Fugia espaordit del nazisme, que ja el 1932 havia donat símptomes d’expansió horrorosa. Alhora, volia també allunyar-se del dol que li feia experimentar la mort del pare, Curt Hartung, un reputat metge de la ciutat alemanya de Dresden, tot i que la família era originària de Leipzig, al nord-est de l’antic regne de Saxònia.
El jove havia fruït d’una educació selecte, estimulat en el si d’una llar culta dedicada a la Medicina i la investigació, inclòs l’avi matern, també metge de professió. Igualment, constituïa un grup familiar afeccionat a la música i la interpretació instrumental, a la pintura, les observacions astronòmiques i la fotografia.
Hans Heinrich Ernest Hartung, nat el 21 de setembre de 1904, era el fill segon. Havia resseguit un acurat cicle escolar, però alhora dominat per dues fascinacions: la pintura i la religió. És a dir: era un jove que es va descloure interrogat per la matèria i per l’espiritualitat de la condició humana.
El pas de l’adolescència el portà a la universitat per penetrar en els secrets de la filosofia i la història de l’art. Finalment, però, tingué la nítida presumpció que el seu món vital havia de ser la pintura. Passà, idò per les acadèmies de Belles Arts de Leipzig i Dresden. Just tenia 22 anys quan volgué participar en una primera exposició internacional en aquesta darrera ciutat saxona. Era l’any 1926. Havia compulsivament descobert la genialitat heterogènia de Rouault, Rembrandt, Goya, Picasso, Frans Hals i Matisse, entre molts d’altres que li agitaren la passió creadora. També se sumaven al bull interior els expressionistes alemanys coetanis, com ara Emil Nolde o l’austríac Oskar Kokoschka. Creia que la llarga llista de referents universals que tant el seduïen, participava d’un tret comú i punxant: una palesa tensió esquinçada en tots ells. Sense saber-ho, potser, Hartung havia iniciat un camí que la història de l’art anomenarà “abstracció lírica”.
En algunes anotacions memorialístiques, el jove artista arribaria a escriure: «Els meus professors de l’Escola de Belles Arts de Leipzig, en veure que m’entregava a les experiències de la pintura abstracta a la vora dels meus treballs ordinaris, m’havien advertit: “El teu lloc és a la Bauhaus, ves-hi!”. Jo, però, m’esforçava tot el que podia per tal de no anar-hi. Al meu pare li vaig dir: “No vull anar a una escola en la qual no m’ensenyaran sinó coses com ara que un cercle és el símbol de l’eternitat, que un triangle significa això, que el color groc expressa la feminitat, o Déu sap què. Aquestes coses cal no saber-les…, no llegir-les mai. Fins ara, no he llegit el llibre De l’espiritual en l’art, de Kandinski. No vull llegir-lo. Una cosa així, em perjudicaria ara. Hi ha coses que no s’han de treure a llum; en ella, com certes plantes, es moren…”».
La realitat biogràfica, però, donaria lloc a què Hartung, com abans Wassily Kandinski, fos el precursor d’una perpectiva de treball que voldrà que la pintura sigui una desaparició absoluta dels objectes reconeixibles, d’una qualsevol casta d’elements que poden ser identificats per l’observador com a matèria figurativa, per molt esvaïda que sigui.
París el va atreure de seguida, però no pas per la follia de donar-se a conèixer, o per relacionar-se amb les generacions exaltades de Montmartre que buscaven marxants que els elevessin a l’eternitat. No. Hartung repartia l’any entre Dresden i la capital francesa per fer exactament el contrari: tancar-se en ell. Aquí, en els carreranys en costa del mític tossal d’artistes de París, va coincidir, però, amb una noruega encantadora, persona de renovellada mentalitat. Nomia Anna-Eva Bergman. Tots dos es casaren el setembre de 1929.
La llum mediterrània els va seduir de seguida, i la parella va pactar de traslladar la residència a la Côte d’Azur, sense negligir els primers projectes expositius, com ara a la Galeria Heinrich Kühl, de Dresden, el 1931, o més tard a Berlín, el 1932. Inesperadament, tots dos, no prou sadolls de la brillantor del mar i el cel meridional francesos, acabaren descobrint l’illa de Mallorca, la terra que, abans, havia captivat frenèticament l’arxiduc austríac Lluís Salvador, un altre home de l’Europa central, muntanyenca i pètria, que es va declarar un addicte a la llum tèbia i al sol esbrellat del sud.
De seguida, però, tots dos hi van sentir una certa decepció fulgurant. Van notar-hi que hi havia massa turistes! La tenuïtat d’una Mallorca primigènia i genuïna, havia començat d’enterbolir-se irreversiblement i trista. Així, segons que ho relata l’escriptor Guillem Frontera, Anna-Eva Bergman i Hans Hartung, «molests per la presència de turistes a la Balear Major, decidiren, després de veure un fullet esquifit, però explícit, instal·lar-se a Menorca, malgrat els consells d’un empleat del Foment del Turisme mallorquí, que qualificà l’illa veïna de perpètuament ventosa, àrida, desforestada i, en definitiva, lletja. Però la imatge d’uns braços de molí i de les cases de pescadors de Fornells els havien enlluernat. La decisió era del destí: sabia [però] que allà acabarien prenent-los per espies».
En realitat, el matrimoni, després de les experiències parisenques, buscaven un paradís frondós i, alhora, desert i erm, si val la contracció. Esperaven trobar-hi habitants isolats, encara desats de les mixtures i d’altres barreges cosmopolites. Perseguien el somni d’una civilització petita, genuïna i evolutivament alentida de la fragor de les entreguerres. Menorca, aleshores abandonada de la mà de Déu, o gairebé, semblava el lloc ideal per a llurs somnis. Ben segur que allí els havia de ser propícia l’experiència d’introspecció que un i altre desitjaven, sols imbuïts de la tremenda mineralitat de l’illa, els vents exaltats, la vegetació ajupida i escassa, els cels dilatadíssims i les blavors múltiples de l’aigua de mar.
Però el desembarcament a Maó no presagià gaire optimisme. Havien volgut rebutjar la prematura “turistificació” de Mallorca, i, entretant, Menorca els saludava com si fossin mers viatgers del turisme. No se’n sortien prou de la malèfica persecució que semblava empaitar-los. El diari republicà La Voz de Menorca, dominat pel desconeixement, va escriure a l’edició del 14 de febrer de 1933: «Noticias de Turismo. Entre los varios turistas que nos visitan en estos momentos se halla el distinguido pintor alemán señor Hans Hartung, que acaba de presentar notables exposiciones de sus obras en Oslo y en París. Le acompaña su señora, que es también una notable caricaturista colaboradora de varios periódicos extranjeros. Los esposos Hartung proyectan pasar una temporada en Menorca, visitando todas sus bellezas, y tal vez tendremos ocasión de admirar más adelante la exposición de sus obras».
La realitat era ben diferent: no volien fer turisme, ni divagar, ni practicar el consumisme de les delícies autòctones. Volien, més aviat, aixecar una casa, contemplar la facècia del mar i pintar, pintar frenèticament matí i tarda. Hartung imaginava que podria entrar en una etapa de recapitulació estilística, mentre que l’esposa, més avesada a les esperonades periodístiques, hi veia l’oportunitat per recol·lectar apunts sobre tipus humans ingenus i arcaics i sobre l’arquitectura més primitiva, a base de dibuixos i aquarel·les captades amb ulls de cronista.
De sobte, tots aquests requisits els trobaren concentrats en la visita a Fornells, aquell extrem geogràfic en què Menorca planta les galtes a la fúria de la tramuntana. Davant la mirada els va desfilar un paratge agrest, contínuament esventat; un indret que, del Golf de Lleó ençà, canalitza un vent “transmarítim”, acrescut, desenfrenat i salobre. Un vent que, en travessar l’illa, la deixa exhausta, víctima d’una tremenda devastació geològica.
Mitjançant a l’ajuda del president del Foment del Turisme, Joan Gomila Borràs (1891-1961), que havia vist inaugurar-se l’entitat just l’any anterior, la parella va poder viure una etapa menorquina de dos anys. Fou, de fet, un parèntesi, però deixant uns fruits pictòrics de primer ordre.
Ara bé: la política internacional europea d’aquelles hores —emmetzinada per les febleses de les democràcies i, alhora, pels avanços dels criminals autoritarismes— els feren patir proscripcions, males cares i decrets governamentals d’expulsió. Els volien fer passar per espies teutons, al servei del nacionalsindicalisme d’Hitler i tota la seva espantosa corrua d’odis. Quin desbarat no hi van cometre, contra la parella!
El pintor havia arribat a Menorca amb el ulls curulls de les seves primeres experiències pictòriques. Portava al cap l’ebullició d’un estil tot just insinuat en els primers llenços. L’illa, idò, li havia de servir d’edèn per madurar-lo fins que podrà assolir un grau suficient de consolidació. Alguna nova forma de llenguatge pictòric crepitava dins ell. Després d’ocupar una habitació a la Fonda Burdó de Fornells, rebé el suport acèrrim d’Anna-Eva Bergman. Aquella balconada al nord, immergits en els blaus del mar i la rusticitat dels pescadors de llagosta, els convenia per damunt de qualsevol altre lloc que havien conegut fins llavors en el seu deambular per l’Europa dels Pirineus enllà. La serenor hi era assegurada, i tots dos podrien obrir-se a una definitiva exercitació artística.
Acordaren, idò, habilitar-se una casa. Descartada la cala maonesa des Canutells, l’elecció els portà a la badia de Cala Tirant, entre el port forneller i els penyals gegants del cap de Cavalleria. Ajudats constantment per Gomila Borràs, van convèncer el propietari de les terres, Carlos de Corral, baró consort de les Arenes, que els cedís el turó que dominava la cala. Allí hi van aixecar un habitatge insòlit, sense cap prudència administrativa ni permisos municipals. La casa de murs de formigó que hi plantaren, era un cub blanc perfectament volumètric, de línies netes i rectes. En definitiva: una obra adusta emblanquinada dins i defora, sense cap concessió a les motllures o als elements decoratius per enlloc. Així l’havien concebut ells dos, i així la hi van construir, gairebé de mà pròpia. La inversió fou de 6.525 pessetes dels anys trenta. D’intenció absolutament modesta, presentava les finestres horitzontals, dilatadament panoràmiques, de sort que permetien de copsar la meravellosa visió del paisatge marí. Els assegurava la doble funció de llar i d’estudi de pintura. Equipada gairebé sense cap confort mínim, freturada d’aigua i d’electricitat, la parella abastà llur paradís particular, segons que el mateix Hartung escriuria anys més tard. «Nous vivions pauvrement, mais le bonheur rayonnait de nouveau», va confessar en els seus quaderns de memòries.
La casa, avaluada amb perspectiva històrica, representava en si mateixa una proposta d’avantguarda dins dels cànons del racionalisme; a més de ser, potser, la primera mostra d’arquitectura contemporània, no ja en una Menorca ancorada en la quietud del passat, sinó d’arreu de les Balears. La quotidianitat respongué de seguida als paràmetres que necessitaven: la casa actuava com una talaia soberga i frenètica entre la petxina de la cala i el sistema dunar dins del qual s’encerclava el paratge marí agrest. Hi tenien garantit, però, el somni de viure en harmonia amb la natura, radicalment isolats d’una qualsevol altra presència humana.
Així, idò, els dos artistes es lliuraren a la revisió interior. Mentre Anna-Eva, prenia apunts dels racons de la vila pescadora (l’església blanca, els tipus descalços que cosien xarxes, les trobades de festa estiuenca i d’altres estampes), Hartung feu una definitiva explosió per definir el seu estil pictòric, entre la recapitulació i la síntesi de les experiències immediatament anteriors. Què hi va brollar d’aquella vivífica introspecció?
La formulació de bon principi fou l’abstracció lírica, però modulada ara amb gestos plàstics a base de traços, corbes, línies i taques de tinta: ratlles negres paral·leles, ben espesses, sobre fondos cobalts, sienes o grocs inspirats en la vehemència de Van Gogh. En suma: una forma de cal·ligrafia en moviment que, fet i fet, acabaria rebent la denominació de “tatxisme”. O, com voldrà el crític J. R. Alfaro en un article per a Hoja del Lunes de Madrid de l’any 1975, fou la captura d’una “sismografia dels moviments interiors” que travessaven els ulls de l’artista.
Tota aquesta enorme torrentada de preguntes i d’exploracions pictòriques fou el que acabaria quallant durant l’etapa menorquina. La llavor primigènia de tot plegat sembla que havia nascut, però, en el record dels hiverns de tempesta, quan encara era un infant a l’Alemanya natal. Fernando Gutiérrez, en recrear la biografia seminal sobre Hartung del crític francès Pierre Descargues, relata que l’àvia del pintor «sentía terror y pánico por las tormentas; y cuando estallaba alguna, obligaba a los nietos a refugiarse en el pasillo, en el largo corredor de la casa familiar. Hubo un día, en que, avergonzado de su miedo, Hartung abrió la puerta de su habitación y se encontró ante la ventana, frente a frente con la tormenta. Confesaba que aquella visión fue horrible, pero desde entonces ya no se le pudo refugiar en el pasillo nunca más: quería ver la tormenta. En uno de sus cuadernos de colegial, atrapaba al vuelo los relámpagos en cuanto aparecían sobre la ventana».
A partir d’aquí, arribar a codificar una pintura emplenada de taques, ratlles i traços travessats de nervi, només havia de ser una qüestió de temps…, i de lloc. Menorca hi contribuí.
En la reclusió idíl·lica de cala Tirant, Hartung es va lliurar posseït per la febricitat del geni. Pintura a pintura, treballava per enllestir una col·lecció de peces per ser presentada a Oslo. El Foment del Turisme l’ajudava en els tràmits i en els preparatius de l’embalatge per remetre els quadres a les terres noruegues.
La follia de la política, tanmateix, s’hi va interposar. Primerament, perquè la casa dels artistes havia estat construïda sense cap autorització del Ministeri de la Guerra. I segonament, perquè aquells dos subjectes eren estrangers l’estada dels quals sobre territori espanyol calia limitar forçosament. Enmig de les complicacions per normalitzar la residència, se li agregava encara una follia més: hom tenia sospites que, en realitat, tots dos eren espies, i que es comportaven com a tal sota el camuflatge de llurs pintures que, en realitat, amagaven missatges secrets i xifrats. Com s’ha demanat en temes punyents Guillem Frontera, ¿per què, si no, a més de pintar mapes en clau, han excavat un celler i han instal·lat les canonades de la seva calefacció? Aquella estranya casa és, al capdavall, un soterrani que es comunica amb la mar, per tal que els submarins enemics, una hora o altra, s’hi puguin refugiar.
De nou el Foment del Turisme hi hagué d’intercedir, amb consultes als diputats menorquins al Congrés i brandant cartes i més cartes a les autoritats de la República. No hi hagué res a fer. Inflexible, una atemorida Administració governamental no hi va concedir treva. Anna-Eva i Hans, astorats, sentien ofegors, i el paisatge que abans els havia captivat, els tallava l’alè. Ell ho recordarà a les seves memòries: «En partir, els al·lotets ens tiraven tomàtigues podrides. També hi van deixar a sa sort el ca Pan, un gos molt ximple i tendre del que en tindrà cura l’assistenta Catalina Rosselló».
Molt aviat, Hartung s’enrolarà a la Legió francesa, i farà la guerra d’alliberament contra el nazisme. Li costarà la mutilació d’una cama i la ruptura matrimonial. El 1946 prendrà la nacionalització gal·la. Açò no obstant, pensava tornar a Espanya després de la dolorosa guerra civil. «Però no veiérem mai més el nostre ca Pan ni la casa damunt del turó. Havia servit de refugi a les patrulles de costa, el mobiliari en fou destruït, les teles i el material, dispersats. Tothom hi havia anat i, com a formigues, se n’havia dut fins el darrer maó». Avui, no trobaríeu ni els fonaments, per més arqueologia que hi volguéssiu escometre.
No hi hagué rancúnies, tanmateix, perquè, en paraules del mateix Hartung, «no s’ha d’intentar retrobar els paisatges de la felicitat. Només el record ens és fidel», que va exclamar poc abans de morir, a Antibes, en aquella altra costa blava del Mediterrani occidental, on va morir el 7 de desembre de 1989.
Per ventura, el paisatge de la felicitat menorquina de Hans Hartung, ara mateix, sí es troba recreada —i recuperada— en una exposició que ha comissariat el crític d’art Carles Jiménez Jorquera, al Centre de Ca n’Oliver de Maó. Porta per títol «Menorca i la llum del nord, a partir de Hartung-Bergman». Arran de la commemoració dels noranta anys de l’edificació de la casa de Tirant (1933), la mostra reuneix deu noms que formen la legió d’artistes del nord d’Europa que s’han deixat enlluernar pel sol i per l’atmosfera diàfana de l’illa de Menorca en el curs del segle XX, a saber: Theresia Malaise, Arnulf Björdal, François Perri, Alfred Hutchison, Linday Mullen, Herman Pabst, Bettina Gleiss, Ronald Webb i, esclar, la parella que fou habitant robinsoniana de la cala, ambdós precursors de tota la genial galeria dels pintors que l’aquiló del vell continen ens ha proporcionat.
