“no pazo onde nunca xea, a súa beleza conxeloume a alma”.
Rosalía de Castro
La tardor és una tarda de pluja fina, constant, consolidada en el paisatge. Arribem al pazo Faramello a pocs quilòmetres de Santiago de Compostel·la, just a la recta final del Camí de Sant Jaume.
Es tracta d’una construcció barroca compostel·lana, molt ben integrada en la natura, construïda de manera aterrassada que es va adaptant a l’orografia fins arribar al riu Tinto. El lloc, com va poetitzar Rosalía de Castro, arriba a l’ànima i s’hi queda. També doña Emilia Pardo Bazán, que de pazos hi entenia força, va deixar constància escrita sobre la singularitat de l’indret.
Som rebuts pel propietari del pazo don Gonzalo Rivero de Aguilar,guia de luxe que ens anirà explicant la història del pazo que té un origen ben romàntic. El genovès i marquès Bartolomé Piombino va culminar el Camí de Sant Jaume el 1710. Un cop arribat a Santiago es va enamorar d´una noia compostel·lana. Després d´’arranjar tots els seus assumptes al seu país, torna el mateix any a Santiago per casar-se, fa construir el pazo i funda la primera fàbrica de paper de Galícia, que va funcionar durant gairebé dos-cents anys com una colònia industrial fins que no va poder fer front a la competència en plena revolució industrial. Després de visitar els antics molins, restes d´aquest passat industrial, Don Gonzalo ens porta a la capella on hi ha un retaule barroc de fusta policromada força deteriorat i necessitat d´ una urgent rehabilitació. Va ser esculpit per José Gambino, nascut al pazo i fill del genovès Jacobo Gambino, especialista en paper que també deixa Itàlia i acompanya en qualitat de soci al marquès de Piombino, per responsabilitzar-se de la fàbrica.

Entrem a la casa senyorial. És un interior viscut, amb mobiliari massís i refinat, les xemeneies de pedra i els llums de cristall. A les parets, els avantpassats ,penjats en diferents estils que marquen el pas del temps , des dels clarobscurs barrocs dels primers habitants del pazo fins als més lluminosos retrats modernismes dels darrers.
En un moment del recorregut, entre dues cambres, hi ha una vitrina amb marc de fusta ben il·luminada amb una magnífica talla de la Verge de les Neus, de mig metre d´alçada, d´un marbre nacrat puríssim, inequívocament italià. És un dels dos Berninis de la Península Ibèrica, explica el nostre amfitrió tot orgullós; l’altre és un Crist de bronze que es conserva a l’Escorial. Don Gonzalo explica de manera apressada la rocambolesca història de com el seu avantpassat, el marquès de Piombino, va travessar el mediterrani es pot dir que amb la talla sota el braç. Ni les carnacions ni les expressions de la mare i el fill estan a l´alçada del millor Bernini, però tots els grans artistes tenen obres menors. Sí que són notables els plecs que doten de moviment les vestidures, aquest mantell que voleia pel cap de la Verge i envolta la meitat de la seva figura i del Nen Jesús. També porta el segell de d´altres obres de Bernini, la torsió del cos de la Verge que reposa sobre una sola cama, mentre que l’altra es flexiona per recolzar el peu cap enrere. A més hi ha el joc oposat de cares i mans. Tot plegat dona un dinamisme i una asimetria a les dues figures al més pur estil berninià.

La visita acaba al celler amb una copa de bon albariño. Don Gonzalo, a curta distància, més distès, mostra amb afabilitat la seva condició d’home culte i viatjat, m’explica que va estudiar art a París i a Itàlia i parla de llocs remots on ha fet estades, fins que després del llarg viatge retorna a Ítaca, per fer-se càrrec del seu clos i lluitar per conservar el patrimoni cultural i artístic que ha heretat. Les dificultats econòmiques són considerables, però el Bernini, que participa en exposicions itinerants, sempre torna al pazo.
Podríem posar en dubte que la Verge sigui de Bernini. En el catàleg raonat de les obres de Bernini de Wittkower no hi surt. De fet investigant una mica sobre el tema, hi ha una teoria no provada d’Anselmo López Morais (1924-2009), col·leccionista d’art , cronista i President de l’Ateneu d´Ourense durant molts anys , que en un article molt ben documentat “¿Dos Vírgenes de Gambino?”, 1990, argumenta la possibilitat que la Verge de les Neus sigui de l’escultor José Gambino, autor, com hem dit, del retaule de la capella. Gambino podria haver esculpit la Verge a la manera de l’Escola Napolitana del XVIII seguidora de Bernini amb un bloc de marbre portat d’Itàlia probablement pel seu pare. En el catàleg de les obres de Gambino realitzat el 2009 per la Dra. Marica López Calderón, professora d’història de l’art de la Universitat de Santiago de Compostela, no hi figura la Verge de les Neus.
Fins que no es demostri el contrari, la història que explica Don Gonzalo als seus visitants, transmesa per boca orella durant generacions se non è vero, è ben trovato.
Si aneu a Galícia, no deixeu de visitar el pazo Faramello, si pot ser una tarda plujosa de tardor.
