Arts visuals / Exposicions

Tàpies, l’art compromès amb la condició humana

La Fundació Tàpies presenta l’exposició La realitat en primer pla que se centra en la producció tapiana de les dècades de 1960 i 1970; un període que es caracteritza tant per la consolidació de les pintures matèriques, que l’artista havia encetat vers el 1954-1955, com per l’aposta decidida per incorporar objectes quotidians i usats a les seves obres.

Tàpies.La realitat en primer pla.
Fundació Antoni Tàpies.
Aragó, 255, Barcelona.
Del 18.06.2021 al 30.01.2022.
Comissària: Núria Homs

Antoni Tàpies. Porta metàl·lica i violí, 1956. Pintura sobre objecte-assemblatge. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

 

Creador d’una obra singular i personal que l’ha consensuat com a mestre indiscutible, Antoni Tàpies (Barcelona, 1923- 2012) és un referent internacional dels nous corrents artístics del segle XX. Tota la seva obra és una reflexió sobre l’home i la seva relació amb l’univers, així com un intent de descobrir i plasmar la realitat -en el seu sentit més profund- per posar-la en evidència a l’observador. És per això que diverses vegades va manifestar que es considerava un artista realista.

Antoni Tàpies. Matèria en forma de peu, 1965. Procediment mixt sobre tela muntada sobre fusta. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

La seva cal.ligrafia, el seu ric repertori simbòlic, el domini de l’espai, el tractament apassionat de la matèria, la subtil utilització dels colors, la coherència conceptual i de procediment, són una indiscutible prova del domini d’una pràctica que va néixer als anys quaranta, es va enriquir durant l’etapa daualsetiana, en la qual crear un figurativisme sobrereal i màgic, i es consolidà en el si de l’informalisme que l’endinsà per les revelacions de la matèria, però, d’una matèria que parla sempre per ella mateixa. Progressivament, la presència de la realitat viscuda presentada o representada i l’emprament de materials pobres i humils, extrets directament del món quotidià, accentua la desolació i la decrepitud humana.

Antoni Tàpies. Palla i fusta, 1969. Assemblatge sobre tela. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

Com a reacció a l’informalisme i a l’expressionisme abstracte dominants, a finals dels anys 50 es van desenvolupar tant a Europa com als Estats Units tot un seguit de propostes que es van englobar sota el terme de Nou Realisme. Aquestes propostes buscaven una manera d’apel·lar directament a la realitat, i anaven des de la intenció de convertir la pintura en un tipus d’objecte, o de substituir-la per un objecte.L’exposicióLa realitat en primer plase centra en la producció de l’artista català entre les dècades de 1960 i 1970, quan va apostar per reforçar el llenguatge matèric i per incorporar objectes a les seves obres, sigui afegits al quadre o bé en forma d’assemblatge. Tàpies buscà i trobà la poètica dels materials.

Antoni Tàpies. Fusta amb samarreta, 1971. Llapis i collage sobre assemblatge. Col·lecció particular

En la seva proclama personal sempre hi ha aquesta dimensió existencialista del corpori que arrenca de l’època informal i que ell no l’abandonarà mai més. Als anys seixanta transcendeix l’objectivitat visual per submergir l’espectador en una tangibilitat matèrica. Una matèria densa, espessa, pastosa i dúctil -feta amb pols de marbre tant habitual en el seu quefer- que remou, pentina, grata, esquitxa, dibuixa, cohesiona… tractant-la amb una tal vitalitat que a les seves mans esdevé tant mal·leable que la utilitza com vol. Ferides, replecs, estries, fissures, forats, gratats, traces gestuals… dramàticament expressives ens parlen de la vida i de la mort, del cos i de l’esperit. Pel que fa a la terra, aquesta esdevé l’element que dona vida i nodreix la seva obra, però també és la que acull el cos després de la mort. Tàpies no treballa amb un cavallet sinó en horitzontal, sobre el terra amb escombres i eines que li permeten manipular el material i abocar-hi l’energia interior on aquesta realitat s’esdevé. D’altra banda, apareixen restes i fragments humans que són dignificats i portats a una altra dimensió. Mai vol dir-ho tot i abraçar la totalitat ja que seria una pretensió desmesurada i inabordable. Per això, es queda amb parts del tot, amb segments del cos (peus, mans o ulls) per meditar sobre l’home i la seva relació amb el cosmos com en l’obra Matèria en forma de peu (1965).

Antoni Tàpies. Gran somier, 1972. Objecte-assemblatge. Col·lecció particular

Testimoni viu de la nostra història, la rebel·lió de Tàpies manifesta la seva insatisfacció sobre el món que li va tocar viure, d’aquí que centrés el seu interès en objectes usats, mobles vells, efectes domèstics o roba bruta, entre d’altres, per mostrar el seu rebuig a la societat de consum. La figura de Duchamp és determinant a finals de la dècada de 1950 perquè esdevé un referent que influencia un canvi en l’experiència artística. En aquesta línia, Tàpies ja s’havia endinsat en l’orbe de l’objecte uns anys abans, el Nadal del 1956, quan va fer una intervenció als aparadors de la botiga de roba Gales del passeig de Gràcia de Barcelona on hi va instal·lar una persiana metàl·lica i un violí vell, i fins i tot anteriorment en obres com ara Capsa de cordills (1946), del principi de la seva trajectòria. L’interès renovat de Tàpies per l’objecte va coincidir amb els canvis que s’estaven produint en l’escena artística en aquells anys, però no va ser fins més tard que els objectes passen a ser predominants en les seves obres. Les creacions dels anys setanta palesen la diversificació en l’utilització d’utensilis atrotinats, pobres i en la presentació exempta d’estris senzills amb l’afany d’arribar a la crua realitat, de parlar de l’efímer i de l’acció humana. Papers, cartons, cordes, roba, draps, sabates i també taules, armaris, somiers, llits, escales… per a ell era una forma d’incorporar vida dins de les composicions, a més, en ser atuells de rebuig o tradicionalment considerats lletjos, el que volia era mostrar l’espiritualitat existent en allò més insignificants. Obres presents a l’exposició com Fusta amb samarreta (1971), Gran somier (1972) o Armari (1973) palesen que darrera de la petitesa, del banal, de la quotidianitat hi ha per a Tàpies la poètica de la vida; només darrera de les petites coses podem trobar la felicitat. Salvat Pappasseit deia: “Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa”, per això, defensà els valors permanents.

Antoni Tàpies. Armari, 1973. Objecte-tapís. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

El pas del temps com a vivència personal el va conduir a reflexionar sobre el dolor físic i el patiment espiritual, així com a tractar el tema de la mort; conceptes entesos com a parts integrants de la vida. Un diàleg del cos a l’espai, de l’home a l’univers en una interrelació d’equilibri. No hi ha dubte, que la influència del misticisme oriental, de les doctrines del zen i el contacte amb l’obra de Schopenhauer i Nietzsche varen marcar ja des de l’inici un discurs que sempre es va situar en els estadis superiors del coneixement.

Antoni Tàpies. Inscripcions i quatre barres damunt arpillera, 1971. Procediment mixt i assemblatge sobre tela. Col·lecció Tatxo Benet.

Tàpies fou un artista compromès amb la seva època i sempre es va mantenir vinculat a les inquietuds cíviques, ètiques i polítiques de cada moment. Un compromís que es va veure accentuat amb la seva contribució a la campanya antifranquista i en favor de la democràcia de finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Un punt d’inflexió el marquen sobretot els fets de la Caputxinada (1966), que Tàpies rememora en obres com ara Pila de plats (1970) i Inscripcions i quatre barres damunt arpillera (1971) on la protesta social adopta la forma de crida. Les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i estan influïdes per episodis concrets de la història, com ara la mort de l’anarquista Salvador Puig Antich o A Companys (1974), amb la polivalència que té aquest nom.

Vista de l’exposició Tàpies. La realitat en primer pla amb l’obra Pantalons sobre bastidor, 1971. Pintura i assemblatge sobre tela al revés. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

També el color, neutre i plenament interioritzat, s’acosta més a la vida meditativa i introspectiva que no pas als colors cridaners de la societat urbana i consumista. Si Tàpies posa la veritat en primer pla és per fer evident l’art com a capacitat transformadora, com a procés d’iniciació i meditació sobre la manera d’entendre la naturalesa de les coses.

Vista de l’exposició Tàpies. La realitat en primer pla amb les obres Gran marró sobre fusta foradada, 1973. Procediment mixt sobre fusta i Armari, 1973. Objecte-tapís. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

Les obres presentades a l’exposició provenen de la col·lecció privada de la fundació i també n’hi ha altres cedides per la família de l’artista, una família francesa i Tatxo Benet. Algunes, de fet, s’exposen per primera vegada a Barcelona. La mostra es complementa amb tres audiovisuals sobre Tàpies realitzats entre el 1967 i el 1974.

Conxita Oliver

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close