se a la força de la transformació, el dibuix ha estat el seu principal company”, explica. Tadáskía dibuixa per transformar i transforma dibuixant. Els seus traços fan que les figures es transmutin en una coreografia palpitant i experimental. “El seu cos també incorpora un poder de metamorfosi per la seva difosa i heterogènia relacionalitat: a través d’aparicions, performances, vídeos, fotografies, assistim com els cossos que la travessen i que la constitueixen canvien de posicions ontològiques i de marcadors socials, mentre la mateixa artista fa transicions i hi posa tota la resta”, continua la comissària. “En fer-ho, exposa la passió i el compromís que té el seu dibuix amb les formes per als àmbits polític i racial, demostrant que dibuixar per transformar és també una manera de redissenyar la forma del món tal com el coneixem avui, inquietant-lo”.

El 2022 Tadáskía va participar en la residència Homesession, a Barcelona, ​​on comença a experimentar amb l’esprai sobre tela, donant com a resultat obres situades a mig camí entre dibuix i pintura. El desplaçament també li va permetre canviar la percepció de la feina. “En un lloc és de dia, mentre que en un altre és de nit. Les coses canvien segons el lloc, la imaginació canvia”, reflexiona. “Depenent d’on ens trobem, pot haver-hi transformacions en forma, color i línia”. El color juga un paper preponderant a la seva obra, que es recolza en diverses referències. En les noves obres hi ha un aspecte connectat amb l’acabat i la noció de finalització; una relació incisiva amb el temps.

Tadáskía. Sense títol, 2023. Díptic. Carbonet, pastel i esprai sobre paper. Cortesia Galeria Joan Prats

La seva producció es pot agrupar en “famílies”, conjunts d’obres de característiques semblants, però que es diferencien pel ritme del moviment que adopten. Li interessa tractar l’esperit de les coses, en un procediment situat entre figuració i abstracció. Un altre concepte clau per entendre la seva obra és el d’aparició, paraula que va triar per descriure la seva producció fotogràfica. L’aparició passa quan l’artista o els grups reunits amb ella es troben davant de la càmera analògica. És l’acte de revelar, en el qual la imatge pot tenir un resultat o no segons el previst.

L’exposició “Rara ocellet” que presenta la Galeria Joan Prats aplega la seva àmplia pràctica artística. Crea il·lusions relacionades amb la diàspora africana amb una visió sincrètica de l’espiritualitat. De vegades són dibuixos, eteris i plens de sensibilitat, que crea amb materials humils com pintura d’ungles, i de vegades són superfícies retallades i després esquinçades amb les quals ens planteja una alternativa al binarisme present igualment en el seu ús de la forma i del cromatisme.

Vista general de l’exposició Rara ocellet de Tadáskía. Cortesia Galeria Joan Prats

La sèrie de pintures sobre paper Ocells i estrella (2023) i Plomes i poetes (2023) prové de la lluita intrínseca que sostenen les formes que pugnen per néixer i que tracten d’afirmar-se des del caos primigeni, així com de la llum i del color que van sorgint de l’obscuritat. La sumptuositat del colorisme, els sensuals arabescos i les linealitats volàtils dansant subratllen els ressons llegendaris i mítics d’una obra que mai abandona els seus orígens. Els suggeriments figuratius semblen aparèixer per materialitzar unes obres modulades per ritmes seqüencials d’entramats curvilinis que poden recordar el vol dels ocells. Són l’expressió d’un cos —el seu— que no es va deixar domar, ni domesticar; formes fluides, atmosfèriques, de vegades fan la impressió de volatilitat sense, però, ser incorpòries. Estan perfectament continguts als marges torts del paper que l’artista esquinça amb les mans. Per contra, hi ha un sentit de l’humor que recorre aquestes narracions que es presenten en composicions de gran delicadesa i frescor.

A Linha dourada, (2012-2023), les closques d’ou cosides amb fil indaguen sobre la fragilitat i la reconstrucció, al capdavall, són cossos orgànics que, amb el temps, es transformaran o desapareixeran. Un altre peça a destacar és Olha o passarinho! (2020), en què la família de l’artista posa per a un retrat amb els ulls en blanc. Segons Tadáskía, la família no és només una qüestió de consanguinitat, també inclou amics i persones que es relacionen entre elles. “Com en els dibuixos, s’estan creant grups, alguns se separen, altres s’uneixen”, explica. “És molt rar que faci alguna cosa única. No es tracta, però, d’obres en sèrie, té a veure amb el ritme, amb grups que creen ritme entre ells”.

Tadáskía. Sense títol, 2023. Díptic. Carbonet, pastel sec, pastel a l’oli i esprai sobre paper. Díptico. Cortesia Galeria Joan Prats

Per altra banda, les escultures Sense títol (da familia frutas e legumes leve), (2022-2023) reestructuren peces fetes amb palla, utilitzada habitualment en rituals afrobrasilers a les que incorpora fruites i verdures naturals. El vídeo Abduçao (2022) ens proposa sis històries i diverses temporalitats i està escenificat en una mansió d’una col·leccionista de Sao Paulo. Fa referència a les vinculacions de poder entre la monumentalitat i la simbologia de l’arquitectura i els cossos racialitzats d’ella i d’una companya. L’ocupació dels espais es multipliquen i amplifiquen a través de sons, ombres, dansa i rituals. A més dels dibuixos i tècniques mixtes inèdites, Tadáskía ha realitzat una pintura directament realitzada sobre un mur per mostrar-se a l’aparador de la galeria.

En el text de sala, Ingrid Blanco Díaz apunta: “Tadáskía narra la seva pròpia història disputant el fet de ser definida, visualitzant-se i representant-se com a subjecta no hegemònica i infringint les lògiques representacions d’opressió i control. La seva pràctica artística respon a les urgències d’una comunitat que s’esforça per crear els seus propis relats i repositoris desactivant els cànons sistèmics i les hipòtesis normatives que han construït ficcions sobre gènere i raça”.

Tadáskía. Olha o passarinho! Fotografia 35 mm. Cortesia Galeria Joan Prats

Als 29 va fer la seva primera exposició i va participar en mostres col·lectives dins i fora del Brasil. El seu treball està atraient col·leccionistes i ja està representada en institucions importants com ara el Museu de Arte do Rio. Enguany la Fundación ARCO ha adquirit obres seves. Llicenciada en arts visuals per la Universitat Estatal de Rio de Janeiro (UERJ, 2016) i amb un màster en educació per la mateixa universitat, juntament amb Diambe da Silva, el 2018 passat va estrenar A poeira não quer sair do Esqueleto, un documental experimental que s’ha vist en diversos països com l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, Rússia, els Emirats Àrabs i l’Índia, entre altres.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close