L’IVAM acull l’exposició que sobre la trajectòria de l’artista tèxtil Teresa Lanceta, han realitzat les comissàries Núria Enguita, directora de la institució, i la comissària Laura Vallés Vílchez, amb el títol “Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert”. Una artista que ha fet del tapís una forma d’expressió, d’ordir fils i crear noves narratives.
Teresa Lanceta
“Teixir com a codi obert”
Comissàries: Nuria Enguita i Laura Vallés Vílchez
IVAM, València
Fins al 16 d’abril
Teresa Lanceta Aragonés, és una artista catalana nascuda a Barcelona l’any 1951 qui ha fet del fil i de l’agulla les seues ferramentes artístiques amb les quals plasmar el seu propi missatge contemporani. Des dels anys setanta fins a l’actualitat, Teresa Lanceta ha teixit les seues obres inspirant-se amb allò que li ha sigut proper. Barcelona, una ciutat industrial com fou i és, li permeté conéixer de primera mà el funcionament del teler i a partir d’ell arribà la inspiració convertida en producció durant cinc dècades. Part d’aquesta producció, al voltant d’unes 150 obres, són les que s’exposen a l’IVAM, amb les quals poder embastar la seua trajectòria artística.
El fil i l’agulla han sigut ferramentes vinculades a les dones i també eines amb les quals produir per resistir. Considerades femenines, i per això menyspreades, s’ha pensat que amb elles, poc es podia dir. No obstant això, mans, cors, ments i enclaustraments en espais privats, han teixit històries amb les quals comunicar amb còdigs propis per relatar una història. Penèlope utilitzà el fil i l’agulla per a sobreviure, teixint i desteixint, acompanyada de les seues dotze criades, mentre esperava a l’heroi, al seu marit, a Odisseu, en l’enclaustrament de les parets del seu palau, mentre ell gaudia de les meravelloses aventures que la vida li estava oferint durant el seu viatge de retorn a Ítaca, després d’haver estat deu anys a la guerra de Troia. Penèlope, desesperada perquè no tenia notícies del seu marit i davant de l’aparició de nombrosos pretendents que volien casar-se amb ella, instal·lats en sa casa, menjant i bevent, sols podia teixir de dia i desteixir de nit el sudari del seu sogre Laertes, conservant intacta la seva fidelitat.
L’any 1066, el tapís de Bayeux de setanta metres de llarg, probablement fou brodat per la reina Beatriu i les seues dames de companyia amb la finalitat de narrar la batalla de Hastings amb la qual els britànics foren derrotats pels normands. Fou el començament de la conquesta normanda d’Anglaterra. I en l’actualitat una de les obres més importants de l’art occidental és el conjunt de sis tapissos de “La dama i l’unicorn” teixits a Flandes al voltant de l’any 1500 d’autoria encara anònima.
Un cas curiós dins de la història del teixit, junt amb el fil i l’agulla, és el que es correspon a la Bauhaus, l’escola d’arquitectura, disseny, art i artesania fundada en 1919 per Walter Gropius a Weimar (Alemanya), punt de partida per a moltes ments modernes i creadores de l’art contemporani, això sí, masculines, les quals van considerar que les dones alumnes de la Bauhaus, millor estarien amb el fil i l’agulla entre les mans als espais del taller tèxtil liderats per la dissenyadora Gunta Stözl, ja que segons el pedagog Johannes Itten, sols tenien visió bidimensional.
Sempre m’ha impressionat la capacitat de narració d’un fil, bé siga mitjançant la paraula escrita, brodada o teixida. L’ordit i la trama són com el llenç a la pintura i el paper a l’escriptura. Teresa Lanceta mitjançant els seus tapissos crea un diàleg col·laboratiu on es troben diferents formats i significats. Al llarg de l’exposició i de les seues cinc sales, l’artista ens introdueix al seu univers creatiu i de colors vius, i també cap i a les seues influències més personals, entrellaçades amb una genealogia feminista que ens fa mirar cap als nostres ancestres, cap a les nostres àvies i també cap a les cultures on les dones, amb les seues mans, han teixit la seua tradició i memòria.
Així ho han fet i ho continuen fent les comunitats de dones de l’Atlas Mitjà, al Marroc, les quals han influït en el treball de Teresa Lanceta, les teixidores de Llachón a la regió del Puno al Perú i les d’Oaxaca a Mèxic, o com ho van fer les arpilleres xilenes per denunciar la repressió dictatorial del colp d’estat de Pinochet l’any 1973 i les teixidores de Mampujan a Colòmbia per denunciar la vulneració dels seus drets humans durant el conflicte armat al seu país.
La capacitat crítica de les obres de Teresa Lanceta s’entrellaça amb la seua contemporaneïtat i amb el rescat de la memòria. Teixir passa a ser un acte compartit a partir del qual construir un nou relat col·lectiu allunyat del silenci imposat. Les seues arrels maternes la connecten amb les terres de l’Ebre i amb la batalla que allí, l’any 1938 i durant la Guerra Civil, tingué lloc. Escrits, fotografies, objectes que pertanyen al museu de la Trinxera a Corbera d’Ebre, un vídeo i cinc teixits, entre els quals destaca la bossa que la seua àvia utilitzava per guardar el pa, són puntades resilients que desvetllen un passat de por, misèria i violència. El vídeo amb el so de fons és la trista cançó que sobre la Guerra Civil totes i tots en algun moment hem escoltat i cantat, d’autoria desconeguda.
Teixir complicitats i col·laboracions, ordir fils de comunicació i de noves narratives és el que Teresa Lanceta també ha realitzat al llarg de la seua trajectòria artística a partir dels diàlegs que ha establert amb altres artistes com Olga Diego, Pedro G. Romero i Xabier Salaberria, habitacles a partir dels quals crear vida i compondre. Amb l’artista visual i informàtic Nicolás Malevé als Oficis del Raval elaborà un mapa digital basat en les experiències viscudes i els afectes compartits de les persones que resideixen o han residit en aquest barri per a ella tan important. Amb la comissària Leire Vergara amb qui mantingué vint-i-un encontres virtuals, ha construït relats individuals i compartits, i amb la cineasta Virginia García del Pino autora de la pel·lícula Les Cigarreres (2011-2012), ha visibilitzat les dones que treballaren amb les seues mans fent cigars a la ciutat d’Alacant, dones valentes i fortes, amb una consciència pròpia forjada per la sororitat de treballar en comunitat, com ho han fet les comunitats de teixidores arreu del món.
L’exposició repassa la trajectòria de Teresa Lanceta, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Teixir l’atrapà des dels seus inicis mitjançant l’ordit i la trama, on cada puntada de fil seua, ha sigut revolucionària, perquè igual que en qualsevol revolució, la desconstrucció del considerat normatiu, sorgeix des d’avall, creant discursos de resistència. Convertida en una Aracne contemporània, l’acte de teixir obrí per a ella un vessant artístic feminista amb la qual recuperar el fet injuriat. I és que en temps de capitalisme i de consumisme, no hi ha res més revolucionari que apedaçar, texir i cosir amb dues ferramentes femenines com són el fil i l’agulla.
