Entre els objectius de la Fundació Felícia Fuster hi ha el d’ajudar a joves artistes en la realització de projectes que desenvolupin tècniques directament relacionades amb la pintura, l’escultura i el gravat. En la XV Edició d’aquests Ajuts a la Jove Creació es van seleccionar els projectes de Fabià Claramunt (pintura), Mariona Berenguer (escultura) i Àurea Estellé (gravat). Ara, a l’espai de la fundació, aquests joves artistes exposen els seus treballs sota el títol genèric de Poètiques del desig i de la memòria, un títol que, com explica la comissària Pilar Parcerisas, respon a la idea que els treballs dels seleccionats sembla que participin d’un camí comú per on transcorren certes inquietuds compartides en aquest temps de pandèmia.
Poètiques del desig i de la memòria
Fundació Felícia Fuster
C/Camps i Fabrés, 3, Barcelona
Fins al 19 de febrer de 2021
El títol del projecte de Fabià Claramunt, Un núvol al cel i dos peus a terra, prové d’un text que va escriure en forma de monòleg interior. Eren reflexions sobre la pintura que es desenvolupaven a partir de “la metàfora d’un navegant solitari enmig d’un oceà infinit”, un navegant que es descobreix “torturat per la idea que mai podrà arribar a atrapar el Sol que sempre es pon a l’horitzó”.
Claramunt relaciona aquesta metàfora amb el seu treball al voltant de la pintura. La seva és una recerca pictòrica oberta “que no se sap si mai arribarà a un punt concret”, una recerca que se serveix de “l’imaginari popular, la lliure associació d’idees i els jocs conceptuals” i que incorpora una forta càrrega autobiogràfica.
En les seves pintures ̶ de petites dimensions, formats diversos, expressió directe i aspecte una mica descurat ̶ , apareixen símbols populars, records infantils, paraules i frases que fan referència als estats d’ànim de determinats moments, pintats amb colors decandits que semblen estar en perill de desaparèixer.
Veient aquestes obres dona la sensació que Claramunt creu en la capacitat i en la força de la pintura per expressar directament els sentiments i les sensacions quotidianes més immediates que són tan difícils de descriure i d’explicar.
El projecte de Mariona Berenguer va néixer a Berlín durant la tardor del 2019 a partir del que la mateixa autora qualifica com una “crisi del desig”. I ha cristal·litzat en aquesta instal·lació interactiva titulada About Désire.
En aquest cas, es tracta d’un treball tridimensional, un muntatge integrat per cinc llargues cues de cavall penjades a la paret que s’activen o es desactiven tot simulant els característics moviments naturals d’aquests animals.
Per mitjà d’uns electroimants, uns sensors de moviment i una programació determinada, les cues s’activen quan ens allunyem o s’aturen i resten immòbils quan ens hi acostem. Perquè, per a l’autora, el desig “és l’imant que ens acosta o ens allunya constantment de les coses, les persones i les nostres pròpies idees”. D’aquesta manera aconsegueix l’objectiu que s’havia proposat: que la pròpia peça, la mateixa obra d’art, incorpori “l’atracció, el rebuig i la impossibilitat”.
És tracta, per tant, de fer sentir a l’espectador, de fer-lo viure, les sensacions del desig d’una manera física, amb un moviment real. Es tracta de recordar-li que “la distància entre el subjecte que desitja i allò desitjat genera una tensió que és necessària per tal que el desig tingui lloc”.
Tot plegat, una peça excel·lent, una obra tridimensional carregada de connotacions, una metàfora que esdevé una obra artística d’una gran força visual però que no es deixa tocar, que no permet que ens hi acostem ja que si ho fem, l’objecte de desig es tornarà immòbil i farà evident la necessitat de mantenir-nos a distància. Perquè “hi ha una distància justa però immensurable, un espai abstracte on s’activen ̶ i desactiven ̶ les forces imantades del desig”.
Roges!, el projecte d’Àurea Estellé pren com a punt de partida les vides de les dones anònimes que, durant el franquisme i encara ara han estat silenciades, de “les dones republicanes, les roges que van aprendre a sobreviure” en aquella època de dictadura, violència i d’opressió. I ho fa perquè creu que “és temps de visibilitzar-les, és temps de crear vincles amb el passat per a comprendre el nostre present”.
Estellé ha triat el gravat, tot acostant-se a les tècniques de l’època, com a vehicle per recuperar aquesta memòria a partir de fotografies d’arxiu de diferents dones que reprodueix i manipula lleugerament. Els gravats han estat realitzats amb la tècnica de la serigrafia i s’han imprès amb una barreja de tinta vermella, tinta negre i oli de ricí, un element aquest darrer que incorpora la memòria històrica i material. Cal no oblidar que, els franquistes, durant la Guerra Civil i la postguerra, com a humiliació, vexació i escarni, rapaven les dones “rojas” i les obligaven a ingerir d’oli de ricí per a provocar diarrees mentre les “passejaven” i les exhibien a les places dels pobles “alliberats”.
L’artista presenta una sèrie de 13 làmines amb fotografies de dones republicanes en situacions quotidianes diverses. Són imatges que han estat més o menys manipulades, retallades o transformades. Les estampes impreses es presenten en blanc i negre, clavades directament a la paret, esvaïdes de color i, en moltes ocasions, amb intervencions d’un color vermell també esmorteït.
En definitiva, unes imatges del record tractades delicadament que són, alhora, un reivindicació política i social i, com diu la comissària, “un acte de reparació que es pot fer a través de l’art i mitjançant les tècniques de reproductibilitat tècnica”.
Tot plegat, conforma una suggeridora exposició dels treballs de tres joves artistes que ens parlen de repensar la pintura, del fenomen del desig i de la recuperació de la memòria. Caldrà seguir la seva evolució per saber com a on va cadascú, per veure com es desenvolupa la seva poètica personal que, com podem observar ara, ja han iniciat de manera prometedora.
