La complexitat i potència d’una figura rellevant de la psiquiatria catalana moderna exiliada a França com és Francesc Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Olt, 1994) posa sobre el tauler de la història un emprenedor de nous mètodes per curar la societat i no només la bogeria. Els primers anys del segle XX viuen avenços científics i tecnològics en els àmbits de la mecànica, la medecina, la matemàtica o la física que obliguen a fer un gir mental en relació amb la vida. Descobertes com la radioactivitat, la quarta dimensió, la relativitat, l’àtom, l’automatisme psicològic, la interpretació científica dels somnis i el cos humà com a màquina obren el camp de les il·luminacions profanes del surrealisme.
Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat
Comissaris: Joana Masó i Carles Guerra
CCCB. Montalegre, 5. Barcelona
Fins al 28 d’agost de 2022
És precisament Walter Benjamin qui veu en el surrealisme “l’última instantània de la intel·ligència europea”, punt de confluència entre la politització revolucionària basada en el marxisme i les forces de l’“ebrietat” i la imaginació surrealista. Per això l’exposició “Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat” pren com a motiu la famosa frase de Laurtréamont, capçalera del surrealisme: “Com un encontre fortuït d’una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula de dissecció”. Man Ray ho representa embolcallant amb un drap negre una màquina de cosir que empaqueta amb un cordill per expressar l’enigma d’Isidore Ducasse.

L’aplicació de la psicoanàlisi de Freud a obres literàries, com és la Gradiva de Jensen (1907) o a obres d’art, com fa Dalí amb l’Angelus de Millet, desplaça la persona com a objecte d’estudi del divan freudià i és possible pensar en l’anàlisi d’altres coses, com les institucions. D’aquí que un objecte d’estudi seran els establiments i asils del XIX que caldrà transformar en institucions modernes del segle XX. Una tasca que havia de rescatar de la reclusió mitjançant el treball i la formació professional moltes vides separades i aïllades de la societat, que s’havia de fer no només des de la psiquiatria sinó des de les pràctiques polítiques que van lluitar contra els feixismes i els autoritarismes dels anys 30 i 40 del segle XX, així com amb la decadència dels manicomis privats del segle anterior.

Tosquelles va iniciar la seva experiència psiquiàtrica a l’Institut Pere Mata de Reus en un període que va convertir Barcelona en un centre receptiu de les noves aportacions de la psiquiatria europea, gràcies a refugiats austríacs que li fan dir que Barcelona és la “petita Viena”, cosa que li permet molt aviat llegir la tesi de Jacques Lacan traduïda al català: De la Psychose pranoïaque dans ses rapports avec la Personnalité (1932). Des de 1929 a 1936 van ser anys molt rics per aplicar noves solucions d’abast públic que forçosament havien de passar per les pràctiques polítiques. Seguint el psiquiatre Hermann Simon, autor d’un llibre sobre la teràpia ocupacional escrit el 1929, que va traduir el doctor Sarró al castellà el 1937 amb el títol de Tratamiento ocupacional de los enfermos mentales, es creia que curant els hospitals es curarien els malalts. No hi ha diferència entre els bojos i els no bojos, es tracta de vetllar per la salut mental i no curar només els malalts aïllats de la societat. Si bé la teràpia de Simon podia acabar derivant cap a un nacionalsocialisme separant les persones vàlides per al treball de les que no ho eren, Tosquelles s’hi rebel·la i rebutja radicalment els possibles usos feixistes del treball terapèutic. Com diu Joana Masó, que comparteix comissariat de l’exposició amb Carles Guerra i autora d’una tesi sobre aquest psiquiatre amb el títol de Tosquelles. Curar les institucions, ens recorda que Tosquelles desfà l’oposició entre el que és normal i el que és patològic, i tracta la bogeria de la normalitat en un moment en què cal preguntar-se què és ser normal a l’Europa dels feixismes, una pegunta que podem traslladar a l’Europa d’avui, trasbalsada per la guerra d’Ucraïna. El que fa Tosquelles, diu Masó, és “desfer l’alteritat dels altres, el que té a veure amb les nostres institucions.”
Catalunya, de l’avantguarda a la Guerra Civil
La transformació s’havia anat produint des de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i durant el període republicà i fins a la Guerra Civil Catalunya va viure un esclat de renovació i modernitat. Tosquelles va apostar per la radicalitat política afegint-se a grups com el Bloc Obrer Camperol (BLOC), una militància anarco comunista que més tard es fusionaria amb el POUM (1935), il·legalitzat dos anys més tard. Els cartells exposats a la sala i els seus missatges donen la mesura del sentit cooperatiu, social i solidari que aquest partit de filiació marxista proposava a l’època. La revista Estudi de Reus dona en els seus articles les claus de renovació de la societat en els àmbits que també la psiquiatria de Tosquelles aplicava a l’Institut Pere Mata com a deixeble d’Emili Mira i López, que imparteix seminaris sobre Freud i Marx a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va ser l’introductor d’una crítica a la psicologia abstracta que imbueix Tosquelles d’un esperit de recerca que el du a col·laborar amb l’Institut Psicotècnic de l’Escola del Treball de Barcelona que havia establert el 1936. La documentació de tot aquest període és rica en cartells, revistes, fotografies de les instal·lacions de l’Institut Pere Mata de Reus, on es practicava la hidroteràpia i l’electroteràpia, i tota mena de documents que il·luminen aquest període brillant de la nostra història i de l’esforç social col·lectiu en les seves pràctiques renovadores.
Els dibuixos que Dalí dedica a la premonició de la Guerra Civil abans del seu esclat el 1934 no són avis per a ningú. Tosquelles és mobilitzat al Front d’Aragó i nomenat cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit molt a Extremadura i director de la Clínica Almodóvar del Campo. L’1 de setembre de 1939 fuig cap a França, travessa a peu els Pirineus i passa tres mesos al camp de refugiats de Setfons. Documentació diversa il·lustra el seu pas per aquest punt on dirigeix una unitat psiquiàtrica. La França ocupada pels nazis és un camp d’”extermini dolç”, com diu Max Lafont, ja que entre 35.000 i 40.000 pacients moriran als hospitals psiquiàtrics francesos de fam i maltractament. Pensar i tractar la creativitat dels exiliats des d’un esperit de cooperació i pensar que les catàstrofes se superen amb recursos humans és una forma d’unir les pràctiques polítiques amb les mèdiques i les creatives, tot valorant el contacte amb l’exterior: els camps, els horts, els masos, fent de l’autogestió i de la cultura una via de curació, amb teatre i cinema comunitaris. L’exposició exhibeix alguns exemplars de periòdics murals que mostren aquestes pràctiques col·lectives. Aquesta nova manera de fer en la psiquiatria rep als anys 50 el nom de psicoteràpia institucional, seguint Erving Goffman que trenca amb les “institucions totals” que promovien l’aïllament dels individus privant-los de vincle social.
Saint-Alban, art i psiquiatria
Des del gener de 1940 i fins el 1962 Tosquelles treballa a l’Hospital Psiquiàtric de Saint-Alban, a la Losera, on pogué desenvolupar una gran feina i establí unes complicitats amb l’art de la postguerra entre els malalts, els psiquiatres i l’art contemporani. I aquí les sales de l’exposició del CCCB s’esplaien en exemples d’art brut que el pintor Jean Dubuffet recupera per a la seva col·lecció museu de Lausana. L’art dels primitius, els innocents, un art cru però molt humà, directe, que no havia estat reconegut com a art fins a aquest moment.
Saint-Alban és on pogué desenvolupar els seus tractaments revolucionaris, implicats en el l’activitat i el treball. Com Joan Miró, Tosquelles treballava amb els peus i no amb el cap: “Quan ens passegem pel món, el que compta no és el cap, són els peus. Saber on trepitges. Els peus són els lectors del llibre del món, de la geografia. No es camina amb el cap”. Algunes fotografies revelen la importància que dona als peus, que s’acompanyen de la pintura de Tàpies Matèria en forma de peu (1965) i d’un camí d’escorces d’alzina de Perejaume que convida a caminar i a trepitjar amb els peus. És un bany de realitat i sentit comú a una psiquiatria obsoleta en temps de canvi. A Saint Alban s’hi refugien Paul i Nush Éluard del novembre de 1943 i fins al febrer de 1944 on el poeta escriu diversos textos i mesos més tard els Souvenirs de la maison de fous (1945).

Un altre il·lustre visitant és Tristan Tzara, el poeta dadaista que hi va amb el seu fill i amb el pintor Gérard Vullyami, espòs de Cécile, filla d’Éluard i Gala. Nombrosos dibuixos de Vullyami s’exhibeixen al costat del llibre escrit per Tzara titulat Parler seul (1948) il·lustrat per Joan Miró, amb tota la maqueta i procés de treball que atresorava la Fundació Joan Miró de Barcelona. Tosquelles té l’oportunitat d’aprofitar l’experiència i els avenços de la psiquiatria francesa i entra també en contacte amb el doctor Gaston Ferdière, psiquiatre d’Artaud, Hans Bellmer i Unica Zürn, entre altres. Ho fa gràcies a Josep Solanes, company de Tosquelles a l’Institut Pere Mata de Reus i vinculat a Rodez amb aquest psiquiatre. L’exposició en aquest apartat extensiu de l’art brut s’omple de pintures i dibuixos de malats mentals, alguns rescatats per Dubuffet per a la seva col·lecció, com Auguste Forestier i els seus treballs en fusta. No massa convençut que els treballs d’aquests malalts sortissin de Saint-Alban per passar a ser considerats obres d’art, accedí finalment que se’ls emportessin. Altres obres d’art brut que hi podem veure són les de Joaquim Vicens Gironella en suro, i també d’altres com Benjamin Arneval, Marguerite Sirvins, o del mateix Dubuffet, Brassaï amb les fotos de graffiti, els dibuixos automàtics d’Henri Michaux i les obres que Nancy Spero dedica a Artaud. D’aquest últim com a actor es projecta el film curt Autour de la fin du monde (1930), dirigit per Eugène Deslaw.


Noves investigacions sobre la follia
Tosquelles ens acompanya a diferents sales de l’exposició amb les seves opinions i reflexions en fragments del film documental Une politique de la folie (1966). I encara el surrealisme ofereix el 1948 el llibre d’André Breton L’art des fous, la clé des champs, mentre que el 1953 Gilles Deleuze edita Instincts et institutions, amb textos de Freud, Lévi-Strauss, Malinoswski, Kant, Hume i Balzac. Si quan fuig a l’exili l’únic llibre que porta a la maleta i que ha pogut rescatar és la tesi de Lacan, el podrà saludar a Barcelona amb motiu del Congrés Internacional de psicoteràpia que té lloc a Barcelona el 1958, primer cop que Tosquelles trepitja el país després de l’exili. A partir de 1966 col·labora de nou amb l’Institut Pere Mata de Reus amb visites de treball sistemàtiques amb un nou equip de psiquiatres joves. Mentrestant, Jean Rouch filma Les maîtres fous (1962) i Deleuze i Guattari publiquen l’Anti-Edip. Capitalisme i esquizofrènia, mentre Tosquelles analitza la conferència In memoriam de Gabriel Ferrater (1978).

Era un repte i un relat difícil de donar a la biografia i a la contribució de Tosquelles a la psiquiatria i a la societat, que s’hi incorpora d’una manera activa, en un format museístic atractiu i intel·ligible. La combinació de documents, obres d’art, fotografies, cinema i objectes amb nombrosos préstecs internacionals fan d’aquesta exposició un diàleg entre política, art i societat, amb un equilibri de materials diversos, entre els quals els treballs interpretatius d’artistes contemporanis, com Roger Bernat, des del cinema, Mireia Sellarés qüestionant Catalunya i la por a través de Tosquelles, Perejaume amb el ja esmentat camí de suro i, per tancar, els 600 cassetes dedicats a les tasques de formació pels grups de supervisió col·lectiva. Tanca l’exposició el film Déconnage (2011), un videoassaig d’Angela Melitopoulos i Maurizio Lazarato sobre aquest psiquiatre, que es va poder veure al Macba i que ha estat en part l’origen de l’interès per moure aquest llegat intel·lectual i pragmàtic de Tosquelles, ara a l’espai museístic del CCCB i posteriorment al Museo Reina Sofía, dins d’una narració inserida en la Història. Ha estat present a Les Abbatoirs. Musée FRAC Occitanie, de Tolosa i més endavant s’exhibirà en versió adaptada a l’American Folk Art Museum de Nova York.

No voldria tancar aquest comentari sense esmentar que el mètode psiquiàtric de Tosquelles ha tingut i té continuïtat a la Catalunya d’avui, en l’experiència de curació mental pel treball a La Fageda, on els seus fundadors, deixebles de Tosquelles, van voler obrir noves vies deixant enrere l’insà manicomi de Salt al final de la dictadura. La Transició democràtica va permetre també fer un salt al futur deixant la ruïna franquista d’aïllament de la bogeria per obrir nous camins més actius i socials.