Aquests darrers anys, s’han publicat diversos llibres que demostren el destacat paper que han tingut les dones dins del món de l’art des de la baixa edat mitjana fins a l’actualitat, com per exemple “L’art i la dona”. Xavier Barral, “Amazonas con pincel”; Victòria Combalia, “Olvidadas y silenciadas”; Rafael Gil, Concha Lomba (coord.), “Mujeres en el arte”; Amparo Serrano, “Mujeres artistas“; Flavia Frigeri i “Obra de mujeres artistas en los museos españoles: guia de pintores y escultores: 1550-1936″. Però, en realitat, la presència femenina en la majoria dels museus segueix sent testimonial. Valgui com exemple el Museu del Prado, que la primera vegada que va presentar una exposició exclusivament d’una dona, en els seus dos segles d’existència, va ser l’any 2016. Es tractava de la pintora barroca Clara Peeters. En canvi, els museus d’art contemporani sí que les hi presten més atenció i sovint veiem retrospectives que permeten valorar en profunditat les seves trajectòries.
Amor a l’art de Tània Juste
Premi Prudenci Bertrana
Columna Edicions
Col·lecció Clàssica
Primera edició. Setembre del 2021
416 pàgs. 21 €
Aquest oblit, volgut o no, en la història de l’art és totalment injust, si tenim en compte que la primera dona artista va ser la religiosa Eude, també anomenada Ende o En, que va il·lustrar La Bíblia a través de 115 miniatures, del Beatus de Girona. El crític d’art Alexandre Cirici Pellicer es referia a ella com la “primera personalitat de nom conegut en la pintura catalana”. Per això el llibre que acaba de publicar l’Editorial Columna, Amor a l’art, de Tània Juste, permet al lector endinsar-se en l’univers de l’art a partir de dues dones d’èpoques diferents, que són les veritables protagonistes de l’obra. Una des de Barcelona —l’Olivia, antiquària i historiadora de l’art— i l’altra, des de París —la Valèria Sans, pintora. Es tracta de dues dones que, separades per quasi mig segle, senten el mateix, com és devoció i entusiasme per l’art. L’autora reivindica el paper de la dona artista “no com a objecte, com a musa, model o parella d’algun home, sinó com a subjecte creatiu amb veu pròpia”.
La Valèria Sans li atansava un fil del qual volia estirar, va comprendre que era allò el que la seva mirada li deia el primer cop que la va observar. I ho pensava fer, per justícia, per amor a l’art.
El llibre ha obtingut el 54è Premi Prudenci Bertrana d’aquest 2021, amb una dotació de 30.000 €. És l’any que més originals s’han rebut. El jurat del Premi estava format per Care Santos, Gemma Lienas, Gerard Quintana, Glòria Gasch i Montse Barderi. En anteriors edicions les guanyadores van ser Núria Esponella, amb l’obra Anima de tramuntana i Montse Barderi, amb La memòria de l’aigua. Altres llibres publicates per Tània Juste (Barcelona, 1972) són A flor de pell (2009), Els anys robats (2012), L’hospital dels pobres (2014), Temps de família (2015) i Passatge al nou món (2018). A més d’escriptora, desenvolupa la tasca de traductora. A banda del Prudenci Bertrana, l’any 2015 va aconseguir el Premi Néstor Luján per Temps de família.
L’autora “s’ha posat a la pell de moltes d’elles i recollir les seves lluites i els seus anhels”. I això és precisament el que es trobarà el lector. Una història que camina paral·lelament entre la realitat i la ficció, ja que una part dels personatges que hi apareixen són reals: artistes, escriptors, poetes, galeristes i col·leccionistes que viuen a París o Barcelona. En canvi, els protagonistes que resideixen únicament a Barcelona són ficticis, tant els antiquaris com els col·leccionistes.
Va decidir que ella —la Valèria Sans— no se cenyiria mai a aquells patrons, va prometre’s a si mateixa que pintaria sempre tot allò que li vingués de gust i que no hi hauria res ni ningú que l’aturés a l’hora de creuar aquella frontera que els homes, de manera tan absurda i incomprensible per a una noia com ella, havien aixecat entre els dos sexes.
El llibre intercala dues històries, una que correspon als anys 70, a les acaballes del franquisme, quan ja Franco estava malalt, i s’albira l’arribada de la democràcia, i l’altra es produeix als anys anteriors i posteriors de la I Guerra Mundial, tenint com a epicentre París. En el primer cas, la protagonista és la jove historiadora de l’art Olivia, que feia poc temps que havia acabat la carrera i treballava amb el seu avi Boris Badia, el qual tenia una galeria d’antiquari al carrer de la Palla. Aquesta galeria no va existir realment, però podria ser qualsevol de les que hi havia al barri gòtic barceloní.
Una de les tasques de l’antiquari és visitar pisos on els seus propietaris es volen desfer de les seves pertinences. En aquest cas es tracta d’un pis de la plaça Reial, propietat d’un ric industrial i alhora col·leccionista d’art que havia mort i el seu fill volia desfer-se de tot el que hi havia. Mentre estaven fent l’inventari, l’Olivia va descobrir que al darrera d’un quadre —una marina de Cadaqués— que estava penjat a la paret, n’hi havia un altre d’una pintora desconeguda per a ella. Es tractava de l’altra protagonista del llibre, la Valèria Sans, que representa la figura de qualsevol de les pintores que van marxar a la capital francesa per obrir-se pas, ja que aquí la dona artista no tenia el reconeixement que mereixia, a més que tampoc havien arribat les avantguardes aparegudes a principis del segle XX.
La pintora s’havia representat ajaguda, en actitud relaxada, com aquelles odalisques de Matisse o com l’Olympia de Manet, tot i que ella no es cobria el sexe amb una mà pudorosa.
A partir d’aquest moment se succeeixen una sèrie d’esdeveniments que el lector anirà esbrinant a mesura que vagi llegint el llibre. Un llibre amè que es llegeix ràpidament, ja que l’autora sap transmetre el que pensen i senten les dues dones i, per tant, se sent plenament identificada en elles. A més, la novel·la ens mostra el que succeïa en dos períodes essencials en l’esdevenir històric d’Europa i d’Espanya. Principalment els que han viscut els darrers anys de la vida del dictador i el procés de transició democràtica. En canvi, els anys anteriors i posteriors de la Gran Guerra, només es coneix a través dels llibres, fotografies i documentals, però va ser una època molt productiva a nivell creatiu, ja que van sorgir diverses tendències avantguardistes en poc temps, que donen a entendre la creativitat i el desig per descobrir noves maneres d’expressar-se, tant plàsticament com poèticament. Aquesta situació ens la posa de manifest Tània Juste a través de la pintora Valèria Sans, que ens transporta a aquells anys, relacionant-se amb artistes com Picasso, Foujita, Modigliani i Man Ray, i poetes com Breton, Apollinaire i Tzara, o el que és el mateix, coneix de prop els instigadors del cubisme, el surrealisme i el dadaisme.
Havia pres la ferma decisió de recuperar aquella pintora d’un inexplicable oblit, rescatar cada detall de la seva vida i la seva obra, reconstruir-la peça a peça, si calia, fins a mostrar-la amb tota la seva llum, tal com es mereixia i com hauria estat si el relat de la història de l’art —ara ho veia amb tota la cruesa i claredat—, no l’haguessin fet només els homes.
Ara bé, les veritables amistats de Valèria Sans van ser les dones que es movien a la capital francesa: artistes, poetes, marxants, col·leccionistes i escriptores, com la pintora Marie Laurencin, que era l’única dona cubista, parella d’Apollinaire, l’inventor dels cal·ligrames, encara que més tard es va casar amb el baró Otto von Watjen, que també era pintor i poeta. Una altra persona que va ser molt important per a Sans fou la col·leccionista i escriptora nord-americana Gertrude Stein, gran amiga de Picasso, que apareix retratada en molts dels seus quadres. La marxant d’art Barbara Weil va ser la primera que va vendre obra de Picasso i la que va fer l’única exposició individual de Modigliani. La pintora Olga Sacharoff, que conreava el retrat, la figura i el tema floral, va tenir una relació molt fluida amb la pintora barcelonina.
Un altre personatge a qui professava admiració va ser la reina de Montparnasse, Kiki Prin, dona polifacètica, ja que era pintora, escriptora, model, musa i cantant de music-hall i jazz. Va ser parella de Man Ray, fins que va conèixer la fotoperiodista surrealista Lee Miller, de qui vam tenir l’oportunitat de veure una exposició retrospectiva a la Fundació Miró de Barcelona fa tot just tres anys. Una altra dona que li va causar una gran impressió era la jove Jean Hébuterne, amant i musa de Modigliani.
Un recorregut apassionant per la història de les primeres avantguardes artístiques del segle XX, artistes, marxants, galeristes i models en el seu context al Paris dels ‘années folies’ i les relacions entre ells.
Durant els anys 20 i 30 del segle passat, París era el principal nucli existent a Europa, circumstància que va despertar l’interès de l’elit intel·lectual nord-americana, i per aquest motiu molts artistes i escriptors es van instal·lar als barris de Montmartre i Montparnasse. Ara bé, per diferents aspectes també va ocórrer a l’inrevés, degut a l’adveniment dels bolxevics i del nazisme, que va provocar la fugida i l’exili d’artistes i escriptors europeus a Nova York i a diferents ciutats sud-americanes. Per aquest motiu, apareixen a la novel·la personatges procedents dels Estats Units com Romaine Brooks, pintora de retrats i dones andrògines, que va ser parella de l’escriptora, poeta i novel·lista Natalie Barney, a més de la periodista Jannet Flanner i de l’escriptora i il·lustradora Djuna Barnes. A totes elles la Valèria Sans els professava una gran admiració.
L’autora fa un recull del que es vivia a París en aquells anys, i ha volgut atorgar la importància de la dona dins d’una societat on no tenia el mateix reconeixement que els homes artistes, però si ho comparem amb el que succeïa a Barcelona i a Madrid, encara era millor. Galeries com la sala Parés del carrer Petritxol i la Dalmau, al carrer Portaferrisa, en els anys 20 i 30, on s’exposaven pintures de Rusiñol i Casas, entre altres, només hi destacava la figura d’una dona: Lluïsa Vidal, que sobresortia pels seus retrats modernistes. Recentment el MNAC li va dedicar una exposició antològica, que va permetre descobrir un talent que estava amagat en els seus fons. L’aquarel·lista Pepita Teixidor, que pintava flors, també va adquirir un cert protagonisme en aquells anys. Al parc de la Ciutadella hi ha un monument dedicat a ella. A la Galeria Dalmau es va fer la primera exposició cubista al nostre país, on van participar els pintors Metzinger, Le Fauconnier, Gleizes, Gris, Duchamp i l’escultor Henri Laurens, però només hi havia una dona, la Marie Laurencin.
Per als que estan interessats en el món de l’art, el llibre ofereix l’oportunitat d’aproximar-s’hi d’una manera propera i quasi bé divulgativa, que demostra la constància i l’esforç de les seves protagonistes per aconseguir els seus objectius, i que el fet de ser dona no ha de representar cap impediment per obtenir el reconeixement general. Segons Tània Juste, el “llibre recull els anhels i moltes de les preguntes que van quedar pendents de respondre quan estudiava història de l’art. Entre elles, on eren les dones artistes”.