Arts visuals
TALLERS i ARTISTES

Teresa Matas, tots els colors del negre

Si algú no ha vist mai en persona ni retratada l’artista Teresa Matas (1947), i tampoc n’ha vist mai cap obra o cap exposició, el primer que li xocarà quan la vegi per primera vegada és que va vestida de negre de cap a peus. És un negre elegant però rigorós, sense ocasionals o mínimes concessions cromàtiques. Sí: Teresa Matas és una artista que va de negre i que, a més, fa servir el negre d’una manera recurrent –no, més que recurrent: d’una manera persistent, insidiosa, obsessiva– en la majoria d’obres que fa.

“Vaig començar a vestir-me de negre fa molts d’anys, un dia, gairebé de cop i volta i sense que ni jo mateixa sabés trobar-hi una explicació. Vist amb perspectiva, i no vull que això soni a bruixeria ni res, ara ja sé que és que m’estava preparant per a un gran dol”. Fa uns anys, un grapat d’anys després que ella comencés a vestir de negre sempre i pertot, un fill de Teresa Matas va morir d’accident en plena joventut. “Va ser terrible –recorda ella–, però a la vegada m’ho vaig agafar bé, amb molta força, em vaig carregar l’impacte del cop damunt les espatlles i no tan sols vaig aguantar sinó que també vaig ajudar als meus”. Matas atribueix aquella capacitat de resistència al fet que ja s’havia estat preparant.

L’artista Teesa Mastas. © Jean Marie del Moral.

La mort d’un fill és un tema delicat per intentar fer-ne art, perquè no és fàcil distingir la intensitat emocional de la ràbia melodramàtica, perquè la línia que separa l’expressió d’un dolor molt íntim del simple i esqueixat exorcisme públic és finíssima, perquè les ferides profundes i els traumes que no tenen cura requereixen una reelaboració intel·lectual i estètica quasi quirúrgica per donar bons resultats.

A principis del 2017, l’any que Matas en feia setanta, el Museu Es Baluard va dedicar-li una exposició titulada Per què em vestesc de negre si estim tant la vida? que repassava els últims trenta anys de la seva trajectòria. A l’exposició, comissariada per l’aleshores directora de la institució, Nekane Aramburu, hi havia diverses obres que abordaven de manera més o menys explícita la mort del fill. En veure-les, l’espectador s’adonava que Matas havia resolt bé, coratjosament i lúcidament, el repte. En conjunt, l’exposició d’Es Baluard podia interpretar-se com una dramàtica i elegant exploració de la desesperació del dol, però també com una expressió forta del gest rabiós d’aferrar-se a la vida i de la plenitud melancòlica de qui ha après a conviure amb una absència fonamental. També podia interpretar-se com una invocació trista però serena de la omnipresència poderosa de qui ja no hi és però no ha fugit del tot, com un desplegament dels sentits lluminosos i atroços de qui coneix bé el dolor perquè tota ella és una ferida.

Artista autodidacta, Matas ha treballat el dibuix, el vídeo, la instal·lació, la pintura… Un dels materials que més ha fet servir, un poc en la línia de Louise Bourgeois, és la roba: teles velles, el que ella anomena teles “amb memòria”. Un dels trets més vistosos de l’exposició d’Es Baluard era, precisament, el contrast entre la riquesa de formats de les obres –instal·lacions escultòriques, quadres, fotomuntatges, dibuixos, performances en vídeo– i l’obsessió quasi monotemàtica que regia els continguts. El tema de la mort ho inundava tot, primer –abans de la mort del fill– com una ominosa premonició o com una matèria inconcreta però ja intensa, i, finalment –després de la mort del fill– com una realitat espantosa que mai no es podrà tolerar però que no queda més remei que assumir. Compungides però poderoses, amb preeminència de blancs i de negres, la majoria de les obres transmetien una severitat tètrica, eriçada d’una reconcentrada vitalitat.

© Jean Marie del Moral.

En aquelles peces fetes amb teles, el resultat era entre líric i fantasmagòric. Una de les obres de la sèrie Teles constava de cinquanta bavaralls antics enganxats sobre un suport encoixinat. Taxidèrmia mòrbida de la infantesa, feia pensar en el conte més curt mai escrit: “For sale: baby shoes, never worn” (“En venda: peücs, sense estrenar”). Una altra obra de la mateixa sèrie estava format per un sofà negríssim darrera el qual s’alçava un gegantí vel de núvia blanc on hi havia cosides, aquí i allà, les paraules “si quiero”. Que el “si” no portés accent i per tant fos condicional i no afirmatiu, i que no hi hagués cap coma en el sintagma, carregava l’obra amb un missatge feminista, subtil però rotund. També significatius eren els autoretrats –fotos, collages, alguns fins i tot amb acabats pictòrics– en què l’artista apareixia amb un hieratisme de digníssima mater dolorosa.

Una altra sèrie esplèndida era la titulada Éssers, formada per embalums de roba o de teles abatuts sobre el terra i per vestits que penjaven del sostre, buits, fantasmàtics, els quals ressaltaven –perfils, volums– el record d’una presència. La gràcia i l’exquisidesa escenogràfiques amb què es va muntar l’exposició, un mèrit de la comissària Nekane Aramburu i de l’escenògraf Miquel Martorell, emfatitzaven l’expressivitat del conjunt. Teatral però no efectista, l’escenografia reforçava la temperatura emocional –contenció dramàtica i introspectiva– de les obres. També clarificava el significat paradoxal de l’art de Matas, que expressa que fins i tot el drama més escruixidor es pot viure amb plenitud i, alhora, que fins i tot l’emoció més vital –l’amor– està ferida de realitat mortuòria.

Avesada als contratemps i al sofriment, la pandèmia i el confinament han trobat Teresa Matas com sempre, tancada al taller que té a la seva casa d’Es Pont d’Inca, al municipi de Marratxí. El taller és de dimensions reduïdes, i està atapeït d’utensilis i andròmines. Està, tanmateix, perfectament organitzat. Dins el taller hi ha una taula d’estudi amb una làmpara, ideal per llegir-hi o dibuixar-hi amb meticulositat, i després una taula més gran i vella, de fusta, que utilitza per cosir. És la mateixa taula que tenia a l’antic convent de les monges agustines, del Pla de na Tesa, on va fer feina al principi de la seva carrera i durant molts d’anys, entre el 1985 i el 2005. Les monges l’abandonaren a la dècada dels 60 i el cediren a Matas perquè hi treballés. “Justament, jo feia les meves obres amb roba i teles a l’habitació on les monges cosien. Hi feia feina tota sola, tancada”. Enclaustrada: una dimensió claustral sí que es pot detectar quasi sempre en l’obra de Matas.

“Abans que ens confinessin –diu–, jo havia estat treballant durant sis o set anys en una sèrie de paisatges titulada Paisatge obscur. No sabia per què ho feia, tampoc sabia què em passava, però agafava roba de color i la pintava de negre. La sèrie la vaig acabar el 2019, poc abans d’entrar en els temps obscurs que ara vivim. En certa manera, va ser com una premonició”. Curiosament, el cop del confinament ha desplaçat l’artista cap a un món menys fosc. “Als anys 80, que va ser quan vaig començar a treballar de bon de veres, feia paisatges de color, i quan vaig entrar al confinament, vaig començar de nou a fer-ne”. Són obres de paper cosit amb fil negre damunt paper. Per la part de davant s’hi pot veure un paisatge –més detallista i més complet– i per darrera un altre paisatge –més esquemàtic i elemental, composat només per les ratlles del fil. “Sempre vull que aquests papers cosits s’exposin penjats i no clavats a la paret –explica Matas–, així la gent pot veure’ls per les dues cares”. Són com el positiu i el negatiu d’una imatge.

Ja acabat el confinament, una empresa de teles i roba de Madrid va fer un encàrrec lliure a Matas perquè treballés amb els seus materials. “Em van enviar una mostra de les seves teles. Eren molt diferents de les que jo solc usar, que són molt velles i gastades i molt tocades i amb cos. A aquelles teles els faltava cos. Eren teles de punt. Els vaig dir que en volia una de grisa (eren trossos grossos, de tres per sis), una de blanca i una de negra. I vaig continuar fent el que feia amb paper, però ara sobre teles. Vaig pintar de negre bastants de metres i tot ho vaig fer cosit. Em va sortir una obra molt agressiva. En lloc d’arbres o branques, semblen punyals”. Aquests paisatges amb tela cosida damunt paper i de colors greus i forts són d’una agressivitat i una contundència molt considerables. És una de les paradoxes més fascinants de l’art de Teresa Matas: tot i que sol fer feina amb materials i tècniques dèbils, o delicades, o suaus –teles, cartolina, paper: cosint-ho–, a la fi els resultats són d’una consistència extremada i, segons com, violenta. És un contrast que s’adiu amb la personalitat de l’artista, que em diu que, més que treballar amb el llapis, li agrada el carbonet. “M’agrada perquè em permet fer un traç fort, uns traços de ras!, ras!!, ras!!!”.

Per com parla i per com es defineix a ella mateixa, diria que Teresa Matas és una dona, una artista, que tendeix a l’autoanàlisi, a pensar-ho tot molt. Més que a conceptualitzar els sentiments i les emocions, diria que uneix conceptes i emocions de forma natural, i després, plàsticament, concreta aquesta unió. No és casualitat que reconegui que al llarg de la vida li ha influït més la paraula escrita –María Zambrano, Alejandra Pizarnik– que les arts plàstiques.

“Entre els motius recurrents en la meva obra, hi ha la dona i la naturalesa. És a través de l’interès per la dona que faig servir tant el vestit, tant vestits reals com reproduïts”. Si el vestit embolica el cos de la dona, el cos embolica –o conté– l’ànima de la dona. “Quan encara em cercava com a artista, quan encara no sabia qui era, vaig començar amb una sèrie que es deia Mirall buit. És del 1994. Com que no em trobava, per això el mirall era buit. I les obres eren vestits sense cos”.

L’art de Teresa Matas és molt autobiogràfic, però és una autobiografia no planificada, més visceral o intuïtiva que ordenada, descrita i expressada racionalment. En aquest sentit, la mort del fill s’ha de comptar inevitablement com la tercera pota temàtica d’una obra complexa, dolguda, meditada i sentida. I és en aquest sentit, també, que Matas va saber incorporar el trauma del dol a les tècniques, les maneres de crear i els interessos que tenia des de sempre. Així va ser com va fer una sèrie de mànigues plenes de roba i també cosides, titulada Abraçades perdudes. “Vaig treballar molt amb la roba del meu fill mort. A mi l’art em va salvar. Cosia i cosia i després feia uns forats perquè les obres poguessin respirar”.

Quan Teresa Matas diu que l’art la va salvar, ho diu sense èmfasi, sense cap propensió al melodrama, amb una naturalitat compungida, però ferma i serena. És en part per això, per la veritat despullada amb què deixa anar una frase tan seriosa i transcendental, que la seva obra, tan dura i melancòlica i anímicament densa, tan esvalotada i reconcentrada d’afliccions, arriba als espectadors: perquè fa mal però és plena de vida, perquè troba plenitud en el buit, perquè explora, descobreix i reivindica tots els colors del negre.

Jean Marie del Moral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close