Toni Espinar (Alzira, 1970), pintor, restaurador i muralista, un dels referents de l’art urbà del País Valencià, té obra dispersa per tot l’Estat i per un bon grapat de països europeus i sud-americans. Els seus nombrosos murals valencians l’han fet ser un dels muralistes més sol·licitats. Parlem amb ell per conèixer la seua trajectòria, però també és notícia perquè un dels seus murals més icònics, el del Parc del Batà de Muro d’Alcoi, dedicat a homenatjar figures literàries, corre perill per la pretensió de l’Ajuntament de tombar el mur que allotja aquesta obra amb l’excusa d’una ampliació. No és la primera vegada que Espinar, posseïdor d’un estil agressiu i compromès, té problemes amb les seues creacions.
—Almenys tres generacions de la teua família s’han dedicat a la pintura…
—Tres no, més. Quatre o cinc, la cinquena no ho sabem perquè ens aniríem al segle XVIII i no tenim documentació. Però tinc fotografies del pare del meu avi amb el blusó de pintor. Ells treballaven en les cases dels rics, el terme “pintor” no tenia el prestigi posterior. Pintar era fer decoracions. Amb l’impressionisme és quan els pintors escapen de l’abraçada del poder.
—El que volia preguntar és que, d’alguna manera, estaves predestinat, hi havia un verí familiar. Però et vas formar acadèmicament.
—Clar. Soc llicenciat en Belles Arts, però no tenia molta fe en això, sempre he estat més d’acció. Al llarg de la meua trajectòria ningú no m’han demanat el títol universitari. Ho vaig fer amb la perspectiva de la docència, sabent que viure de l’art és molt difícil, has de treballar molt i menejar-te prou. Però, com deia el meu avi, mestre és el que sap molt, no el que ix d’una escola. Quan acabes és quan estàs en disposició d’aprendre seriosament, perquè tens les eines, les ferramentes, i el coneixement teòric.
—De tota manera, quan comences el període formatiu ja estàs pintant, fent murals reivindicatius des d’almenys el 1988.
—I abans d’això pintava amb mon pare, feia restauració d’imatges, il·lustracions… Amb catorze anys estava fent còmics i cobertes d’una revista de l’institut. Abans, en l’escola, tot el que tenia a veure amb el muralisme o el dibuix ho feia jo, era l’artista de la promoció [riu]. Sempre he pintat. Sempre. Tota la vida he estat entre dissolvents i pintures, embrutant-me. Però mon pare, que pintava i feia exposicions, no m’ho va inculcar, no em va dir “tu has de fer això”. M’havia de nàixer. Així va ser. Tinc un germà il·lustrador, però un altre és electricista. Mon pare té cinc germans i dels meus cosins, no hi ha cap que siga pintor.
Respect, mural en Diamante (Calàbria, Itàlia).
—Has fet molta restauració, però et vas acabar especialitzant en el tema del mural. En quin moment arribes a la professionalització?
—La carrera me la vaig pagar fent treballs. I els treballs que presentava eren de veritat, decoracions de discoteques, de garitos… Si això es pot dir professionalització… El ben cert és que quan vaig acabar la carrera em van començar a demanar molts murals. Treballe molt per la zona de Benidorm, en els parcs temàtics, decoracions d’hotels importants com el Hilton… Estava bé per començar.
—I el vessant més artístic, més creatiu, més propi, quan comença?
—Molt després. Pintàvem en el carrer per reivindicar, pel tema de la insubmissió, el no a la guerra… Jo no vinc del graffiti, ho veia molt ximple. Ara conec més aquell món i em mereix tots els respectes, però per a mi la referència són els murals de la transició, el muralisme mexicà, el còmic (crec que els mirava abans de saber llegir), el moviment alternatiu i okupa… Una de les primeres vegades que pinte és en el Kasal Popular del carrer Flora de València.
—Josep Renau?
—Coneixia els seus murals però ni tan sols sabia que eren de Renau, l’estètica tan marcada que tenia l’associava al que s’estava fent en la transició. Pensa que aleshores tenia molts pocs anys. I en la meua família el que véiem eren els grans clàssics; el més modern tal vegada era Picasso i els muralistes mexicans. A més, Renau en aquella època es veia poc ací.
—Cap al 2014 hi ha un moment important en la teua trajectòria, amb el mural col·laboratiu de la plaça de la Botxa, al barri de Velluters. En quin moment ubicaries l’eclosió, quan comences a ser requerit de manera més continuada?
—No sabria dir-te, però abans d’això hi ha molts anys fent murals col·laboratius, per als moviments veïnals, no pintava sol. És el cas del mural de la Botxa, que pretenia reivindicar l’esperit del barri, la cultura popular, apreciar el que tens. D’allí, vaig passar a fer molt de patrimoni, que va ser una escola bestial. De sobte, d’una manera estranya, em trobe pintant en esglésies, jo que soc un ateu convençut, però m’atrau fer coses grans, fer el mateix que els artistes que jo admirava. Això em serveix de molt. A més, havia deixat de treballar en la zona de Benidorm: un rus em va posar una pistola en la taula i em va preguntar què costava un mural. En patrimoni em vaig trobar gent molt més seriosa [riu]. Va ser una gran escola, perquè tots els treballs són per a mi un aprenentatge. I després està això que tu dius, quan comença a abellir-me fer les meues obres. Crec que coincideix amb l’eclosió street art, que ja no es veu com una cosa delictiva, associada al vandalisme. Dirigisc diversos festivals d’art urbà i estem posant la llavor perquè açò no siga una moda, sinó alguna cosa que ha vingut per quedar-se.
—A això segurament ha contribuït molt la figura de Banksy, però encara hi ha camí per recórrer: les teues obres i murals han tingut problemes —ara parlarem de Muro d’Alcoi— i han estat atacats i vandalitzats amb una certa assiduïtat.
—El que és important no és el que pintes, sinó com ho pintes. Un dibuix d’un xiquet fet amb molta il·lusió no pots dir que no t’agrada, perquè t’està transmetent una actitud, una emoció, una sinceritat. Amb això vull treballar. I treballe. Què passa? Que la llibertat i la sinceritat destorben molta gent, per ideologia, per falta de respecte, per moltes coses. Qui pot atacar un mural en Gandia que es diu “Dones en lluita per la igualtat”?
—És un símptoma que alguna cosa està avariada en la societat.
—Exacte. Amb els meus murals tracte de fer d’espill, perquè veiem i reconeguem els problemes. Per arreglar-los.
—Una altra vessant de Toni Espinar és la difusió de les figures intel·lectuals del nostre àmbit. Alguns dels teus dibuixos il·lustren aquestes personalitats en les entrades de la Viquipèdia.
—No sols del nostre àmbit, també passa amb Maria Zambrano, il·lustrada amb un mural de Gandia. Li van escriure “feminazi” en la cara, però ho vaig poder arreglar. Jo al·lucine amb la quantitat de gent a la qual estic posant cara, com Joanot Martorell. O Sor Isabel de Villena, que vaig dibuixar fent el símbol del feminisme. Els murals del Batà han il·lustrat molts personatges de la literatura.
—I ara estan en perill, d’una manera molt absurda.
—Hi ha qui encara no entén el muralisme com a art. Per no parlar que es tracta d’un homenatge a la nostra literatura.
—Quan han fet entrevistes als responsables polítics de l’Ajuntament de Muro, d’una manera molt frívola han dit que els murals es tombaven i, si calia, es reproduïen. Però amb mi no ha parlat ningú.
—Estaries disposat a reproduir-los?
—Tal com estan les coses, no. Els murals, per molt que se’ls vulga aplicar la consideració d’art efímer, són un treball, una experiència única. Exagerant una mica, és com si em digueren: “Anem a matar el teu fill, però no et preocupes, t’ajudarem a fer-ne un altre”. El mur del Batà és un fill meu. En tot cas, en cap moment hi ha hagut cap tipus de complicitat ni comunicació. Res.
—Sortosament, hi ha diferents campanyes obertes per preservar-los.
—Hi ha ganes de mobilització, perquè és una imposició. L’Ajuntament mana, sí, però aquest mur ha transcendit els límits de la paret, ha passat a il·lustrar certes històries. Aquests murals són part ja de la nostra cultura. I és un exercici de visibilització, de la mateixa manera que vam fer en Gandia amb les dones escriptores, que són unes grans desconegudes. A més, en el Batà hi ha gent de la zona, com en el mural d’Alzira, en què vaig incloure [Francesc] Palanca i Roca, un escriptor alzireny que ningú coneixia. És un exercici de visibilització.
—Volia preguntar-te també per la teua estètica, que es pot considerar agressiva.
—Una de les coses que no vull és passar desapercebut; un mural ha de cridar l’atenció. També ha de tenir en compte elements d’integració, no m’agrada que siga un cromo pegat en la paret, vull que tinga una complicitat cromàtica amb l’entorn. Això no és incompatible amb posar elements molt punkis, amb un ingredient fort de ràbia. Perquè això és el que sents quan observes totes les bestieses que passen. La ràbia és tot el contrari a la resignació. I ara el que observe és molta resignació. Els moviments de reivindicació i protesta han tingut sempre la seua repercussió; d’això te n’adones amb el temps.
