La nova proposta expositiva del Palau Robert és una de les accions que ofereix la tercera edició de Clàssics, el Festival d’arts contemporànies i pensament que organitza la Casa dels Clàssics – Col·lecció Bernat Metge. Compta amb la col·laboració de la Secretaria de Difusió de la Generalitat de Catalunya i n’és comissària la foto-periodista Sandra Balsells.
Topografia de la ira
El Festival Clàssics
Fotografies de: Laia Abril / Bernat Armangué / Mireia Comas / Adriana Domínguez / Wayra Ficapal, Raül Gallego Abellán / Ricard García Vilanova / Joan Giralt / Amador Guallar / Samuel Nacar / Gemma Parellada / Marta Pérez / Lurdes R. Basolí / David Ramos / Alfons Rodríguez / Mireia Rodríguez / Guillem Sartorio / Lourdes Segade / Clara Soto / Guillem Trius
Robert de Barcelona
Fins al 9 de gener de 2022
Al Llibre dels Profetes, Isaïes, 13.13, de l’Antic Testament hi llegim: “El dia que esclatarà la meva ira, jo, el Senyor de l’univers, ple d’indignació, faré tremolar el cel i sotragaré la terra”. Són paraules que exemplifiquen la imatge primigènia de l’impuls furiós i colèric dels Déus. Una irritació divina en la qual la humanitat sovint s’emmiralla per expressar la seva ira. Es tracta d’una de les passions més vehements dels homes que la posen de manifest tant els qui ostenten el poder despòtic per imposar comportaments o prohibir actuacions, com els més vulnerables que volen manifestar el seu profund rebuig a una injustícia.
Un jove, tot sol, llença una pedra contra un mur de policies. Per què? Possiblement, perquè se sent ofès per una injustícia que l’infla les venes. La ira que mostra el noi no és pas un pecat capital, com li han volgut fer creure els acòlits dels dogmes, sinó l’expressió d’una rancúnia sorda i sense límits. És l’efecte directe d’una repulsió invisible que el corca i rosega, l’embat contra la paraula feridora que ha encès la indignació. El verí d’una pedra ingènua traça el camí hiperbòlic de l’exasperació corejat pel crit de la impotència. Una pedra petita, símbol d’una aversió, esperonada amb l’altaveu del NO. Aquesta és la ira verdadera, l’engendrada pel cuc de la ràbia, la que excita la sang dels oprimits, no la dels déus que faronegen amb el seu implacable Dies irae. La ira més rellevant és la dels enfellonits per les injustícies, no la del Rei Lear quan enfurismat renega de la seva filla Cordèlia. La ira que més ens dol és la dels bandejats pel tsunami del progrés, no la de Donald Trump que harmonitza els seus tuits amb la trompeta de la por per donar ales al seu malèfic poder.
Així com la ira s’ha de manifestar obertament per evitar l’úlcera intestinal i ser més efectiva, també és necessari que es faci pública, que s’enregistri i es difongui arreu ampliant així el seu efecte i radi d’acció. Rere la ira de qui es revolta sempre hi ha una veritat amagada i mostrar-la és l’objectiu de la proposta expositiva que, sota el títol de Topografia de la ira i comissariada per Sandra Balsells, prou coneguda per la seva feina ingent als Balcans, a Palestina, a Mèxic o a Romania entre molts altres indrets d’arreu del món, podem veure aquests dies als Jardins del Palau Robert de Barcelona. Un seguit de vint-i-quatre fotografies de diversos autors que escenifiquen colpidores expressions d’aquesta passió. Veiem retratada la ira dels sotmesos, la dels perdedors, la d’aquells que es revolten davant d’una ofensa, la que es llança a cegues contra l’abús de poder per reclamar justícia, la dels qui demanen castigar un greuge irreparable… Per tal d’emmirallar-nos i que el missatge sigui més punyent, les imatges venen acompanyades de textos, de fragments dels clàssics que s’han ocupat d’aquesta inquietud que tant ens inflama les venes. Podem llegir sentències que mostren la vigència d’aquesta emoció tan intrínseca, com la d’un passatge de la Ilíada d’Homer “…o si aturava la fúria i prenia el timó de la ràbia”, o la de Ramon Llull qui ens recorda que la ira sempre acaba per engendrar tristesa. O, la d’Hanna Arendt qui ens adverteix que la ira neix quan a l’home “se l’empeny amb violència”. Impactant és la metàfora de John Steinbeck en parlar d’un poble que veu arrabassades les seves formes de subsidència, diu: “I es veu com creix la ira als ulls dels famolencs. I en les ànimes s’infla i madura el raïm de la ira, preparant-se per a la collita”.
La representació de la ira a través d’aquestes fotografies pretén la solidaritat de l’espectador i carregar-lo de raons per a pròxims esdeveniments similars.
La ira, no oblidem, és de naturalesa purament venjativa, és aquella bèstia que val més tenir de companya per aprofitar la seva força. Anar en contra seva és experimentar una pèrdua segura. Però la ira dels subordinats i desvalguts només tindrà força si aglutina a molts perquè, en cas contrari, perdrà força i el poder acabarà per menysprear-la. La ira ve carregada de tanta energia que l’home aïrat pot arribar a perdre l’autodomini i quedar en mans de la violència. Saber gestionar-la, doncs, serà un senyal d’apoderament, així i tot només aconseguirem dominar-la si ens aliem amb el coneixement i la cultura. Aquest és el missatge que hauríem d’emportar-nos un cop vista la feridora exposició de Topografia de la ira: dominar la ira amb el saber i la raó per combatre al poderós. Perquè, si la ira sempre amaga una veritat, superar-la serà vèncer. Com diu el proverbi: “La ira del rei és anunci de mort, només l’home sensat arriba a calmar-la”. No us la perdeu.
