Teresa Vall Palou és una pintora lleidatana de llarga trajectòria, que va començar a crear a mitjans dels noranta, bevent del mestratge d’una de les artistes més destacades de l’art ponentí contemporani, l’enyorada Rosa Siré. Vall Palou no ha parat de pintar i de fer art des d’aleshores i gairebé cada any, ens mostra la seva producció més recent, en la qual sempre hi ha atreviment, ganes d’experimentar, de recerca, d’introspecció i també de rigor pictòric. “No m’agrada l’art fàcil. Crec en la dificultat, cal arriscar-se”, declara.
Teresa Vallpalou. Com un núvol lleuger
Comissària: Conxita Oliver
Fundació Vall Palou
Lleida
Fins al 5 de març de 2022
“Com un núvol lleuger” és el títol de la seva exposició més recent a la sala de la Fundació que porta el seu nom ubicada a Lleida i que ens mostra bona part de les obres realitzades al llarg del 2021, un temps de pandèmia, que per alguns podria suposar aïllament o reclusió involuntària i que per a Teresa és un estat habitual. “Estic acostumada a passar moltes hores al meu taller fent el que més m’agrada, pintar, buscar. No sabria fer una altra cosa”, m’explica. Aquesta soledat buscada és una de les característiques de l’obra de Vall Palou, la que li dona aquesta força individual, personal, d’assaig permanent.
L’espectador trobarà quadres de gran format, “composicions” d’olis i acrílics sobre tela o paper, i també linòleums, obres que no acostumen a portar títols, perquè Vall Palou, vol que es contemplin amb la mateixa llibertat amb què ella les ha creat. Abstracció, informalisme, podrien ser paraules adients per a interpretar aquestes peces carregades de colors que taquen la tela o el paper i que provoquen —si hem de fer cas del títol, molt ben trobat, per cert— una sensació de lleugeresa, de flotar entre cotons, encara que també poden recordar explosions de lava líquida o flors que no poden marcir, atrapades per la pintura.
Les composicions 370, 371 i 372 són quadres en què el blau lluita per imposar-se sobre la tenebra, mentre que en la 600, el núvol lleuger ha esdevingut llac i les taques de color són peixos. Així ho interpreta, Conxita Oliver, comissària de la mostra quan diu que “la taca pren cada vegada més protagonisme i reforça el seu poder expressiu, revelant-nos un món que es renova en cada mirada amb la mateixa frescor d’allò recentment descobert. Són formes obertes, evanescents, que suggereixen infinitat de referències. Paisatges abismals, teixits orgànics, molècules gegantines, taques florals, visions astrals, éssers marins… en metamorfosi constant, creixement incessant i mutació contínua, esdevenen fenòmens de proliferació que es refermen amb vitalitat naturalista”.
A més de tota aquesta potència pictòrica carregada de color, Teresa Vall Palou busca formes d’expressió complementàries, instal·lacions i muntatges que criden l’atenció per la seva originalitat i també, pel seu inconformisme. Així, ens mostra un alfabet oriental construït a partir de fustes reciclades o un petit poblat xinès, una arquitectura de petites fustes, construccions mínimes que conviden a l’observador a jugar, a imaginar carrers i cases que amaguen vides desconegudes.
Cal destacar un muntatge molt original, amb un punt de transgressió irreverent. Fa anys, una persona coneguda de Teresa Vall Palou li va fer arribar unes formes del que es coneix com a pa àzim, un element litúrgic central en el ritual de la missa, tretze hòsties rodones en les quals es representen alguns dels més populars símbols de la religió catòlica: la creu, el corder pasqual, les sigles JHS, àngels, o les lletres gregues alfa i omega. Vall Palou ha recuperat 13 d’aquestes formes i les ha introduït dins de tubs d’alumini, il·luminades, obligant els espectadors a forçar la vista. “La instal·lació no porta cap títol perquè no m’agrada donar pistes. Que cadascú tregui la conclusió que cregui convenient”. Com un núvol lleuger, és una mostra provocadora, un capítol més del gran llibre artístic que Teresa Vall Palou continua creant amb silenci. Una pintura per flotar.
