Amb la mort de Tomàs Llorens Serra no sols desapareix una figura nuclear de la museografia, sense la qual no es poden entendre institucions tan rellevants com l’IVAM, el Museu Reina Sofia, que va contribuir a engegar, o el Thyssen-Bornemisza, del qual va ser conservador en cap. També desapareix un dels més grans experts en art modern de les darreres dècades, un treballador incansable que va desenvolupar projectes fins l’últim moment. I una persona de formació i trajectòria polièdrica que filtrava l’activitat artística des d’una mirada humanista. Que conceptualitzava els museus com quelcom més transcendent que magatzems d’obres governats a còpia de xifres de visitants.
“Treballe en una línia perquè és el que a mi em va bé, però a més perquè estic plenament convençut. Jo soc fonamentalment kantià en el sentit que crec que l’àmbit que em preocupa -que és el de la creació artística, de la història, de la literatura- està marcat per la idea del propòsit o la finalitat, on les explicacions mecàniques no funcionen i distorsionen la nostra manera d’entendre la realitat i on cal substituir el pensament mecànic per un més teleològic, on les metàfores relacionades amb allò orgànic i la vida són més determinants”.
Això és el que contestava Tomàs Llorens (Almassora, 1936 – Dénia, 2021) quan se li preguntava si era un dels últims exponents d’una certa tradició “en retirada” en el context europeu que associava cultura i humanisme. Deia això. I reblava: “Crec que aquest és el camp que separa el ser de l’haver de ser. I crec que l’haver de ser és un àmbit propi de les humanitats, molt pròxim a la mora (…) I crec que l’estètica, en sentit estètic, l’experiència de la bellesa, està molt relacionada amb el món de la moral en el sentit kantià”.
Així les coses, difícilment podia pair una persona com Llorens la conversió contemporània dels museus en objectes de consum, institucions que considerava “segrestades pels supermercats”, quan haurien de ser espais “inseparables de l’Estat i de la política en el sentit més ampli de la paraula, el sentit filosòfic”. L’historiador de l’art, museògraf, comissari d’exposicions i filòsof valencià no menyspreava el paràmetre dels visitants a l’hora de mesurar l’eficiència museística (“em sembla un indicador essencial, el més fàcil de mesurar i comunicar, quanta més gent veja una obra d’art, millor, però sols és un dels aspectes a considerar”), però posava l’èmfasi en el número de peces d’una col·lecció, l’esforç de manteniment i el treball d’investigació a través de la realització d’exposicions. Llorens considerava que fins i tot els museus privats havien de tenir una vocació pública.
L’art, comptat i debatut, ho era tot per a ell. Fins el final dels seus dies. Passada la vuitantena, encara conserva la planta elegant i imponent, el seu discurs precís i ple de profunditat a l’hora d’explicar l’obra artística i les seues derivades, tant en les intervencions públiques com en els articles que encara escrivia. Escoltar-lo, llegir-lo, era sempre enriquidor i generava preguntes i qüestionaments. Tot i que la malaltia feia uns anys que el rondava, i no solia abandonar el seu refugi de Les Rotes, a Dénia, encara va comissar l’any 2020, en col·laboració amb el seu fill Boye Llorens, una retrospectiva d’Antonio López en la Fundació Bancaixa.
Així mateix, preparava una altra antològica, en aquest cas dedicada a l’escultor Joan Cardells. I fins i tot treballava en un ambiciós catàleg raonat al voltant de l’obra de Juli González, un artista sense el qual no s’entén part de la seua trajectòria. El seu llegat, sobretot si incloguem la seua producció crítica i assagística, és inabastable. Amb les dèries, fílies i fòbies de qualsevol. De vegades en contra el corrent, al marge de modes, va ser un crític i historiador de l’art còmode amb la figuració i el realisme i que valorava més l’avantguarda primerenca, la de Picasso i els seus coetanis, que la producció artística posterior. Un itinerari vital i professional, en tot cas, curiós i ple de connexions.
Dret, filosofia, arquitectura
Com tants altres joves amb volences culturals de l’època franquista, Tomàs Llorens va acabar fent estudis de dret, una opció que la família considerava que tenia més futur professional. Mai no va exercir. En cinquè curs, va engegar la carrera en Filosofia i Lletres, a Madrid. La filosofia, de fet, era una de les seues inquietuds juvenils juntament amb l’art. Però també s’interessava per la història. Com a tesi de llicenciatura va valorar analitzar l’expulsió dels moriscos, amb Joan Reglà com a director. Finalment, va optar per una opció amb molta lògica, contemplada amb perspectiva, una tesi sobre l’estètica del filòsof i semiòtic Charles William Morris.
Pel mig, hi ha la circumstància destacable del seu empresonament. Som a la dècada del 1960. I les coses no van ser fàcils per a algú que a més de la pulsió artística es revelava contra l’aixafament, l’autoritarisme i la mediocritat franquista. La militància en l’Agrupación Socialista Universitaria i el repartiment de pasquins li va valdre una severa condemna de tres anys, dictada per un consell de guerra -encara no existia el Tribunal de Orden Público-, de la qual va complir dos anys i escaig. Complida la pena, va acabar els seus estudis, el 1966.
L’altra vivència cabdal d’aquells anys és la introducció en el món de l’art. Abans de marxar a Madrid, mentre cursava dret, coneix en el Col·legi Major Sant Joan de Ribera l’escultor castellonenc Álvaro Falomir, qui el posa en contacte amb gent de l’Escola de Belles Arts, com ara Andreu Alfaro, l’escultor Josep Soler (Monjalés, de nom artístic) i la pintora Ana Peters, amb qui s’acabaria casant. A la tornada a València, a més, munta en societat amb Valerià Miralles i Alfons Cucó la llibreria Concret Llibres.
També són els anys de la publicació de la revista Suma y sigue, com una derivada d’una de les principals tertúlies culturals de l’època, la de Casa Pedro, en la qual hi participaven personalitats com Joan Fuster, Vicent Ventura o Vicente Aguilera Cerni. Arran d’una col·laboració de l’arquitecte Emilio Giménez, Llorens entra en contacte amb el Col·legi d’Arquitectes. Per aquesta via, el futur museògraf coneix també Oriol Bohigas, arran d’un número dedicat a l’art català.
Es materialitza aleshores una eixida professional, quan en 1969 se li proposa a Llorens la incorporació com a professor d’estètica a l’Escola d’Arquitectura, compartint departament amb Trini Simó, qui impartia història de l’art. Fins que el 1972, en el context d’un enduriment per part del règim de la persecució d’elements docents desafectes, és expulsat per desatendre les seues obligacions. Els antecedents de Llorens eren el motiu real. Els pretextos, un simposi de semiòtica que el valencià havia dirigit en Castelldefels i unes trobades a Pamplona, en les quals l’Equip Crònica va fer una intervenció molt política.
El simposi de Castelldefels va tenir una altra conseqüència, en aquesta cas positiva: un dels convidats va ser l’arquitecte britànic Geoffrey Broadbent, qui proposa el jove professor expulsat incorporar-se a la Portsmouth Polytechnic. El valencià va haver de fer un esforç titànic amb l’anglès, llengua que no dominava, però l’experiència va ser productiva: Llorens fou professor fins l’any 1975. I senior lecturer entre el 1975 i el 1984. En paral·lel, Llorens també es va vincular a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, convidat per Bohigas. Allí va fer classes d’estètica i composició, també de teoria de l’art del segle XX tot relacionant avantguarda i arquitectura. Un altra pota d’aquells anys és la participació en la revista Arquitectura Bis.
Així i tot, si s’ha de destacar una fita d’aquella dècada, segurament seria l’exposició muntada per a la Biennal de Venècia del 1976, una representació “no oficial” atés que a Espanya pervivia el règim franquista ja sense Franco. En aquell projecte, a més de Llorens, estaven involucrats entre altres Antoni Tàpies, Antonio Saura, Agustín Ibarrola, Equip Crónica, Oriol Bohigas i Josep Renau
Els ciments de l’IVAM
Encara treballant en Portsmouth, es produeix un altre fet rellevant. L’any 1983, durant la inauguració d’una exposició d’Andreu Alfaro en el Born, comissariada per Llorens, aquest coneix l’aleshores conseller de cultura de la Generalitat Valenciana Ciprià Ciscar. Dos mesos després, Ciscar proposa Llorens posar en marxa un museu d’art modern a València, una responsabilitat que vincula a la direcció general de Patrimoni.
La posada en marxa del que serà el futur Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) engresca Llorens i les seues propostes són ben rebudes per l’administració socialista. Però en el vessant més polític de director general de Patrimoni ha de bregar amb un rosari de reunions amb alcaldes que li reclamen actuacions en les seues poblacions. I ha de fer front, sobretot, a les conseqüències del projecte de recuperació patrimonial més controvertit de l’època, la rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt.
Al voltant d’aquesta actuació es produeix una enorme batalla política i social, orquestrada per la dreta autòctona i pel diari Las Provincias. Llorens considerava que la visió del monument estava contaminada per les llegendes de la resistència dels ibers contra els cartaginesos i les “fantasies” de José Maria Pemán. El projecte de rehabilitació dels arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli capgirava aquella concepció. I dotava la instal·lació d’una funcionalitat de la qual es va beneficiar el festival Sagunt a escena.
El llegat més recordat d’aquella etapa, amb tot, és l’IVAM, una institució alçada sobre els pilars de la recuperació de l’obra d’Ignacio Pinazo i, sobretot, de l’escultor Juli González, un artista amic de Picasso que, aleshores, encara no tenia la consideració artística que se li atorga actualment. Llorens no veu acabar el projecte: el 1988 Carmen Alborch agafa les regnes i serà la primera directora amb l’IVAM actiu, a partir de la inauguració el 1989. Amb les bases creades per Llorens i la direcció amb capacitat de projectar d’Alborch, la institució va gaudir de projecció i prestigi durant anys, predicament que es va perllongar amb les posteriors direccions. Fins l’arribada de Consuelo Ciscar. Aquesta, tanmateix, és un altra història.
Llorens havia deixat l’IVAM reclamat per fer arrencar el Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Allí roman dos anys, fins que és destituït pel ministre Jorge Semprún per discrepàncies que el valencià explicava de manera molt il·lustrativa: “Ell no estava d’acord amb el biaix netament historicista que jo volia donar-li al Reina Sofia, més encara quan tot el món a Madrid, i en especial les galeries que recolzaven Arco, estaven interessades en convertir el museu en un aparador de l’art contemporani”.
El detonant, amb tot, va ser la qüestió del Guernica de Picasso. La incorporació de l’obra al Reina Sofía tenia aquesta visió historicista i Llorens sosté que a Semprún, d’acord en principi amb l’operació, li incomodava emprenyar els hereus de Picasso i també William Rubin, director del MOMA, qui havia perdut l’obra pensant que la seua destinació final seria El Prado. La història del Guernica ja sabem com va acabar, però el ben cert és que Llorens fou destituït, a finals del 1990. I el mes de gener del 1991 s’havia incorporat al Thyssen-Bornemisza com a conservador en cap cobrint una vacant deixada per Pita Andrade al·legant motius personals. La proposta va partir dels barons Thyssen després de consultar Semprún, “així que no vaig acabar malament amb el ministre”, reconeixia Llorens en una entrevista.
Va romandre en la institució fins l’any 2005, quan la va abandonar fart de les ingerències de Tita Cervera, del procés d’espectacularització. Com a mostra del seu descontent, va a arribar a dir que el museu “havia deixat de tenir el grau de credibilitat històrica i artística que cal esperar d’un museu de la seua natura”.
La seua extraordinària trajectòria que va ser reconeguda l’any 2007 amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Llorens, llavors un septuagenari, podia haver dedicat l’existència a la contemplació i la la lectura, retirat al seu santuari de Dénia. Però les conferències, comissariats i col·laboracions mai no es van interrompre. Ni tan sols quan, a partir del 2012, arran de la mort d’Ana Peters, Llorens va limitar la seua exposició pública.
Potser no es va mostrar tant els darrers anys. Però la capacitat de treball, la lucidesa, l’amor insubornable a l’art, els va conservar fins el final.
