Roc Parés invita a experimentar al Bòlit de Girona una subjectivitat traumàtica a BHDD, una proposta d’art immersiu que va desenvolupar fa un any durant una residència a La Chambre Blanche del Quebec.
Roc Parés. BHDD
Bòlit Centre d’Art Contemporani
Plaça del Pou Rodó, 7-9, Girona
Fins al 27 de setembre de 2020
Una certa contemporaneïtat passa per la travessia d’unes sales buides al fons de les quals tot just t’hi esperen una pantalla, un projector, uns auriculars. Un cop dins, la missió és en certa manera desfer les passes que t’han conduït fins a aquests dispositius amb tot el teu plec de certeses lleugerament traspaperat. Passa a vegades, però, que els aparells són bastant rudimentaris, o que l’artista no se n’ha sabut servir amb prou destresa, i l’entrada a l’exposició acaba tenint alguna cosa de tren de la bruixa o de visita a una terminal en obres, amb tots els cables escampats per terra. L’ús dels ginys tecnològics comporta, encara, aquesta classe de perills, potser perquè la seva disposició en peanyes o faristols propicia l’equívoc de continuar relacionant-los amb l’objecte sacralitzat de l’art, amb el desconcert consegüent en comprovar que allò que emeten (imatges, sons) més aviat són grunys o interferències. El discurs per si sol, per raonat que sigui, no sempre és capaç de sostenir una lampisteria d’aquesta classe.
Roc Parés (Ciutat de Mèxic, 1968) té una trajectòria ferma i prolongada en el camp dels suports audiovisuals interactius perquè el seu abordatge de les fal·làcies i la poètica que propicien les tecnologies com a formes d’experiència subrogada sigui d’una solidesa fora de dubte. Llicenciat en belles arts i doctor en comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, on continua vinculat com a professor associat i investigador, aquest descendent d’exiliats catalans a Mèxic, avui resident a l’Empordà, ha estat de fet un pioner en la introducció a Catalunya de l’art electrònic, ja des de la seva creació, el 1993, de la Galeria Virtual, un equip de recerca i producció dedicat a integrar l’art contemporani i les tecnologies digitals, o el Macba en Línea, una plataforma per a net art que va impulsar entre el 1995 i el 1997. En els seus treballs manipula amb profit des de visors de realitat virtual fins a drons, robòtica, telèfons intel·ligents i tota classe d’aparells òptics destinats a explorar formes de cognició amb mitjans interactius que posen en crisi la noció mateixa de vivència i de subjectivitat. La seva formació acadèmica, en tot cas, no ha encomanat als seus treballs una fredor de laboratori, una mera exploració mecànica dels aparells, sinó que ha permès afinar la seva recerca per dotar-la d’una mirada humanista que és alhora indagadora i paròdica.
Al Bòlit de Girona, Roc Parés planteja una dislocació entre les expectatives de la visió i l’experiència efectiva que procura amb el treball d’art immersiu BHDD, una sigla que evoca sinistralitats totalitàries (tota sigla porta a dins la pesantor marcial de la llengua del Tercer Reich, com observava Klemperer) i que, en efecte, no promet res de bo, sinó el simulacre de la teva pròpia decapitació. Contracció consonàntica del mot anglès beheaded, és a dir, “decapitat”, el títol reflecteix la mateixa incompletesa de l’experiència que promet, perquè també a l’espectador li falten diguem-ne vocals per obtenir una imatge nítida de l’execució anunciada. La instal·lació és d’una simplicitat patibulària, com exigeix el cas: una tarima a manera de cadafal damunt la qual hi ha una soca i un cistell que inviten l’espectador a agenollar-se i oferir el coll a un hipotètic botxí. No hi ha cap indicació a la sala sobre la utilitat d’aquestes estris, però tothom sap què ha de fer, i ho fa.
El primer pas requerit és agenollar-se. Sense aquest gest previ, el sensor del dispositiu no s’activa. Hi ha molt poques ocasions en què aquest acte de submissió i reverència sigui tolerable en entorns laics, però la instal·lació de Roc Parés aconsegueix el prodigi: tothom cau de genolls davant la soca i ajup, obedient, el cap. Més que amb l’embriaguesa d’una conversió llampec, l’artista juga aquí la carta de la morbositat, que tampoc és tan lluny de la rendició espiritual si pensem en la iconografia sanguinària del martirologi, tan saturada de decapitacions, esquarteraments i mutilacions. Però el que compta en aquesta proposta no és ni la fe ni la capacitat de resistència al dolor, ni que sigui figurat, sinó el fet de posar-nos al davant la impaciència i fins el desencís per la decapitació fallida. És a dir, en aquest cadafal s’executa una expectativa de visió frustrada.
El visor incorporat a allò que simula la soca on havíem de ser ajusticiats fa present en realitat un conflicte ocular, ja que no aconsegueix reunir les dues visions, la del nostre propi cos de genollons, en espera de ser sacrificat, i la del botxí que s’acosta amb la destral, que no és altre que un parsimoniós Roc Parés que clava la fulla a l’aire. Entraríem en una branca molt tèrbola de la psicologia si ens aturéssim a analitzar el perquè de l’ansietat amb què els ulls s’esforcen a ajuntar les dues imatges, però el fet és que el pensament anhela la completesa, encara que sigui letal, de la mateixa manera que secretament fantasieja, malgrat la lògica mateixa de l’espectacle, amb la possibilitat que l’espasa del mag travessi el cos de la noia ajaguda dins la caixa.
L’efecte especulatiu, amb una punta de fascinació escabrosa que l’emparenta amb un arcaic abracadabrant i amb el gag del cinema mut, no és aliè a la proposta de Roc Parés, que posa en dubte la fiabilitat dels sofisticats mitjans amb què opera per erigir-se en mediadors de l’experiència servint-se del principi de “rivalitat binocular”, pel qual els estímuls que rep l’ull dret i l’ull esquerre no arriben a conjugar-se. És un atreviment, per part d’algú que ha investigat a fons les tecnologies digitals, posar al centre de la crítica els límits de la veracitat que procuren i, al mateix temps, la credulitat amb què dipositem la nostra confiança en un mecanisme artificial perquè ens proporcioni sensacions equivalents a les viscudes. En tot cas, l’experiment virtual de BHDD prova que la mort, la pròpia mort, no és un esdeveniment reproduïble.
També reprèn aquest sentit de fal·libilitat el vídeo Voler la tête, una altra de les peces de l’exposició, en què el visitant és convidat a contemplar, per mitjà d’un visor immersiu que s’ha de col·locar a la manera d’un casc, els successius intents de Roc Parés d’examinar-se a si mateix a vista d’ocell servint-se d’un dron. Dins l’espai tancat d’una habitació, l’artista completament nu es col·loca la petita aeronau damunt del cap i, proveït alhora d’un visor i un comandament a distància, prova d’enlairar-la unes quantes vegades al llarg de deu minuts per tal d’obtenir perspectives del seu propi cos que li són negades a simple vista, des de l’esquena i el clatell al vertiginós escorç amb què tot ell s’empetiteix a mesura que l’artefacte el sobrevola. Són expedicions, però, de tipus gallinaci, cada una de les quals acaba en fracàs, amb el dron estimbat a terra o xocant contra l’espatlla de Roc Parés que, obcecat pel punt de vista de l’aparell, és sorprès per la realitat que li impacta al damunt.
Com a tecnologies del jo, els mitjans audiovisuals més avançats no poden retornar-nos sinó identitats incompletes i accidentades, podria ser una de les conclusions de l’assaig. Però n’hi ha d’altres. L’encert de l’artista ha estat relacionar els ginys d’última generació amb les aspiracions vuitcentistes de recrear visions envolupants. En aquest sentit, la destral de perfil prehistòric amb què pretenia decapitar-nos al cadafal de BHDD apareix penjada a la paret, en un altre espai de la sala, amb els noms dels diversos òrgans que podria seccionar, des de la boca a l’anus, escrits amb una cal·ligrafia pulcra tot al voltant, en una assimilació completa de l’arma al cos, o de la tecnologia al jo. No és l’únic paral·lelisme. Els moderns dispositius que fa servir Roc Parés pertanyen a l’estadi més evolucionat dels jocs de visió que ja oferien ginys com l’estereoscopi de Holmes, de mitjan segle XIX, una reproducció del qual és presentat al visitant perquè completi l’experiència de la decapitació amb una fotografia doble que, com en la instal·lació del cadafal, tampoc permet obtenir una representació satisfactòria. En aquest cas, és perquè l’artista ens sotmet a l’entremaliadura d’oferir-nos una falsa estereoscòpia, no pas la mateixa imatge desdoblada per afavorir la il·lusió del relleu en passar-la per una determinada lent, sinó dues imatges que mostren dos moments d’una mateixa seqüència i que, per tant, no arriben a trobar-se. També en els orígens hi flotava l’error.
Entre una peça i l’altra, entre la destral rudimentària, el visor de Holmes, l’il·lusionisme de l’execució i els accidentats enlairaments del dron, la projecció d’estereoscòpies que havíem passat de llarg a l’entrada del Bòlit es carreguen al final de sentit. Seleccionades de l’ampli catàleg històric de la Library of Congress dels Estats Units, presenten boscos desolats per la tala indiscriminada d’arbres, interiors luxosos decorats amb tota una taxidèrmia de trofeus de caça, postals eròtiques d’actrius i ballarines manipulant espases, escultures clàssiques sense cap ni braços i, també, decapitacions públiques difoses com a propaganda de guerra. L’obsessió per amplificar el jo amb la simulació d’una vida altra per mitjà de ginys tecnològics ve d’antic, i prefigura fenòmens com el turisme virtual o el documental immersiu, però al capdavall la sensació més pregona que deixa la visita a l’exposició de Roc Parés és que la construcció del jo ha tingut sempre lloc en algun gabinet sinistre.
