Arts visuals

Tàpies i el seu zen

El nostre marc mental de base és el d’Occident, que, com és natural, encara pesa en l’imaginari col·lectiu. Amb tot, la nostra generació contestatària va fer-se pròxima als aires d’Orient sobretot després de la Segona Guerra Mundial que, no via Àsia sinó a través del Pacífic, va propiciar l’acostament a les cultures i filosofies orientals com amb anterioritat ja havien fet personalitats de relleu com el teòleg Pierre Teilhard de Chardin, el monjo trapenc Thomas Merton o l’escriptor Nikos Katzanzakis. Cal destacar en aquest acostament també les peregrinacions sensibles i intel·lectuals de poetes de la generació beat com Irwin Allen Gingsberg i Jack Kerouac, i, més cap aquí, de músics poetes com Leonard Cohen Bob Dylan i els Beatles.

En la seva exploració d’aquelles doctrines i filosofies aquests creadors, cadascun en el seu camp, van realitzar formes d’art, música i literatura d’influència oriental, i remarco la paraula influència perquè cal diferenciar, per exemple, ser zen i fer zen. Hem de menester, d’entrada, aquest posicionament humil per després llançar-nos amb llibertat i alegria a conrear una forma d’art que hi estigui inspirada o vinculada, com ara Gingsberg i Kerouac, que es van fer budistes.

Respecte del nostre àmbit cultural ens interessa aquí recordar que, a l’avançada, ja ens havíem fet ressò de l’estètica del budisme zen amb la publicació en temps de la República d’El llibre del te, d’Okakura Kakuzo, que amb exquisidesa va traduir Carles Soldevila. Una joia de la literatura japonesa que un jove Antoni Tàpies va llegir a casa seva. Més tard vindria el fèrtil adob de les lectures que també van fer les delícies a alguns de nosaltres, com els llibres d’Alan W. Wats: L’esperit del zen i El camí del zen, i els més canònics de Daisetz Teitaro Suzuki, ell sí, mestre zen.

Sembla que en les dècades dels anys seixanta i setanta Antoni Tàpies va sentir-se atret d’una manera més significativa per la filosofia zen que havia seduït els nostres primers diguem-ne haijin, que així és com s’anomenen tradicionalment els conreadors de haiku i tanka. Ens estem referint a Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit (enguany es commemora el centenari del seu naixement), Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu. En el haiku: poema breu de només tres versos, es troba la immediatesa que propugna el zen: un coneixement intuïtiu de la realitat d’un sol cop, una il·luminació sobtada de l’instant que no és altra cosa que el mateix instant en la seva pura presència i nuesa. Aquesta immediatesa traslladada a l’àmbit de la pintura vol dir, per una banda, que ha d’estar realitzada amb economia de mitjans com en el zenga: una forma pròpia de pintar a una sola tinta amb senzillesa, amb simplicitat, realitzant el traç de manera espontània, sense correccions com el vol d’una papallona, per posar una imatge gràfica a una aspiració dels pintors zen. Un exemple de pintura genuïnament zen es troba en la famosa pintura L’univers, de Sengai Gibon, que Tàpies devia mirar molt, tant que li va inspirar un dels seus quadres més coneguts d’aquesta època: Transformació (1990), que fins al 23 de juny de 2024 es pot veure a la Fundació Antoni Tàpies en l’exposició Tàpies. L’empremta del zen, comissariada per Núria Homs, que, amb bon criteri, ja destaca en el títol que es tracta de l’empremta del zen en aquestes obres de Tàpies. 

Al seu llibre Filosofías del underground (Anagrama, 1977), escriu Lluís Racionero, i tradueixo: «En el zen l’expressió és impersonal, a Occident acostuma a ser lírica». El zen, doncs, no és un vestit que un es pugui posar a voluntat: cal un aprenentatge, i a vegades de molts anys, fins i tot per als mateixos artistes que s’expressen a través de l’estètica zen com a una art nascuda d’una pràctica espiritual que condueix a la impersonalitat, al deseiximent del jo. És per aquest motiu que he titulat aquest comentari Tàpies i el seu zen, perquè no tots els quadres exhibits en aquesta mostra assoleixen la ingravidesa, la immediatesa i la impersonalitat del zen: cal fer memòria que Tàpies va passar molt de temps conreant una pintura matèrica, arenosa i objectual. La inspiració zen hi és, però a l’artista li pesen molt encara al pinzell les masses gruixudes i els traços insistits, repintats, sobretot en algunes teles de gran format. On assoleix més lleugeresa, més esperit zen, és en les petites pintures, on el traç sembla més directe, sense el vel del jo, o del pensament, tan sols deixant lliure el traç al pur moviment pictòric que esdevé en aquell instant.

Teresa Costa-Gramunt
Escriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d'opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme, la seva obra poètica forma part de diverses antologies. Comissària de l’Any Riquer.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close