Arts visuals

Tantes dones en una mateixa, i tantes que som totes…

En temps negacionistes de la violència de gènere, d’enfurides proclames contra el valencià i amb l’extrema dreta compartint les institucions amb el Partit Popular al País Valencià, La Nau, Centre Cultural de la Universitat de València, presenta Art contra la violència masclista fins al 18 de febrer de l’any vinent 2024, una exposició comissariada per Semíramis González amb obres procedents de diverses col·leccions privades (Nueva Colección Pilar Citoler, Col·lecció Inelcom Art Contemporani, Col·lecció DKW… ) i molt especialment, d’obres pertanyents als fons patrimonials de les universitats públiques valencianes: Universitat d’Alacant, Universitat Miguel Hernández, Universitat Jaume I, Universitat Politècnica de València i Universitat de València.

Des de l’any 1999, tal com quedà establert per l’ONU, es commemora cada 25 de novembre a escala mundial, el dia contra les violències masclistes en record a les germanes Patria, Minerva i María Teresa Mirabal assassinades el 25 de novembre de l’any 1960 per oposar-se a la dictadura de Trujillo a la República Dominicana. Quan commemorem no celebrem sinó que recordem i denunciem que encara hui dia les dones són assassinades arreu del món per ser dones, dins d’una estructura patriarcal de domini i de sotmetiment forjada durant segles, la qual ha privilegiat als hòmens. En temps de violències masclistes, ser feminista no sols és revolucionari, sinó també necessari, i fer-ho des del compromís i aguditzant la mirada des de l’art, suposa trobar un espai expositiu que conjugue la reflexió, la crítica i la lluita, davant d’una mirada que quede incomodada amb el que veu.

Tantes dones en una mateixa és exemple d’exposició feminista la qual posa damunt de la taula diversos conceptes i violències que ens ajudaran a entendre les diferents desigualtats i escletxes que pateixen les dones des de temps immemorials fins hui dia. El recorregut de l’exposició al llarg de tres sales, transita de la mà de la denúncia, amb unes obres que descobreixen i desarmen, que són profundes, perquè narren vides i experiències, on totes ens podem vore reflectides. Tantes dones en una mateixa és una crida subversiva cap a unes estructures, també les de l’art, la narrativa de la qual, ha estat construïda a mitges sense la presència de les dones artistes i amb la utilització dels cossos femenins com a objectes sexuals que sols han inspirat als genis, representats per a ser gaudits. Cadascuna de les obres exposades són actes de resistència que ens confronten amb els captiveris viscuts, patits i escrits en la nostra carn.

En temps d’aliances feministes del Me too i del S’ha acabat, l’exposició Tantes dones en una mateixa, alça la veu contra el que ha sigut silenciat i ja no es calla, perquè volem deixar de ser les pactades i les qüestionades per una fratria masculina que es reconeix igual i que alhora ens serialitza i classifica.1 I és que en Tantes dones en una mateixa, elles són doblement les protagonistes: per artistes i per denunciar amb el seu treball les violències masclistes que totes les dones en algun moment o altre de la seua vida, de la nostra vida, han patit, hem patit. Per aquest motiu, aquesta exposició evidencia les violències cap a les dones en plural, perquè en cadascuna de les obres presents, hi ha rastre d’alguna d’elles al llarg dels quatre eixos temàtics que la conformen, proposats per la comissària Semíramis González: acabar amb la violència de gènere; les dones no som ferramentes de guerra; contra els estereotips patriarcals i resiliència i supervivència.

Art contra la violència masclista- Tantes dones en una @Eduardo Alapont

Les violències masclistes vulneren els drets humans de les dones, acrescudes durant temps de conflicte armat. Shibolett I-IV, de l’artista Doris Salcedo, és una obra impactant per la seua grandària i pel simbolisme del clavill realitzada l’any 2007 en l’antiga sala de turbines de la Tate Gallery de Londres. El context colombià de l’artista denunciava com els cossos de les dones en temps de guerra es converteixen en botins als quals agredir sexualment.

D’altra banda, les bessones Art al Quadrat porten al present, un oblit injust amb veu i rostre de Mariana Torres Esquer a qui li fou tallada la seua trena per ser dona i roja en temps de repressió dictatorial franquista. Carmen Calvo, amb Cabelleras, contraposa la imatge sexualitzada d’una dona amb un cartell del bàndol nacional franquista durant la Guerra Civil espanyola, un temps en què la virginitat de les dones fou venerada com a exemple de puresa, obediència i de bon comportament, condició sine qua non per arribar casta al matrimoni. El franquisme no perdonà la llibertat que les dones durant la II República havien assolit i les tornà a casa amb violència i amb la imposició del silenci, junt amb la desmemòria obligada per sobreviure, una repressió que Ana Teresa Ortega Aznar ens convida a qüestionar a les seues Cartografies silenciades perquè no torne a passar.

Estratègies de supervivència per a les dones n’hi ha hagut sempre, però des dels anys seixanta del segle XX i amb el moviment feminista, l’art ha sigut una ferramenta per a reivindicar el seu estatus com a dones artistes per dret propi. Les dones de l’obra d’Úrsula Ochoa reivindiquen el dret d’aprendre, a ser subjecte actiu de producció i de representació, dones excepcionals i pioneres en les seues disciplines, però que sabem d’elles una vegada han mort, tal com denuncien Concha Jerez, Gabriela Bettini i Sandra Gamarra en les seues obres.

Art contra la violència masclista- Tantes dones en una @Eduardo Alapont

L’exposició també explora la denúncia cap a les imposicions de bellesa patriarcal establertes pel cànon de la mirada masculina. Artistes com Maruja Mallo amb la litografia Maniquí, Ángela García Codoñer en la sèrie Misses, Julia Galán amb La dona perfecta existeix o Sanja Iveković a Gen XX, ens proposen la desconstrucció d’eixa mirada patriarcal que ha establert el que les “dones” han de ser, quedant excloses la resta, les que han desafiat els cànons de bellesa que no són més que un mecanisme de control imposat, tal com ho evidencia la sèrie de Maria María Acha-Kutscher “Les Spectaculaires”, dones úniques amb poder i dignitat, la mateixa amb què Ingrid Lozano a La claridad difunta II denuncia mostrant les arrugues visibles, que no camuflades, dels cossos femenins entrats en anys.

D’altra banda, un dels principals arrossegaments opressors per a les dones ha sigut la creença en el mite de l’amor romàntic. L’any 1970, la teòrica feminista Kate Millet al seu assaig Política Sexual denuncià que l’amor havia sigut l’opi per a les dones perquè mentre nosaltres hem estimat, ells ens han governat. La protagonista de l’obra de Sophie Calle Mariage de Rêve, com si d’una Penèlope contemporània es tractara, fou condemnada a l’espera en l’espai domèstic d’un Ulisses que tardaria tres anys a tornar a casa. En l’obra de Maribel Doménech Com una habitació plena de llum, el vestit apareix teixit amb cables, connexions i empoderaments per no ser desteixits, identitats noves entrellaçades proposades per Marina Núñez al seu treball, on cossos híbrids i quasi cíborgs entaulen realitats més igualitàries.

En Imaginem que la dona no existeix de l’any 2006, fotografia de Núria Rodríguez, es reflecteix la mancança de l’espai propi, de l’habitació pròpia que ja Virginia Woolf demanà en el seu assaig publicat l’any 1929 junt amb una independència econòmica que donara llibertat i que les fera trencar amb els sacrificis i les abnegacions imposades, violències patides sobre els nostres cossos, sotmesos a la possessió dels puters, tal com ho denuncia Mavi Escamilla i a la violència de l’espai privat de les cases denunciada per Alessandra Spranzi, per Soledad Córdoba i per Estefanía Martín Sáenz en les seues respectives obres.

Art contra la violència masclista – Tantes dones en una @Eduardo Alapont

La maternitat és un altre deure que les dones han de complir i al que resulta difícil dir no per la pressió patriarcal de la societat, quan aquesta ha de ser sempre lliure i desitjada. L’adoctrinament idealitzat de la maternitat ha fet que aquesta oscil·le entre el sacrifici a la família i la capacitat d’estima innegable i impol·luta cap als altres i mai cap a elles. Obres com Família nombrosa d’Isabel Oliver o Iza de Pävi Koskinen representen la maternitat en temps diferents, durant la dictadura franquista i en context de migració amb un rostre femení, en la majoria dels casos, racialitzat, una dona que ve a cuidar els fills i les filles dels i de les altres, deixant els propis en el país d’origen. Dones totes elles supervivents d’un context que implica dolor, pèrdua i també racisme, tal com ho han denunciat Maria Carbonell i Núria Güell en els seus treballs.

La resiliència passa per les cures convertides en revolucionàries, cures cap a nosaltres i cap a les nostres iguals amb les quals reparar les violències patides i marcades en la nostra pell junt amb les escletxes de la desigualtat que encara hui dia patim. Les obres de Hanna Jarzabek i de M. Jesús González Fernández i Patricia Gómez Villaescusa són uns bons exemples. Tal vegada una carta, com la del sis de copes que ens mostra Marina Vargas, un número que segons la Bíblia és el més perfecte dels imperfectes, ens ajude a enriquir-nos de manera conscient des del feminisme, sense oblidar mai qui som, com volem viure i amb qui volem estar, i sempre amb llibertat, com l’Eva primigènia representada per Isabel Villar, gaudint de la seua soledat i en comunió igualitària amb la natura.

Art contra la violència masclista – Tantes dones en una @Irene Ballester Buigues

L’exposició finalitza amb Indignades de María María Acha-Kutscher a la Sala Oberta on reclams feministes diuen que ja n’hi ha prou de violències masclistes cap a les dones. Les obres que la componen són crits de denúncia que s’estenen també en el claustre renaixentista del Centre Cultural amb l’escultura de Lluís Vives al centre. Per a l’humanista ser perfecta cristiana dins del matrimoni implicava callar les violències que els marits exercirien contra les seues esposes. Silenci i tolerància que encara hui dia hem d’aguantar. No obstant les xifres parlen per elles soles, ja que, fins al 6 de desembre de l’any 2023, han sigut 55 les dones assassinades a l’estat espanyol per les seues parelles o exparelles.

1 SEGATO, Rita Laura. La guerra contra las mujeres. Madrid: Traficantes de Sueños. 2016, p. 47.

Irene Ballester Buigues
Doctora en Història de l’Art i professora d’Història de l’Art a la Universitat de València. És membre del Consell Valencià de Cultura i membre del Departament d’Humanitats de l’Institut Alacantí de Cultura Joan Gil-Albert. Col·labora a Ràdio À Punt amb la secció setmanal el Fil d’Irene on parla de feminisme, mitologia, art i dones.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close