Arts visuals

Tània Font. Escultures sense paraules

Fa poc més de mig any  vaig tenir l’oportunitat de veure en directe el treball de l’escultora Tània Font. Va ser a l’Espai La Galeria de la Factoria Cultural de Terrassa, on va presentar un conjunt d’escultures. L’exposició portava el títol de “Quàlia“, el significat del qual es basa en les qualitats subjectives de les experiències individuals corresponents al món de les idees i de les sensacions, com poden ser la percepció d’un sentiment o d’un color. Era la primera vegada que contemplava la seva obra i veritablement em va causar una excel·lent impressió, tant per les diferents tècniques i materials emprats com per la seva proposta plàstica. És ben evident que els personatges que apareixen en les escultures no deixen indiferent a  ningú. Ara presenta  una dotzena d’obres a la galeria Contrast, amb el títol de “Sine Verbis“.

Tània Font. Sine Verbis
Galeria Contrast
Consell de Cent, 281 Barcelona
Fins al 26 de maig de 2022

Tània Font (Palamós. Girona. 1978) resideix actualment a Arenys de Mar. Es va formar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, especialitzant-se en escultura i gravat, i a l’Escola de Còmic i Arts Visuals Joso, on es va interessar en el modelatge, el realisme fantàstic i l’aerografia.  A banda de l’escultura, s’ha dedicat al món de la joieria i de l’escenografia teatral i televisiva. Ha creat escultures de caire científic dins d’un estil hiperrealista per a diversos projectes expositius de la Fundació La Caixa i del Museu de les Ciències de Barcelona, entre altres institucions. Va dirigir la productora Materia-Zero. Per tant, la podem considerar com una artista pluridisciplinar.

Tània Font. Behind the door. 2021

Les seves primeres obres es van poder contemplar en una col·lectiva a la galeria Patrick Domkem de Cadaquès. Posteriorment ha exposat a la Nau Bostik de Barcelona, on hi va fer una residència; al Museu Can Mario de la Fundació Vilacasas de Palafrugell, on va mostrar Mecànica interna que formava part de l’exposició monogràfica sobre l’obra de Josep Clarà; a la galeria Espai G amb la mostra Diàlegs i a la galeria Vila Contemporània de Monza, Itàlia, a més de la mencionada anteriorment a la Factoria Cultural de Terrassa. Ha participat en diferents fires d’art a Espanya, Itàlia, França, Suïssa i Bèlgica. Té una escultura en un espai públic que es troba al cementeri de la seva ciutat natal, dedicada als nou palamosins que van morir en el camps de concentració nazis.

Sine Verbis. Escultures sense paraules.

Per a l’artista, Sine Verbis “pretén compartir sensacions i tocar  l’espectador en un punt del seu interior on pot trobar experiències sensorials com la por, els dubtes o la il·lusió, emocions que compartim en la seva generalitat”. I això és precisament el que es troba el públic quan observa les seves creacions. A diferència de l’exposició anterior de Terrassa, aquí incorpora nous materials com son la resina i el plom, concretament a la peça Escultura del tiempo, ja que a la resta hi ha materials tan diversos com el fang vermell de La Bisbal, ciment, gres i ceràmica principalment, a més hi afegeix d’altres com fusta, corda, paper pintat, pintura a l’oli, pàtines de silicat, poliestirè, acer, ferro, llautó i pa d’or.

La protagonista de l’exposició és la dona, sobretot el seu bust, encara que hi ha un parell de peces en que les mostra de mig cos sense braços ni cames, evocant les escultures clàssiques gregues. La majoria de caps estan en construcció o desconstrucció. Dins de cadascun hi ha una sèrie de petits objectes disposats a mode de maqueta. És com si es tractés de minúscules escultures dins d’una de gran.

Tània Font al seu taller. Foto Marta Ribes

La peça principal de la mostra és Escultura del tiempo (2021) tant per les seves dimensions -més de 2 metres d’alçada-, com pel material usat -resina- i el seu missatge. Representa un cos femení nu transparent, que en lloc de tenir braços té pèndols. A dins hi ha un rellotge en funcionament. El cos, a l’obrir-se, ens permet veure la màquina del temps. L’altra peça destacable és Incúria (2022), o el que és el mateix, la d’un personatge que no te cura de sí mateix. És com si estigués preocupat pel que li succeeix, ja que  té el cap mirant cap a baix. Les seves escultures tenen sentiments i emocions que no es poden expressar oralment, per això crea el seu propi llenguatge, ja que els éssers humans sense paraules mostren sensacions diverses.

Els caps femenins són quasi bé surrealistes, com per exemple Inverted Flame Factory I i II (2022), on les xemeneies els cobreixen, com també a Castles in the air I i II (2022), on unes construccions impossibles, a mode de castell-torre amb fustes i cordills, els protegeixen. En elles hi veiem unes escaletes que provenen del cervell, com si els pensaments se n’allunyessin, així com una grua que penja d’una plataforma amb una escala que, paradoxalment, no condueix a cap lloc o potser està indicant l’infinit. Aquests elements que les dones porten al cap recorden l’antic Egipte, com per exemple el bust de la reina Nefertiti, esposa del faraó Akhenaton, que es troba al  Neus Museum de Berlín. En el cas de la sèrie ”Forn de la flama directa”, observem unes xemeneies apagades, que no desprenen fum, que indiquen el pas del temps, rememorant la gran quantitat de fàbriques tèxtils que hi havia al territori. Tània Font, en relació a aquestes obres diu “quan penses que se t’escalfa el cap tant com una olla de pressió de tant pensar, acabés fumejant com una xemeneia”.

Tània Font. Deconstrucción XVIII. 2022 Foto Marta Ribes

Respecte de la sèrie Desconstrucció, hi ha dues peces on els caps estan oberts per una part, com si es tractés d’una trepanació, ja que el cervell deixa entreveure el que hi ha dins que, en aquest cas, són les estances d’un habitatge: el llit, la taula, una escala, prestatges amb llibres, un armari… És com si a dins del cap hi hagués la maqueta d’un pis moblat. Aquestes escultures van sorgir a partir d’un  trencament emocional, ja que segons ella “és quan el que representa la teva vida, com la gent que t’envolta, el lloc on vius o el que t’estimes, desapareix sense que vulguis, i sense fer res per canviar-ho”. Són records d’una època viscuda o el que és el mateix, del pas del temps, que provoca aquesta actitud d’abandonament, de deixar-se anar, d’enderrocar el que no ens és d’utilitat.

Tània Font. Childhood prisons II. 2020

En canvi hi ha un grup d’escultures on l’artista intervé només en la part externa de la cara, com per exemple a La grieta (2022), on una corda cobreix pràcticament tota la cara, com si volgués lligar els pensaments i no deixar-los que es moguin lliurement. A Night dress (2020), el que fa és cosir la cara, deixant només un ull obert com observant el que li succeeix al seu entorn més proper. A La sèrie Childhood prisons (2020), en lloc d’ulls hi ha unes reixes. És com si estiguessin  presoneres sense poder anar més enllà del que els ulls puguin veure. Una està decorada exteriorment amb ocells i l’altra amb flors. Per a Tània Font, són instants delicats, ja que fan referència a “un nen petit que estava molt trist i no podia plorar. Que estava molt trist i no podia parlar”.

Tània Font. Childhood prisons II. 2020

Les peces Behind the door i Tancat permeten una doble lectura i a la vegada són les més iròniques de l’exposició, ja que la primera té diverses portes al cap que s’obren, i així les idees poden expandir-se lliurement. En canvi, en la segona, ocorre el contrari, degut a que té la boca tancada amb una clau posada al pany. El cervell, fet de resina que permet visualitzar el seu interior, té forma de casc subjectat per unes sivelles. És com si el silenci “que té dins del cap, quedés guardat”. Finalment a Dona del cor, aparentment veiem el cap d’una dona amb el ulls tancats. Si obrim les sivelles que du al front i trobarem el cor. O sigui, el cor substitueix el cervell. De fet, són els dos elements essencials en el funcionament del cos humà, però que aquí representen les emocions i els sentiments del personatge.

Acompanya l’exposició un documental sobre el procés creatiu de l’artista realitzat per Marta Ribes, que serveix a l’espectador per adonar-se de la complexitat del seu treball i alhora saber valorar la seva proposta plàstica. Així mateix, es complementa la mostra amb una xerrada entre Tània Font i l’escriptor i poeta Vicenç Altaió.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close