Arts visuals / Exposicions

Tarragona és contemporània

La nova Biennal d’Art de Tarragona (que fusiona els antics premis Tapiró i Julio Antonio) es reivindica amb una exposició d’altíssim nivell i una aposta decidida per la professionalització. «El balcó invers», del tortosí Dionís Escorsa, és la guanyadora d’aquesta edició: es tracta d’una creació audiovisual que incorpora un centenar de dibuixos realitzats durant els mesos de confinament. La dotació del premi és de 6.000 euros. «Tierras raras», de María García Ruiz, i «El final de un vacío es el principio de otro», de Fermín Jiménez Landa, es van emportar els dos accèssits de 3.000 euros. Deu artistes més integren la selecció de treballs exposats al Museu d’Art Modern de la ciutat.

Biennal d’Art Diputació de Tarragona 2021
Artistes: Eduard Comelles Allué, Àngela Cuadra Casas, Borja Santomé Rodríguez, Pau Magrané Figuera, Ariadna Parreu Alberich, Svantje Busshoff, Anna Jornet Puig, María García Ruiz, Olga Olivera-Tabeni, Gerard Boyer Ballesteros, Dionis Escorsa O’Callaghan, Matteo Guidi i Fermín Jiménez Landa.
Museu d’Art Modern de Tarragona
Fins al 16 de gener de 2022

El pes de la pedra és real, però, sobretot, simbòlic: metàfora tangible del passat, sovint aclapara amb la seva ombra allargassada el sempre fràgil present, construït com aquell qui diu fent tentines sobre la fina línia de l’assaig i de l’error. Per això hi ha un art, històric o «majúscul», que viu confortablement atrinxerat a les parets del mausoleu (com aquells retrats il·lustres que Antoine de Roquentin, protagonista de La nàusea sartriana, contemplava atònit al Museu de Bouville) i un altre, potser «minúscul» però increïblement viu i, per tant, en permanent risc de desaparèixer. O, per entendre’ns: al primer art, a l’històric, se l’emmagatzema i se’l mostra taxidermitzat; del segon, del contemporani, se’n té cura i, en el millor dels casos, se li proporciona visibilitat.

Exposició de la Biennal d’Art al Museu d’Art Modern de Tarragona. Imatge: MAMT.

La bona notícia és que la Diputació de Tarragona i la seva Biennal d’Art han assumit la responsabilitat que el fràgil present reclama. El primer gest, com no podia ser de cap altra manera, implicava actualitzar els formats: els vells (si, i anacrònics) premis Tapiró de pintura i Julio Antonio d’escultura, creats fa 77 anys, eren dues rígides cotilles que no tenien en compte quelcom evident, a saber, que els formats de l’art contemporani són increïblement diversos, per no dir inabastables, i que qualsevol certamen que vulgui temptejar-ne el pols (pura arítmia) haurà de prescindir de formules preestablertes i, encara més, de prejudicis heretats del vetust model de les Belles Arts. La gràcia de tot plegat és que aquesta actualització, diguem-ne mental, té conseqüències ben positives. Així ho va entendre Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació de Tarragona: «La reformulació d’aquest certamen per adaptar-lo a les tendències creatives actuals gairebé ha quadruplicat el nombre d’obres presentades —un total de 240—, una fita que supera amb escreix les expectatives».

Durant la presentació dels premiats, el passat 27 de novembre, tots els ponents hi van estar d’acord: la reformulació és la clau de volta d’un projecte que mira descaradament vers el futur. Ho va fer Llauradó, com dèiem, el mateix director del Museu d’Art Modern de Tarragona (Manel Margalef hi va afegir, de passada, unes lúcides reflexions sobre les bones pràctiques i la necessitat de fer sostenible la feina de l’artista) i, tancant l’acte, l’alcalde de la ciutat, Pau Ricomà, va demostrar que això de l’art contemporani li era molt més proper del que sol ser habitual en el gremi polític: va insistir, de fet, en la necessitat de canviar un model caduc per una fórmula més adient a la realitat artística actual i, també, va reclamar una visió transversal de la cultura tarragonina, començant per la «pedra històrica» (i l’incalculable valor patrimonial de la ciutat) i acabant per les darreres manifestacions artístiques d’un territori, la «Catalunya del sud», amb una energia i un potencial inqüestionables.

Exposició de la Biennal d’Art al Museu d’Art Modern de Tarragona. Imatge: MAMT.

Tot plegat, òbviament, haurien estat paraules buides i paper mullat si no s’hagués començat la feina per on tocava, és a dir, per la constitució d’un jurat professional i per la incorporació en el projecte de les respectives associacions de crítics i d’artistes actives al país (ACCA i PAAC, respectivament). És de justícia, en aquest sentit, fer valer la tasca ingent feta per Carles Guerra (que va exercir com a portaveu durant la presentació de la mostra), Marta Dahó, Frederic Montornés, Beatriz Escudero i Francesco Giaveri: sense oblidar les bases (pràcticament impecables), destaca, per sobre de tot, el fèrtil treball d’argumentació que es tradueix en uns textos insòlitament aclaridors que acompanyen no només l’obra guanyadora sinó totes i cadascuna de les propostes seleccionades. El catàleg (magnífic el disseny de Bildi), en conseqüència, esdevé un registre documental i una eina que, amb el pas del temps, augmentarà el seu valor. Potser per això Carles Guerra va insistir en la voluntat del jurat per detectar «línies de treball que es troben en l’ambient»…

Exposició de la Biennal d’Art al Museu d’Art Modern de Tarragona. Imatge: MAMT.

Un guanyador i dos accèssits

Pocs treballs reflecteixen millor aquest «ambient actual» que el projecte de Dionís Escorsa (Tortosa, 1970). El mateix Carles Guerra ens dona algunes pistes rellevants: «El balcó invers —així es titula l’obra guanyadora de la Biennal 2021 de Tarragona— compta amb més d’un centenar de dibuixos. El flux de les formes orgàniques i arquitectòniques produeix la sensació d’un espectre que mai no arriba a mostrar-se amb una forma estable i definitiva». Un espectre que, en molts casos, tindria la consistència d’allò que Husserl (a les seves Investigacions lògiques) va anomenar «objectes intencionals», es a dir, una rara amalgama de coses i situacions on la realitat i allò que les nostres ments projecten es confon (o s’unifica) per donar pas a un imaginari que, per raons més aviat superficials, solem associar amb el surrealisme. Paradoxalment, la millor troballa del projecte de Dionís Escorsa seria justament aquest: allunyar-se dels registres onírics (sempre tan previsiblement literaris) per aprofundir en l’estranyament d’una realitat que, en gran mesura gràcies a la pandèmia, s’ha replegat sobre ella mateixa.

Dionís Escorsa rep el premi de la mà de la presidenta de la Diputació de Tarragona Noemí Llauradó. Imatge: MAMT.

La millor metàfora d’aquest fet la trobem en els interiors recursius dibuixats pel de Tortosa: un interior domèstic comunica amb un altre interior i així fins a l’infinit. L’espai privat i el públic són una mateixa cosa o, potser millor, l’espai privat ha esdevingut públic: compartir les fòbies i les (para)fílies és una rara forma de combatre l’aïllament físic i, malgrat tot, és una característica intrínsecament humana. Escorsa ho explica millor: «Els carrers i les places, els jardins i els boscos han desaparegut, i l’absència d’espai públic provoca en el reducte confinat tota una sèrie de presències fantasmagòriques d’origen digital». Entre el traç d’un dibuix i el píxel d’una pantalla, tots els mons són possibles.

A banda del guanyador, els dos accèssits també fan llum a un panorama on massa sovint regna la confusió. Fermín Jiménez (Pamplona, 1979), amb el projecte «El final de un vacío es el principio de otro», explora el buit, però no un buit qualsevol, sinó el que hi ha entre dues escultures d’Oteiza: l’acció, poètica i absurda, posa contra les cordes la nostra noció d’utilitat bo i vindicant la necessitat d’habitar l’espai sense cap altra condicionament que l’impuls natural de fer-ho. María García (Valdepeñas, 1981), per la seva banda, aporta una de les propostes més interessants del certamen. També centrada en la noció d’espai habitable, de paisatge i d’arquitectura, García Ruiz insisteix en aquest doble vessant de la realitat: «Tierras raras —explica l’artista— és el retrat d’un exterior, la Meseta, però també d’un interior personal travessat per aquest paisatge de secà; i una esquerda, una ferida o una mina que marquen el trànsit de l’un a l’altre». Trànsit cap a una contemporaneïtat, tot sembla indicar, que encara ens reserva poderoses sorpreses.

Eudald Camps i Soler
Llicenciat en Filosofia i en Història de l’Art, exerceix la crítica d’art de manera ininterrompuda, des de 1999, al Diari de Girona. També és comissari independent. Col·labora en diferents mitjans i premsa especialitzada en art contemporani (Papers d’Art, la Revista de Girona, Outer Horizons, Contagi, o Bonart.), també en ràdio (COM i CAT Ràdio) i televisió (TV2). Ha participat en seminaris i conferències a la UAB, al C.C. La Mercè, a la Universitat Miguel Hernández d’Alacant i a la Universitat de Venècia (IUAV). És autor de nombrosos catàlegs monogràfics i del llibre de fotografia Projeccions, interiors amb artista editat el 2008 per Caixa de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close