Jordi Bernadó evoca les poetesses Safo de Lesbos i Anne Carson a Si no, demà; una exposició de fotografies que presenta a la Galeria Senda nascuda de la necessitat de creuar la incertesa que ens amenaça i de saber interpretar els silencis i les petjades. Una reflexió envers diversos entorns i personatges a partir d’un discurs sobre la construcció de nous mons que se situa en espais fronterers entre allò real i allò imaginari.
Jordi Bernadó. Si no, demà
Galeria Senda. Barcelona
Fins a finals de maig de 2021
Considerada per Plató com la desena musa grega, Safo (Lesbos, 630 a. C.) és una de les poques veus femenines que ens ha arribat des de l’antiguitat. Fou un personatge rellevant en la vida intel·lectual de la Grècia del segle VII a. C on va fundà una de les primeres escoles de noies que es coneixen. Va dedicar la seva vida a la composició i interpretació de la poesia lírica i situava l’amor com el seu tema poètic, tothora trencant estereotips per anar més enllà dels límits imposats per la seva societat. Dels nou llibres que es diu que va compondre, només un poema ha sobreviscut complet; tota la resta són fragments. La poetessa canadenca i reconeguda classicista, Anne Carson, ha recollit el llegat de Safo en un llibre titulat Si no, l’hivern i la seva traducció ens apropa a les seves consideracions sobre l’amor, el desig, el matrimoni, l’exili, i molts altres aspectes de la condició humana, buscant recobrar la seva esplendor. Certament, els seus poemes van contribuir a alliberar la literatura del domini masculí centrat en els homes herois.
Jordi Bernadó (Lleida, 1966) s’ha inspirat en aquest títol per articular Si no, demà; una mostra de peces fotogràfiques que fa una doble referència a Safo i a Anne Carson per incidir també en el tema del fragment. A través de mirades dividides i esmicolades cap a un món que ha començat a esberlar-se i que es troba en una greu crisi, l’artista no fotografia el que veiem, sino el que s’amaga darrera. És des d’aquest punt de vista esbiaixat que ens manifesta la seva preocupació sobre la manera de viure, pensar i reconstruir un determinat espai. Llampecs intemporals, enfocaments inusuals, vistes desplaçades o camps de desviació recullen visions ambigües i descontextualitzades. Presències mancades d’indicis per interpretar-les, davant de les quals ens preguntem si corresponen al lloc anotat al peu o són una il·lusió inventada per l’artista; un enigma que es pot anar destriant amb una mirada atenta i escodrinyadora. I és des de l’esquerda, des d’on Bernadó rastreja la bellesa fugissera a través dels indicis que deixa en retirar-se. En les seves propostes, les certeses esdevenen incerteses i ambigüitats per trobar entre les clivelles noves realitats per descobrir. I és que l’artista demana la participació de l’espectador en buscar la seva complicitat per anar més enllà de la pura visualitat.
Les fotografies de Bernadó sorgeixen dels viatges que realitza per ciutats i llocs de tot el món, al llarg dels quals capta imatges que oscil·len entre l’objectivitat que sembla del tot evident i una sensació de contrarietat que ens porta qüestionar-nos tot allò representat. Si bé en aparença les seves imatges capturen les coses tal com són, els seus enquadraments transformen la realitat en una escenografia quasi teatral. Les seves sèries realitzades a Europa, Àsia i els Estats Units són una reflexió sobre les nocions de veritat i mentida en fotografia. Es fixa en territoris inèdits de l’espai urbà, escenaris arquitectònics i darrerament en uns determinats personatges; terrenys de treball enfocats des de perspectives sociològiques, culturals o antropològiques. Unes imatges insòlites extretes sempre de la realitat sense cap manipulació, però que aboquen el receptor a l’exercici d’esbrinar entre falsedat, simulació i autenticitat. Visions enigmàtiques que creen dubtes de fins a quin punt són presències reals o es tracta d’un escenari construït per a l’ocasió.
L’exposició aplega una selecció d’obres realitzades entre el 2010 i el 2018 per constatar que tot seu treball es relaciona entre sí amb connexions formals i conceptuals. Es mostren imatges preses en llocs històrics, equipaments culturals, escenaris naturals o imatges de carrer amb un únic fil conductor: captar la paradoxa de la pròpia realitat. L’estricta objectivitat i la fredor de les seves verídiques i fidels representacions contrasta fortament amb la transformació que pateix l’escena captada a través de la reinvenció quan l’autor l’extreu del seu context. Una especulació envers la ficció com a experiment sobre la realitat i un discurs sobre la construcció de nous mons que se situen en espais fronterers entre allò real i allò imaginari. Unes intencions ambicioses les seves en aquest joc visual d’enfocaments extremadament objectius i constatables, però que paradoxalment ens arriben com la recreació d’un decorat. El valor metafòric de les imatges varia quan el propòsit de la lectura traspassa els límits de la pura credibilitat.
Una de les sèries que mostra a la Galeria Senda és un petit tast del que exhibirà properament al MNAC dedicada a cèlebres personatges, sempre retratats d’esquena, sense que se’ls pugui reconèixer i ubicats en els llocs triats per cadascú. La peculiaritat d’aquests “retrats” tan atípics és un únic dispar de càmera, amb la qual cosa autor i personatge han de trobar-se en una comunió especial. El cineasta Woody Allen se’ns presenta a la llunyania, al capdamunt d’unes escales, en el seu lloc escollit com és el Metropolitan Museum de Nova York amb la majestuositat de l’edifici com a protagonista; Reed Brody, portaveu d’Human Rights Watch (Nova York) està captat pujant una estreta escala d’aquesta organització no governamental dedicada a la investigació, defensa i promoció dels drets humans. Per la seva banda, Rosario Quispe, líder de la comunitat indígena Warmi que treballa des de fa més de vint anys per millorar les vides de la comunitat d’Abra Pampa, va voler retratar-se a les Salinas Grandes de Jujuy (Argentina), envoltada de la immensitat blanca del mar de sal i d’un intens cel blau. Segons el mateix artista: “la fotografia no ha de ser el final d’alguna cosa sinó l’inici d’una història per qui la mira”. Un vehicle narratiu que juga en tot moment amb la realitat.
Jordi Bernadó és guanyador de la Beca Fotopress, i de la Beca Endesa X el 2007. Ha publicat més de vint llibres entre els quals destaquen Good News always read the fini print (guanyador del Premi Laus, 1999), Very very bad news (guanyador del premi al millor llibre de fotografia de Photoespaña 02 i del premi al millor llibre d’art del Ministeri de Cultura, el 2002), True Loving and other tals (seleccionat com un dels millors llibres de fotografia de Photoespaña 07), Lucky Looks (comissió del Banc Sabadell, 2008), Welcome to Espaiñ , el 2009, i Europa (amb motiu de la candidatura de Santander com a Capital Europea de la Cultura, el 2010).
