Orígens és una exposició d’art electrònic i digital que acull una ambiciosa selecció d’obres de la Beep Collection que, després d’Aproximacions Creatives, la gran presentació del 2018, torna per primera vegada a Reus, després de quatre anys d’itinerància per diferents centres expositius, tals com Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, Arts Santa Mònica de Barcelona, Ars Electronica Festival de Linz (Àustria) i la producció de noves obres a través de beques en col·laboració amb institucions com l’Institut Ramon Llull, el centre de producció Hangar o la Fundació Sorigué. La Beep Collection torna a Reus, doncs, a la seva ciutat d’origen, amb una nova proposta expositiva que es desplega al Centre d’Art Cal Massó, en concomitància amb el prestigiós simposi ISEA 2022, el 27è International Symposium on Electronic Art, que es celebra a Barcelona del 10 al 16 de juny.
Orígens
Comissariat: Roberta Bosco i Stefano Caldana (www.arteedadsilicio.com)
Direcció del projecte: Vicente Matallana
Producció: La Agencia (www.laagencia.org)
Beep Collection: (www.beepcollection.art)
Centre d’Art Cal Massó, Reus
Fins al 23 de juliol de 2022
Si, vàrem patir de valent, durant la pandèmia, especialment tots aquells que encara no hem renunciat a la relació directa amb el món i amb les coses (incloent-hi les persones, que en el fons també son una mena de coses) o amb les diferents formes d’analogia. Sigui com sigui, es fa difícil no tenir la sensació de que alguns es van sentir més còmodes, amb el confinament, que la majoria dels mortals. Ens referim, en primer lloc, al petit exèrcit de sociòpates que, paradoxalment, fan vida a les xarxes socials, però també a la versió light dels hikikomori nipons (avantsala sempre d’allò que aquí s’esdevindrà), uns éssers estranys que confonen la realitat amb les imatges que les pantalles ens filtren i, quan es tracta d’artistes, que exploren fins a la sacietat els efectes del seu entotsolament (el millor exemple d’això ens el regala, per exemple, la Kasia Molga, que ara exposa al Santa Mònica: l’anglopolonesa es va dedicar a embotellar les seves llàgrimes i a deixar que, dins els flascons del seu dolor, hi proliferessin les algues). La idea és senzilla: cada vegada que sentim la paraula algoritme associada al terme art contemporani hauríem de sortir corrent en direcció contrària. De fet, a l’art se l’ha volgut matar de moltes maneres però si, finalment, la seva mort arriba, aquesta serà gràcies a la supressió de l’element humà.
Expliquem tot això per posar en valor la Beep Collection i, de retruc, la magnífica exposició que Roberta Bosco i Stefano Caldana han ideat per a Cal Massó de Reus: Orígens és una exposició d’art electrònic i digital que té, com a principal mèrit, la capacitat de defugir la contingència i l’anècdota i, més important encara, d’aportar la dosi d’autocrítica necessària en relació a uns suports i a una tecnologia que mai és innocent. Justament per aquest motiu els seus responsables utilitzen com a altaveu conceptual un cita de Marshall Mcluhan, perquè tota tecnologia nova, per disruptiva que sigui, ens vindria a dir l’autor de La Galaxia Gutenberg, cal sobreposar-la a un substrat anterior que, al seu temps, esdevé definitivament modificat. És a dir: no hi ha, des d’un punt de vista ontològic, res absolutament vell de la mateixa manera que no hi ha res absolutament nou. S’és vell en relació a quelcom que s’afirma en direcció contrària; s’és nou en relació a un model que cal incorporar per tal de transgredir-lo o superar-lo. Fins i tot el filòsof Boris Groys, apòstol de la novetat, coincideix en aquest aspecte: «La innovació no consisteix en la compareixença de quelcom que estava ocult, sinó en transmutar el valor de quelcom vist i conegut des de sempre» (en la nostra tradició literària, la fórmula de conciliació ens la regala el poeta J. V. Foix: «L’antic museu, les madones borroses, / I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell: / M’exalta el nou i m’enamora el vell»).
La forma que té Orígens d’exaltar el nou, dèiem, és crítica i poètica. O inclús existencial. La dimensió crítica de l’invent (l’esforç deconstructiu) se sustenta, com no podria ser de cap altra manera, en la revisió de treballs històrics d’autors que han servit per definir l’imaginari d’allò que avui entenem per art digital, com ara Marcel·lí Antúnez, Antoni Abad o Peter Weibel. D’aquest darrer, de Weibel, és una de les peces que gairebé justificaria la visita ella tota sola: a Das Tangible Bild (1991) l’autor ens recorda que rere tota aparença de virtualitat hi ha fils (literals) i accions molt físiques que, en certa manera, serien l’esquelet del fantasma perceptiu. La poesia, en canvi, arriba sense filtres gràcies a treballs com els de Roberta Šebjanič: les seves meduses són éssers sense esquelet ni cervell que porten 500 milions d’anys nedant amb indolència pels oceans del planeta. La gràcia, per dir-ho d’alguna manera, ens que ens empetiteixen: més ben dissenyats i millor adaptats, aquets animalons gelatinosos i urticants ens sobreviuran perquè el seu batec és idèntic al del món. Finalment, la dimensió existencial ho travessaria tot plegat: autors de solvència contrastadíssima com Joan Fontcuberta i Pilar Rosado o Rafael Lozano-Hemmer, però també figures fundacionals com Eduardo Kac mai han deixat de treballar amb la tecnologia i les diferents pròtesis que la fan possible per evidenciar-ne els límits o, encara millor, per contraposar-la al món (la realitat) que, ingènuament, a vegades somiem en obviar.
Cal desconfiar de les imatges, ens recordava Harun Farocki al seu assaig homònim: «Certament, no hi ha una sola imatge que no impliqui, simultàniament, mirades, gestos i pensaments. […] Però, sigui com sigui, no existeix tal cosa com una imatge que sigui pura visió, absolut pensament o simple manipulació. És especialment absurd intentar desqualificar algunes imatges sota l’argument que aparentment han estat manipulades. Totes les imatges del món són el resultat d’una manipulació, d’un esforç voluntari en el qual intervé la mà de l’home (fins i tot quan aquesta sigui un artefacte mecànic)». Però Farocki va més enllà: «Només els teòlegs somien amb imatges que no hagin estat produïdes per la mà de l’home. La qüestió és, més aviat, com determinar, cada vegada, a cada imatge, què és el que la mà ha fet exactament, com ho ha fet i per a què, amb quin propòsit va tenir lloc la manipulació. Per bé o per mal, fem servir les nostres mans, assestem cops o acariciem, construïm o destruïm, donem o prenem. Davant de cada imatge, el que hauríem de preguntar és com (ens) mira, com (ens) pensa i com (ens) toca alhora». Això és, exactament, el que ens proposa Orígens.
