Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas presenten “Anònims” de Susana Solano (Barcelona, 1946), una exposició que abasta quatre dècades de la seva carrera artística i que suposa la primera retrospectiva de l’artista a Barcelona, després de l’organitzada pel MACBA l’any 1999. Figura clau en la reformulació del camp de l’escultura, la seva obra és una exploració artística entorn de l’espai i de la naturalesa dels materials que empra. La mostra recull també la seva faceta com a dibuixant i fotògrafa plantejada com un tot unitari, ja que entén l’art com la confluència de moltes experiències viscudes al llarg dels anys.
SUSANA SOLANO. ANÒNIMS
Comissari: Enrique Juncosa
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Ausiàs Marc, 22 . Barcelona
Fins al 14 de juliol de 2024
Susana Solano arriba a l’escultura tardanament després d’haver començat la seva dedicació dins el camp de la pintura. És una de les figures clau en la reconsideració i renovació de l’escultura contemporània i forma part d’una generació que va assolir una gran projecció exterior conjuntament amb Juan Muñoz, Cristina Iglesias o Jaume Plensa. Una de les seguidores més representatives de la via del ferro, realitza les seves primeres obres a principis de la dècada dels vuitanta amb una influència avantguardista d’Eduardo Chillida, Julio González o Jorge Oteiza, amb referències posteriors a David Smith i Anthony Caro i així mateix d’escultors minimalistes i postminimalistes com Richard Serra, Robert Morris i Bruce Nauman, tot i que descarta el formalisme i els seus ideals de puresa. Va exposar per primera vegada en una mostra de la Fundació Joan Miró l’any 1980, però aviat l’acollida favorable de les seves propostes es va fer palesa en esdeveniments com la Documental de Kassel (1987 i 1992), així com a les biennals de Sao Paulo (1987) i Venècia (1988 i 1993). Amb un important reconeixement nacional i internacional, compta amb reconeguts guardons com ara el Premio Nacional de Artes Plásticas atorgat el 1988 o el Premi Especial en el Henry Grand Prix Exhibition (1985). Ha desenvolupat un llenguatge escultòric propi vinculat a la configuració arquitectònica i a l’ocupació de l’espai, d’aquí que, al llarg del seu periple, hagi rebut molts encàrrecs per realitzar intervencions en àmbits públics i escenaris urbans.
D’unes primeres gestacions realitzades amb fusta que delataven una clara influència de Brancusi, va passar a mitjans dels anys noranta a utilitzar materials com el ferro i el plom treballats de forma artesanal, donant cada vegada més volum i majestuositat a les escultures massisses, de formes tancades, a manera de grans recintes, propers a plantejaments minimalistes. El que sí és cert és que tendeix a l’ús de materials que en si mateixos no tenen memòria; no són recuperats ni de rebuig, sinó neutres i industrials.
Amant de l’escultura de metall, amb la utilització de materials com ara el plom i el ferro de ressò industrial, les seves estructuracions tridimensionals són solemnes recintes arquitectònics, recorreguts i receptacles que es poden habitar física i mentalment i que tant valoren els plens com els buits, els camins interiors com l’òrbita que es genera al seu voltant. Solano crea llocs simbòlics de formes abstractes, que busquen la tensió expressiva entre l’interior i l’exterior, tot inspirant-se en la naturalesa, el paisatge, l’entorn, i que ens indueixen a observar-los i a prendre-hi part. En aquest sentit, les seves construccions de grans dimensions esdevenen un element generador de nous contextos, alhora que interaccionen amb l’espectador. En els darrers anys, amb l’ús de la malla metàl·lica, els seus procediments han adquirit un caràcter poètic, en què les formes, el volum i l’espai fan referència a elements naturals com l’aigua, la llum i la terra.

Recorregut expositiu
Comissariada per Enrique Juncosa, Anònims concentra quatre dècades de trajectòria artística i exhibeix escultures de gran format, algunes inèdites, a més de fotografies i obres sobre paper. El denominador comú és el component arquitectònic que Susana Solano imposa. La mostra posa de manifest un punt d’inflexió sobretot a partir del l993, quan passa d’aquella escultura sòlida, plantejada com a edificacions espacials, llocs de trànsit i de diàleg amb el buit a la valoració de la transparència, la ingravidesa i la fragilitat. L’escultura dels anys noranta i dos mil té una mirada més etèria i desmaterialitzada i una immersió més profunda en els sentiments humans; és per això que demana una lectura simbòlica.
Atès que el seu treball mai és lineal, la disposició de la mostra no obeeix a cap ordre cronològic sinó a confluències i interseccions que dominen en l’obra. A l’artista no l’interessa ni allò literal ni allò narratiu, sinó que expressa l’energia que busca materialitzar la memòria, les experiències viscudes i les ressonàncies emocionals a través de formes i materials. El conjunt reunit demostra el paper que la memòria personal i la percepció tenen en el seu treball, així com les sensacions i l’acció del seu cos a l’espai i en el temps. Per aquest motiu el comissari ha tingut en compte el concepte d’escultura com a reestructuradora d’espais en relació a la ubicació de les diferents sales dels Espais Volart, la qual cosa permet una interactuació directa amb el públic. L’objectiu fonamental proposat és el de cercar una connexió entre les peces i els respectius radis d’acció que ocupen les escultures/instal·lacions. La consciència moderna que inclou l’entorn com a part de l’obra troba a Solano una conceptualització personal i inconfusible. Igualment, la il·luminació escollida a base de florescents, atorga una atmosfera de taller fabril que ens remet als orígens d’aquestes sales expositives com a antics magatzems que havien estat. Com a tants creadors plàstics, a Solano li resulta més fàcil expressar-se plàsticament que mitjançant la paraula, per la qual cosa els títols no responen al significat de les obres. Pensa que l’art ha de conservar l’ambigüitat per tal que el receptor la interpreti, s’impliqui i en determini el contingut.


A la primera part de la mostra hi trobem algunes creacions primerenques en bronze, dels anys vuitanta, material que aviat va deixar d’utilitzar per emprar el ferro. Enrique Juncosa apunta que estan influenciades per Anthony Caro, un dels precursors del minimalisme. Continua l’itinerari amb una obra recent, Lo oculto (2009-2010) feta amb acer inoxidable plegat i amb Lalibela n. 11 (1996); de grans dimensions que porta el nom d’una ciutat monàstica cristiana al nord d’Etiòpia que és un important centre de pelegrinatge. Segueix amb Habitación cuatro cuarenta (1993), que no s’havia exposat mai fins ara i entre d’altres, amb la monumental Senza Ucelli (1987) que per la seva morfologia, centrada al voltant del buit -on resideix la seva utilitat-, ens recorda els receptacles reixats que han de tancar alguna cosa, com ara les gàbies.

L’exposició avança al pis de baix amb Tinta de Llimó (1989), una gran armadura amb una cavitat, receptacle o dipòsit i també amb Estació termal n.1 (1987) que ens suggereix l’aigua, present en molts dels treballs de Susana Solano, com ara en les sèries de banys, termes i impluvis que evoquen espais existencials plens d’associacions i perversions. Maca-ell/Maco-ella (1989), és un enorme habitacle que en lloc de facilitar la vinculació barra el pas, com si fos una cuirassa que tingués per missió protegir un domini secret de tots els impactes externs.

L’interès de l’artista per certes cultures i paisatges ancestrals la va portar a treballar amb el jonc d’Índies, les tiges de la qual són molt primes i que habitualment es fan servir per fer cistells i mobles. Es tracta d’un atuells de gran format, d’aparença arcaitzant que ens recorden contenidors, objectes d’ús funcional i de transport com ara canastres o paneres. A diferència del seu treball a base de construccions realitzades amb ferro i d’acabat industrial, aquestes obres connecten amb unes formes de vida a extingir, en les que les tècniques manuals són la base de producció de les societats primitives, com per exemple Entregada al espacio (2003-2005) i Bura III (2004-2005). Finalitza el viatge amb El Puente (1986), No (1988), Donizetti (1989) -les tres amb un caràcter sever molt accentuat- i Anònims (2021-2022), un conjunt de petits assaigs recents fetes amb fusta i amb alguns afegits metàl·lics que donen nom a l’exposició. Són com el seu laboratori d’idees, com a registres del procés d’ideació per a composicions més grans. A diferència de l’escultura a gran escala que sofreix un procés de producció, aquestes mantenen l’empremta i l’energia vital de la creadora. A la darrera sala hi trobem Edehi (2004), un enorme plat d’ofrenes que dialoga amb una instal·lació de paret en homenatge a Philip Guston (2008), un dels seguidors de l’expressionisme abstracte nord-americà.

L’exposició es completa amb una selecció de pintures sobre paper i fotografies en les que, al llarg del trajecte, conflueixen amb les escultures en els diferents escenaris d’actuació i d’afecció autobiogràfica. El reconeixement de la pell del paisatge, arriba a través de la mà de l’artista que es passeja gestualment i sinuosa pel paper, explorant l’espacialitat. Sorgeixen unes formes mutants, pulsionals que extreteixeixen un ordit de presències i absències, densitats i veladures; una força energètica que construeix xarxes, retícules, espirals i nebulositats, compactes i atapeïdes, de cal·ligrafia indesxifrable. És com si volgués filtrar la mirada en les àrees més recòndites, en les capes ocultes per anar més enllà de tots els recobriments i carcasses. Si en l’escultura evita la representació antropomòrfica, en la fotografia –iniciada als anys noranta-, ben al contrari, s’endinsa en l’aspecte humà i mostra tot el que fa referència al comportament, als estats interiors i a les expressions psicològiques. Una de les instal·lacions més interessants és Salim’s Paper (2000); que aplega dues grans fotografies de gran format i dues catifes, centrades en l’explotació laboral a l’Índia i en particular tracta les condicions dels treballadors d’uns tallers de fabricació de paper.