Arts visuals / Exposicions

Tom Carr, la inevitable fugacitat de l’instant

Traçant una línia imaginària en el temps que uneix passat i present, l’exposició Tom Carr. De la gravetat a la llum que presenta el Museo Florencio de la Fuente de Requena (València) es planteja com un recorregut retrospectiu que parteix de les obres de finals dels anys vuitanta fins a les propostes actuals. Comissariada per l’historiador i crític d’art Joan Gil Gregorio, la mostra s’esbossa a partir de l’expansió de l’escultura com una exploració de la forma originària que es mou i es desenvolupa envaint l’espai creat, sigui real o fictici. Aquest moviment activa una acció que es produeix en la durada i perfila un itinerari fet de successions d’instants units per la memòria. Aquesta revisió vital abraça més de trenca-cinc anys de treball en el que la minimització de la matèria per conquerir la llum com a factor essencial i l’ocupació espacial han estat els trets característics de la seva trajectòria.

Tom Carr. De la gravetat a la llum
Comissari: Joan Gil Gregorio
Museo Florencio de la Fuente. Requena (València)
Fins al 23 d’octubre de 2022

Al llarg del segle XX, l’escultura va anar trencant la seva especificitat, gràcies a un seguit de canvis fonamentals que van renovar la disciplina, fonamentats en la llibertat ja sigui formal, material o conceptual. L’àmbit de l’experimentació tridimensional ha tingut una significació excepcional i ha engrandit les seves pròpies i tradicionals premisses cap a noves configuracions i pluriformitats. L’artista contemporani porta a l’extrem el desenvolupament del concepte d’espai actiu, obert i orgànic; un espai virtual que facilita el desplegament de les formes, ocupant aquesta extensió en la dinàmica visual.

Aquest és el cas de Tom Carr (Tarragona, 1956), defensor d’un concepte d’escultura en diàleg permanent amb l’espai a través de la forma, el moviment, la llum i el color. L’artista submergeix l’espectador en la profunditat d’un espai vibrant, cadascuna de les capes del qual tanca mons diversos. La seva fascinació pel descobriment i la investigació ha anat fent metamorfosar la forma des de les primeres escultures fetes amb materials habituals i pesants com ara la fusta, fins aterrar a les darreres creacions lumíniques. El concepte que lliga i dona sentit al seu discurs és la preocupació per les diferents maneres de presentar l’espai, és a dir, tractar que aquest es faci present. Interessat pels conceptes de temps-espai, moviment i tridimensionalitat que giren a l’entorn del precepte minimalista, la seva proposta evidencia la influencia de l’escola constructivista russa. El seu llenguatge està carregat de referències artístiques pertanyents a l’avantguarda europea, de manera que la importància que concedeix a les ombres projectades i als elements mòbils, ens recorda inevitablement a Calder, així com també algunes de les seves composicions ens poden remetre a Tatlin.

Tom Carr. Ignis et Tempus, 1997. Instal·lació. Fusta pintada

Des de les escultures de formes arquitectòniques, ha anat creixent en una progressió que ha estat marcada clarament per la síntesi dels elements. Les estructures han anat deixant tot el que és superflu i han aconseguit la seva màxima expressió des de la simplicitat i la màxima essencialitat. L’exposició Tom Carr. De la gravetat a la llum que presenta el Museo Florencio de la Fuente de Requena (València) recórrer la seva evolució i transita des de finals dels anys vuitanta amb unes volumetries basades en construccions -torres, escales, arcs, ziggurats- realitzades amb fusta pintada i tractades a la manera de vestigis de la memòria, passant per unes conformacions aèries en les que l’ordre i la geometria –discs, cilindres, polígons estrellats, helicoides i espirals- volen apropar-se al simbòlic en un joc amb els buits, l’espai i la llum que les penetren i les envolten, a les darreres obres totalment etèries i fluides que han anat perdent el pes que caracteritza el món volumètric per ocupar la buidedat amb moviment i lleugeresa. Tom Carr expressa la vulnerabilitat i la fragilitat de la matèria amb uns projectes que dibuixen de manera feble però contundent rastres i petges del pensament.

Tom Carr. Inside, 1986 i Stair fragment, 1989. Fusta pintada

L’itinerari expositiu dona pas de la fisicitat objectual a la immaterialitat, mentre que les formes esdevenen elements geomètrics purs, carregats d’un sentit metafòric. Especial interès té la instal·lació de la sèrie Ignis et Tempus (1997); una extensió de muntatges tridimensionals amb forma de números (1,3,6 i 9) que es van construint amb la percepció activa de l’espectador. Aquesta ocupació espacial aconsegueix les seves màximes conseqüències amb la instal·lació Purple fragments (2002) configurada per petits bocins de fusta pigmentada que s’agrupen formant conjunts de diferent extensió i complexitat i esquitxen les parets de partícules cromàtiques amb la intenció de fugir del límit establert. A la dècada del 2000 adquireix protagonisme el dinamisme i la fluïdesa com ara la peça White helix (2002); formes helicoïdals que dansen a l’aire en estructuracions canviants. El trajecte continua amb unes ingràvides conformacions de fusta de colors vius en suspensió, articulades en un incessant encadenament d’oposats i de tensions i que es despleguen damunt del mur gràcies a fils tensats que mantenen un contrapès de forces i de visualitzacions d’ombres. Gemini (2004) n’és un clar exemple: dues grans ales que s’obren en extensió cap a l’infinit i que es perllonguen a través del cordill que les subjecta en dibuixar recorreguts en ziga-zaga. Igualment els efectes de reflex en superfícies de mirall per copsar la llum són ben característics de la seva obra des dels inicis, i aquí ens tenim alguns exemples amb una instal·lació de caixes blanques (2018) que inviten a la mirada d’un mateix i a la introspecció.

Pel que fa a la instal·lació Kunstkammer (2020) aquesta recorda els gabinets de curiositats dels segles XVI i XVII, o les sales de museus i pinacoteques dels segles XIX i XX que, a la manera d’arxius de col·leccionista, situaven els registres junts i superposats. Però, donant-li una volta, despulla els marcs dels seus continguts, els deixa en blanc i els pinta de colors pel darrera per plantejar el que és important o no en una exposició. Lleugerament separats de la paret, disseminen ombres blaves, grogues o vermelles, que canvien segons la claror ambiental. D’aquesta manera, aquestes parets vessades amb fragments converteixen la buidor que les acull en un lloc on suren espurnes cromàtiques, com si l’ànima de la pintura s’hagués escapat del seu confí. Passat i present es donen la mà i aporten a l’espectador la possibilitat d’omplir de significat la vacuïtat.

Tom Carr. Melancholia, 2020. Instal·lació. Fusta i projeccions digitals

La ruta es tanca amb la instal·lació immersiva Melancholia. Jardins de llum (2020) que pren com a referent un dels gravats considerats més importants de Dürer i alhora uns dels més enigmàtics, Malenconia I (1514), en el qual veiem un àngel desconsolat envoltat d’un conjunt d’atributs que pertanyen al món de les arts, l’intel·lecte i les ciències. Un d’aquests atributs és el poliedre, com a representació de la geometria; un tema recurrent en Carr que recrea enmig de la sala, damunt del qual es van projectant segments d’imatges, textures i colors, que apareixen i desapareixen, enmig de la foscor. Un flux lumínic es passeja pel romboedre de cares pentagonals per evocar-nos la dimensió de l’instant; una llum en l’obscuritat que ens parla de la fugacitat i la brevetat per vindicar aquells elements intangibles; perquè la malenconia és un concepte polièdric.

Tom Carr es troba en plena cursa de fons des que va començar a ser conegut als anys vuitanta del segle passat i encara no deixa de plantejar-se nous reptes creatius.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close