Arts visuals

Un cartell és un crit!!! Viladecans i la projecció pública

L’obra de Joan-Pere Viladecans ha estat constantment permeable als esdeveniments socials, polítics i culturals del moment. “Viladecans. Cartells”, comissariada per Julià Guillamon i que presenta el Museu d’Història de Catalunya, mostra la més gran selecció de cartells del pintor que s’ha exhibit fins avui i ens permet recórrer l’evolució del seu llenguatge artístic en diferents etapes: els inicis pictòrics, la fascinació per l’objecte, l’acostament a l’art conceptual i la recerca de noves formes expressives en contacte amb la naturalesa i la ciència. Des de finals de la dècada del 1960, ha creat un vocabulari personal d’objectes, símbols, formes geomètriques i fórmules que ha adquirit una dimensió col·lectiva. Una aproximació a la trajectòria del pintor i gravador, a través de cartells, cobertes de llibres, portades de diaris i revistes, en el marc del recent reconeixement per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi, i també amb el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA. És un d’aquests protagonistes que va ajudar a construir una nova identitat catalana “d’un temps i d’un país” com deia Raimon.

Joan Pere Viladecans. Cartells
Comissari: Julià Guillamon
Museu d’Història de Catalunya
Fins a l’1 de setembre de 2024

Creador i experimentador, els ulls de Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) observen la vida amb una profunda capacitat d’anàlisi i detecció. Ha reivindicat tothora l’autoexigència, el rigor i l’avanç constant. Per a ell, l’art és una manera de viure i una lluita contínua contra la comoditat i la facilitat, tothora jugant amb el risc i el repte. Ara fa cinquanta-set anys de la seva primera exposició al Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1967, i la trajectòria que ha seguit ha estat intensa i prolífica, essent a hores d’ara un dels artistes catalans més significatius del panorama artístic contemporani.

Artista solidari, involucrat en la seva època, s’ha mantingut vinculat a les inquietuds cíviques, morals i culturals de cada moment en un permanent exercici d’art i llibertat artística. En aquest sentit, és comprensible que des de ben aviat trobés en els cartells una via per establir aliances d’un gran valor; mitjà que li ha permès fer arribar el seu missatge a un públic majoritari i confluir amb la consciència social. L’obra cartellista de Viladecans està íntimament relacionada amb la seva obra original. Observar els cartells que l’artista ha anat realitzant al llarg del seu trajecte no tan sols ens permet conèixer les seves complicitats ètiques i culturals, sinó que també ens descobreix una expressió que ha anat canviant amb el temps.

El Viladecans compromès

És un dels creadors catalans que compta amb més encàrrecs del sector públic i de l’àmbit privat, perquè des de ben aviat la seva curiositat d’ampli espectre el va conduir a pràctiques d’una certa transversalitat. Com a persona i com a artista, ha tingut des dels seus inicis una especial responsabilitat cívica. Ha entès la seva tasca com la d’algú que, entre el silenci dels altres, usa la seva veu per dir alguna cosa i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui inútil, sinó que serveixi a la humanitat. Pel fet de tenir el privilegi d’expressar-se, l’obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica; que sigui la veu de la comunitat. Per això, aquesta mostra serveix per connectar amb el Viladecans més compromès, contínuament disposat a col·laborar amb els principis que ha cregut amb fermesa, sobretot amb els moviments socials i culturals dels Països Catalans. D’altra banda, sempre ha fet un cartell per a cada monogràfica, fet que facilita anar resseguint les noves descobertes i exploracions. D’aquí que la seva producció cartellista ofereixi l’oportunitat d’apropar-nos al Viladecans més contundent, el del crit d’atenció, aquell que provoca que la mirada de l’espectador s’aturi i s’enganxi.

I és que la seva iconografia, tan pròpia i singular, ja està plenament assumida en el nostre territori plàstic i davant d’una obra seva ningú dubta de la seva autoria. En aquest sentit, podem dir que el seu llenguatge forma part de l’escenari popular, atès que les nombroses comandes de cartells, cobertes de diaris, llibres, discos, il·lustracions per a poemes, invitacions, programes de mà, obra gràfica, etc. han difós la seva obra a un nivell públic molt important. D’altra banda, en ser hereu de la tradició més pura de la modernitat catalana, pensem en Miró, Brossa i Tàpies, Viladecans ha filtrat, en la seva paraula, una memòria plàstica que ens arriba amb grans dosis de familiaritat.

“Viladecans. Cartells” aplega la seva experiència col·lectiva per unir text i pintura. Tothora ha manifestat una gran passió per les paraules encara que el seu pensament sigui amb imatges. Per circumstàncies diverses, va arribar més tard al coneixement de la pintura que al de la narrativa, la poesia i la música, per això ha marcat una empremta literària a la seva obra. Moltes són les exposicions de Viladecans des dels anys seixanta, però aquest cop el comissari, Julià Guillamon, ha traçat un fil conductor que, per una banda, dona a conèixer l’importantíssim llegat de cartells que ha realitzat (per a activitats d’associacions, accions culturals, fets polítics…) i per l’altra posa de manifest —mitjançant els cartells— la seva evolució pictòrica, des de l’any 1969, fins a l’últim en ocasió de l’actual mostra el 2024. El resultat és una retrospectiva que permet posar en relleu les facetes d’un artista polièdric i implicat en la societat. Aquest retrocedir en el temps i donar un cop d’ull al seu itinerari ens permet constatar que ja des dels seus inicis, la base de la pràctica de Viladecans ha estat la de traduir en imatges ideogràfiques la seva reflexió intel·lectual sobre els principis i els malestars que l’inquieten. El missatge, a través de la imatge o el signe, ha de complir amb les expectatives de difusió i ha de funcionar com una proclama que arribi al màxim de gent possible. Viladecans entén el que significa l’eficàcia comunicativa dels cartells i l’efecte de la incidència en l’àmbit públic: assimila el cartell a un crit, a un cop de puny. Els recursos que empra en són una bona prova.

El cartell no ha deixat de ser mai un pont entre l’emissor i el receptor. En molts casos es dona més importància al que es diu que com es diu. No és el cas de Viladecans que sap cohesionar l’acció comunicativa amb l’obra plàstica. Per a cada objectiu i cada ocasió ha sabut emprar els materials i procediments més adequats al fi que perseguia, per tal que la intenció de l’artista vers la persona, fet o col·lectiu tingués la màxima repercussió. Expressat amb contundència i amb fermesa, els seus gestos, cal·ligrafies, taques, signes i colors, donen la resposta precisa al contingut que vol donar a conèixer. Va començar més a prop de l’objecte i de la cultura popular i amb els anys s’ha encarat amb el subjecte.

Recorregut expositiu

Divulgació, denúncia o celebració compartida, Viladecans ha realitzat més de 100 cartells per a pel·lícules i obres de teatre, llibres, festivals de poesia, així com a favor de l’oficialitat del català i en defensa dels drets humans. Les dues primeres col·laboracions amb el món de la cultura fan referència a la nit: Nocturn 29 (1969), la pel·lícula de Pere Portabella, i Nocturn per a acordió (1975), l’espectacle del grup de teatre Dagoll Dagom. Les grans figures de la cultura catalana de les dècades del 1960 i el 1970 —Joan Miró, Joan Brossa, Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán— celebren l’aparició del jove artista que interpreta l’art com un fet de servei. El mateix Brossa el saludava dient: “… la seva obra s’organitza sota una onada immensa que nosaltres coneixem bé -¡Gaudí! ¡Miró! ¡Ponç! ¡Tàpies!- por haver encès foc en el mateix paratge”. Alexandre Cirici Pellicer en el seu llibre Un assaig de lectura (1975) va estudiar i classificar els símbols que apareixien a la seva obra que, molt encertadament, aquí es projecten en un gran mural per ajudar l’espectador a fer-ne una bona lectura.

Joan-Pere Viladecans, apassionat de les paraules —que segons ell mateix confessa es converteixen en imatges en el seu interior— ha materialitzat el desig d’unir en el seu treball la seva personal mirada plàstica amb les paraules de grans escriptors i poetes. A la dècada del 1970, la poesia viu un moment de vitalitat excepcional amb la proliferació de grups, editorials, festivals i trobades. L’artista s’hi integra com un poeta més. Els cartells i les cobertes per a la sèrie Poesia de Llibres del Mall sintetitzen l’impuls col·lectiu de la poesia, en la perspectiva dels Països Catalans. Proper als poetes joves, conflueix especialment amb els mestres Joan Brossa, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. Entorn dels gèneres literaris, combina, de manera excepcional, la vessant intel·lectual i l’estrictament formal. Desenvolupa un procés de simplificació, organitzat per uns esquemes constructius elementals i fins i tot simètrics, integrant-se nous elements signis com ara lletres, paraules i números.

A la dècada del 1980, la comunicació es transforma de la reivindicació a la celebració d’esdeveniments i es dona pas a un Viladecans lligat a la història natural, en comunió amb la biologia, l’antropologia i la ciència. Un dels elements característics de la dècada dels anys noranta és la incorporació de formes naturals que ocupen el primer pla de moltes de les seves composicions. Denuncia a crits l’amenaça del medi ambient: amb una iconografia centrada en la flora i la fauna i amb una paleta cromàtica violenta i radical, l’artista al·ludeix a la descomposició dels elements naturals i a la prepotència de l’home envers la naturalesa. En acabar la dècada, l’artista accentua la seva preocupació per aspectes concrets de l’ésser humà i irromp la figura humana, ara incorporada íntegrament com un nou element iconogràfic. Progressivament, amb iconografies extretes del terreny orgànic, intenta explicar els interrogants de l’existència.

La relació de col·laboració entre artistes i escriptors, poetes i pintors, forma part de la tradició de la modernitat en la cultura catalana, des del modernisme i els moviments d’avantguarda fins a l’actualitat. En aquesta línia, l’abast de la literatura, de la paraula, del signe va íntimament lligat a l’obra de Viladecans perquè l’artista és també escriptor i tradueix la creació com un fet poètic. La mostra posa de manifest que en els llibres de bibliòfil no és un il·lustrador, ja que no il·lustren un text sinó que l’acompanyen. Són com una música de fons que ajuden a captar una imatge o un pensament. Segons l’artista: “Per mi és molt important el procés creatiu, que és el que és enriquidor i el que et fa anar d’una obra a l’altra. No puc negar que aquests encàrrecs em desvetllen una tensió que m’enriqueix l’obra pictòrica. Em retroalimenten.”

Breu perfil biogràfic

Viladecans representa un dels actius més sòlids de la pintura catalana de la segona meitat de segle. Pintor i gravador de formació autodidàctica amb una àmplia trajectòria iniciada amb precocitat. Després d’exposar a la Sala Gaspar (1969) de Barcelona, moment en què la seva obra assoleix un idioma propi, és reconegut amb el Primer Premi de la Mostra Internacional d’Art Jove, Granollers (1971) i mereix atenció per part de la intel·lectualitat i la crítica catalana. Ha fet un llarg periple d’exposicions, tant a escala nacional com internacional i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives per diferents països europeus. Fidel a la pintura i captivat per l’objecte quotidià i els símbols geomètrics, s’aproxima a la realitat per transcendir-la, implicant el concepte de l’espai que Fontana va experimentar i la recuperació objectual de l’art pobre. Inicialment, la seva obra s’enllaça amb el llegat plàstic de Gaudí, Miró, Tàpies i Brossa, la poesia de Salvador Espriu i la cançó de Raimon. Lleial a l’experimentació i a l’avantguarda i compromès amb la cultura, la poesia i les expressions populars, a la dècada dels setanta practica un procés de simplificació, després d’un cert barroquisme. Els objectes, que se situen en el llindar de la poesia visual, es van delimitant i s’emmarquen en uns esquemes constructius elementals i simètrics on integra nous elements signis —lletres, paraules, formes geomètriques i números— dels quals posa en relleu les seves relacions. Les evocacions a la memòria personal van deixar pas a un Viladecans lligat a la història natural, als interrogants de l’existència i de la condició humana per denunciar el món que ens envolta. Fa extensiva la seva activitat de l’òrbita de la cultura o de l’àmbit ciutadà —realitzant cartells, il·lustracions, cobertes de discs i portades de llibres—, en els que reflecteix les mateixes inquietuds, experimentacions i avenços creatius.

Col·laborà amb alguns dels membres de la poesia jove dels anys setanta i vuitanta (Alicates, 1978) i entre d’altres, ha il·lustrat l’edició dels contes d’Edgar Allan Poe (2004) publicats pel Cercle de Lectors, obra premiada pel Ministeri de Cultura amb el segon premi al llibre més ben editat, i una edició de bibliòfil publicada per Enciclopèdia Catalana amb el títol de Sinera (2012) que agrupa tots els textos de Salvador Espriu que fan referència directa a la localitat mítica al voltant de la qual aquest poeta articula gran part de la seva obra. Per a la mateixa editorial publicà el 2016 Salveu-me la mirada, una obra de característiques similars a partir de poemes de Miquel Martí i Pol. L’any 2020 es publicà la versió de bibliòfil i actualitzada de l’assaig de Jaume Sobrequés, Catalunya. Història d’una nació, il·lustrada per ell. Participa en debats i publica articles periodístics sobre temes d’actualitat. L’extensa bibliografia dona la mesura de la seva dilatada carrera. Ha estat distingit, entre altres guardons, amb la condecoració de cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres del Govern Francès (1996), el segon Premi del Ministeri de Cultura pel llibre més ben il·lustrat (2003),  l’Award of Excellence de la Society for New Desing de Nova York (1997), Premi Nacional de Cultura (2023) i Creu de Sant Jordi (2023).

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close