Arts visuals / Exposicions

Transformacions, fragilitat i moviment a l’escultura de Dolors Puigdemont

El Museu Can Mario, de Palafrugell, és l’espai que la Fundació Vila Casas dedica a l’escultura. Actualment, s’hi pot veure una exposició retrospectiva de l’obra de Dolors Puigdemont (Amer, Girona, 1950) amb una selecció d’obres feta per Àlex Susanna, que també n’ha proposat el títol. Tot i que va començar amb la pintura, Puigdemont s’ha caracteritzat per ser una artista multidisciplinària que cada cop s’ha anat acostant més a una activitat d’allò que denominen escultura expandida.

Dolors Puigdemont: Transparència endins
Museu Can Mario
Plaça de Can Mario, 7
Palafrugell
Fins al 31 de març de 203

El trajecte de l’exposició no segueix cap ordre cronològic sinó que sembla més aviat una instal·lació on les obres s’agrupen per afinitats i ocupen els espais conformant diversos ambients. Un dels primers espais està ocupat pels Cossos (2009), sis estructures de formes més o menys ovalades, fetes amb malla metàl·lica galvanitzada, i suspeses delicadament a l’aire. Aquests cossos, mitjançant un motor, giravolten sobre ells mateixos i ens fan pensar en els dervixos giròvags dels sufís però amb un moviment molt més compassat i lent. Veure’ls girar conjuntament crea una sensació de pau, de tranquil·litat, de positivitat, que ens embolcalla i ens agombola.

Els Cossos tenen unes dimensions entre 130 i 200 cm i la seva semitransparència es veu travessada per llums que provoquen ombres a terra i sobre les parets més properes; unes ombres que també es mouen de manera compassada i tranquil·la. A l’interior d’un d’aquests cossos hi podem veure la representació dels sòlids platònics, fets amb la mateixa malla galvanitzada, que ens remeten a un cert idealisme present des de l’antiguitat.

Merkaba daurat en record de Hilma af Klint (2014) és una fina estructura polièdrica, un doble tetraedre, feta de fusta daurada col·locada sobre un cercle de sal, que gira lentament sobre un eix lluminós. La referència i homenatge a la pintora sueca Af Klint (1862-1944), recuperada i reivindicada aquests últims anys —aquest mes d’octubre vinent el Museu Guggenheim de Bilbo li dedicarà una gran exposició— mostra també alguns dels interessos, de les fascinacions i de les admiracions de la tasca creativa de Puigdemont.

El Bosc daurat (2012) està format per un grup de troncs d’arbres, estrets i pelats, que es mantenen drets i formen un conjunt auster, transpirable, trist. En aquest cas, les llums provoquen unes senzilles i subtils ombres en totes direccions que insinuen les arrels que s’escampen per terra.

Detall parcial del Bosc daurat, de 2012

Porta endins (2018) combina elements naturals amb altres d’industrials. Un tronc corbat com un arc remata dues columnes fragmentades i conforma una mena de portal que ens convida a passar a través seu. Els dos Vestits de bosc (1998-2018), estructures d’un vestit fet de malla metàl·lica, contenen en el seu interior fulles i brots de morera, uns elements que podem veure a través de la transparència del material industrial. Com que estan molt propers a la paret, les seves respectives ombres assoleixen un protagonisme molt notable.  A Eix-mundi 2 (2018) el tronc vertical central té, a la part inferior, una mena de corona d’on pengen bocins de llana esfilagarsada, que provoquen una altra corona d’ombres sobre el terra. En una paret hi trobem els Gèrmens (1989), la sèrie més antiga i representativa de l’etapa pictòrica de l’artista. Es tracta d’una selecció de 20 pintures, de tècnica mixta sobre paper de cotó, on es veuen tot de formes que es reprodueixen, que surten de l’interior d’altres formes, que simbolitzen llavors, germinacions, naixements (d’infants, d’animals, de plantes).

Els Manuscrits íntims (2013-2017), exposats en lleixes o dins d’un moble de metacrilat, semblen mostraris de petites pintures aquarel·lades sobre paper Japó o paper d’arròs, de colors càlids (grogosos o vermellosos) que ens remeten, a la vegada, a l’escriptura i a la costura.

Al final del trajecte trobem Cossos. La poètica de la mirada de la càmera (2013), una videoinstal·lació composta per tres grans pantalles on es projecten imatges, en primer pla o en plans de detall, del Cossos exposats al començament. Les cadències de fragments de la música d’Albinoni, que es van repetint, acompanyen les imatges dels cossos en moviment tot creant un ambient especial i contemplatiu.

Dolors Puigdemont: Casa del riu (2006) Foto: Ricardo Diez

En dues sales laterals i més petites, com si es tractés d’una mena de capelles laiques, hi trobem La casa del riu (2006) i La casa de l’ànima (2023). La primera té forma d’habitacle cúbic, de 330 x 330 x 330 cm, format per unes delicades tires de teles de lli treballades i pintades de manera que ens recorden remotament les escorces dels arbres. Quan hi entrem, al mig de l’habitacle, a terra, una pantalla col·locada horitzontalment mostra imatges de l’aigua d’un riu en moviment on apareixen fils de roba esfilagarsats que són arrossegats pel corrent. En un racó de la mateixa sala, hi trobem Expansiu (2009), una superfície blanca i translúcida, de paper Japó manipulat, que assoleix la forma de cercles concèntrics com els que fa una pedra quan cau a l’aigua. La segona, La casa de l’ànima, és una estructura feta de canyes, fils i gasa de cotó, d’aparença molt fràgil i delicada. Sobre uns estrats de teles, que pengen suaument formant panxes, hi ha suspesa una ànima, una esfera transparent i delicada feta de malla metàl·lica.

El llenguatge artístic de Dolors Puigdemont es troba en un moment de gran maduresa creativa. En els seus treballs fa dialogar la natura amb l’artifici, i s’expressa mitjançant tota mena de tècniques. Són treballs que ens parlen de la natura com esclat de la vida, dels records i dels ressons de la terra, del paisatge, de la infantesa a la Vall d’en Bas, de les plantes, dels arbres, dels rius.

Més enllà de teosofies i cosmogonies, les seves obres transmeten una sensació d’espiritualitat pagana, de contacte amb la natura i amb l’entorn, de records vitals, alhora que reivindiquen les artesanies i els treballs domèstics, que encara es consideren tradicionalment femenins, com ara cosir, brodar, esfilagarsar, filar, daurar, confeccionar vestits, plegar, rentar i estendre la roba, etc. El seu art ens parla del misteri de les transformacions i de les energies a través de la transparència, la fragilitat, els materials, la llum i les ombres.

Abel Figueres
Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textos a diaris, revistes i catàlegs.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close