L’’Espai La Galeria de la Factoria Cultural de Terrassa, abans denominada Centre Cultural de Terrassa, és una sala on s’exposen obres de galeries i entitats de la ciutat, com per exemple la galeria Espai G que ara presenta el recent treball escultòric de Tània Font amb el títol de “Quàlia”, que significa les qualitats subjectives de les experiències individuals corresponents al món de les idees i de les sensacions, com poden ser la percepció d’un sentiment o d’un color.
Tània Font
“Quàlia”. Exposició d’escultures
Espai La Galeria de la Factoria Cultural de Terrassa
Artista presentada per la galeria Espai G de Terrassa
Fins al 2 d’octubre 2021
A Tània Font (Palamós, Girona, 1978) la podem considerar una artista polifacètica, ja que, a més de dedicar-se a l’escultura, s’endinsa en el món del gravat, la pintura, el dibuix, la joieria i principalment l’escenografia teatral i televisiva, on treballa des de ben jove. Actualment resideix a Arenys de Mar. La seva primera exposició va ser en una col·lectiva a la Galeria Patrick J. Domkem de Cadaqués. Recentment ha exposat a la Nau Bostik de Barcelona, en la qual va fer una residència. Va col·laborar a l’exposició monogràfica sobre l’obra de Josep Clarà que es va dur a terme al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, on va presentar “Mecànica interna” i a la galeria Espai G amb la mostra “Diàlegs”. Al cementiri de Palamós hi ha una escultura seva com a homenatge als nou palamosins que van perdre la vida en els camps de concentració nazis.
Per al realitzador audiovisual i comissari d’exposicions Andrés Hispano, les escultures de Tània Font “són l’elaboració d’un enigma amb què respondre a d’altres”. Té raó, ja que aquest enigma l’hem de resoldre nosaltres mateixos quan contemplem les seves escultures femenines. Totes tenen els ulls tancats, com les de Jaume Plensa. La mateixa artista assenyala que “és una exposició de silenci introspectiu, que crea collages visuals i metàfores a partir d’elements figuratius des de la lleugeresa de l’inconscient del somni per expressar sentiments i estats físics i emocionals personals”, per això l’ha denominat “Quàlia”.
L’exposició consta d’onze peces de dimensions similars, però treballades amb diferents materials: fang vermell de la Bisbal, ciment, gres i ceràmica principalment, on afegeix fusta, corda, paper pintat, pintura a l’oli i pàtines de silicat. Totes les obres mostren caps de dona. Són caps en construcció i desconstrucció. Per això representa un món quasi surrealista, on veiem des de xemeneies i construccions impossibles a semiesferes transparents i finestres obertes. Tots aquests elements els porten al cap aquestes dones anònimes que, d’alguna manera, evoquen el món egipci com en l’escultura de la reina Nefertiti, esposa d’Akhenaton, o de la sèrie Fàbrica de flama directa per les seves xemeneies.
Si observem detingudament cadascuna de les peces, veurem que a dins d’aquests elements hi ha una sèrie de detalls que demostren que al darrera de la feixuga tasca de construir una mena de torre castell amb fustes i cordes, com són Castells en l’aire I i II (o la Cabana d’en Garrell ) hi ha un gran interès a representar determinats aspectes, com són les petites escales que provenen del cervell, com si els pensaments volguessin expandir-se cap amunt, o una mena de grua de la qual penja una plataforma amb una escala que no condueix a cap lloc, o que potser assenyala l’infinit.
A Forn de flama directa II, III i IV, l’artista ens ensenya unes xemeneies que no treuen fum, que han estat molt usades i que ens transporten a un passat que no és gaire llunyà, el d’una revolució industrial apagada, com la de les fàbriques tèxtils. Per a l’escultora es tracta de “quan penses tant que se t’escalfa el cap tant com una olla de pressió, de tant pensar, i acabés fumejant com una xemeneia”.
Hi ha dues peces més que porten al cap objectes estranys, però més discrets, com són Tancat i Rere les portes. La primera té la boca tancada amb una clau i el seu cervell consisteix en una placa de resina, com si fos un casc subjectat per unes sivelles. Per tant, les idees no es poden escapar i tampoc les pots veure. Fa referència al silenci i al “que té dins el cap, que queda guardat”. En canvi, la segona peça és el contrari, sobretot per l’aparició d’unes obertures en forma de finestres o portes que envolten el cap de la dona, indicant que flueixen les idees, expandint-se amb tota llibertat. Per a Tània Font es tracta d’una època de canvis. Uns canvis que no sabem ben bé cap on ens porten.
Presons de la infantesa II és l’única obra on la dona té el cap descobert, sense portar res a sobre seu i a més té els ulls oberts, llevat que té incorporades unes reixes, com si la mirada estigués presonera i no deixés veure el que hi ha fora. Tot el cap i el bust estan plens d’ocells. Per a l’artista és un instant emocional delicat, ja que fa referència a un “nen petit que estava molt trist i no podia plorar. Que estava molt confús i no podia parlar”.
Finalment, la sèrie d’escultures Desconstrucció VII, XII i XIII apareixen en un moment de trencament emocional que “és quan el que representa la teva vida, com la gent que t’envolta, el lloc on vius o el que t’estimes, desapareix sense que vulguis, i sense que puguis fer res per canviar-ho”. Possiblement són les peces que causen més impacte, ja que tenen el cap i el rostre oberts o mig destrossats. A dins observem unes petites habitacions on hi ha una tauleta i un banc de fusta amb uns sobres i fulls blancs, prestatges amb llibres i tovalloles, una làmpada, un armari i totes les parets pintades en diferents colors i unes sanefes que recorden les estances gregues o romanes antigues. És com si dins del cap hi hagués una maqueta d’un pis. Poden ser els records d’una època viscuda o del pas del temps que deixa al darrere la decrepitud i l’abandó, com una forma d’enderrocar el que ja no ens interessa o no ens és útil.
