La nostra cultura és plena de Magdalenes: la de Castelló de la Plana, la de Polpís, la de la vall alta del riu Muga, a prop de la serra de Pàndols… La de la Cova del Salnitre -a Collbató- on hi ha els pous de santa Magdalena, les Magdalenes que ploren en fusta en els davallaments d’Erill o de Taüll… Aquesta dona ha estat protagonista d’Eurovisió, d’una cançó disco dels anys 80 i tingué una presència destacadíssima en una òpera rock.
Recupereu en Youtube la discreta, sensible i superba interpretació d’Yvonne Elliman en Jesucrist Superstar. Possiblement, una de les dones més subversives de la seua època i invisibilitzada. Ah, sí. No oblidem aquells pastissets que ara mullem en el cafè amb llet, que van ser creats per una de les congregacions de Magdalenes al segle XVIII. La Magdalena ha estat un referent per a moltes dones que necessitaven trobar la dignitat que durant més de 4500 anys un patriarcat supremacista i nefast va donar veu només als homes. Als nostres museus hi ha moltes Magdalenes, però… qui era de veritat?
A l’evangeli de Lluc apareix quan Jesús predica per Galilea, acompanyant-lo, dins del grup de seguidors. Anteriorment, Lluc diu que d’ella “havien eixit set dimonis”, cosa que ens impulsa a creure que havia estat exorcitzada o que havia seguit un culte religiós concret, com el d’Ishtar. Possiblement és la dona que ungí Jesús amb els seus cabells, i que tenia un poder econòmic, ja que sostenia el grup que acompanyava Jesús. La Magdalena ocupa un lloc extraordinàriament important als Evangelis: ella és la primera persona que veu el sepulcre buit després de la crucifixió i entre tots, Jesús tria la Magdalena per a revelar-li la seua resurrecció abans que a ningú.
Sempre la tracta d’una manera preferent, com d’una persona “especial”. Potser la misogínia imperant la converteix després com una “mala dona”, com una prostituta…Fins i tot en un moment donat algun evangeli la confon amb Maria de Betània, la germana de Marta i de Llàtzer, que són familiars de Jesús, rics i amb influències. El fet que a casa seua tinguessen una tomba particular denota aquest poder econòmic i social. Només gent molt rica podia tenir un cementeri privat… És possible que allò que els evangelis presenten com diferents dones foren la mateixa. Mateu, Marc i Joan diuen que la Magdalena va estar al costat de la creu, però no Maria de Betània. Però hi ha altres textos –que entren dins dels anomenats evangelis apòcrifs i gnòstics– que consideren la Magdalena com la deixebla triada per Jesús, com el Pistis Sophia.
L’advocació de la Magdalena a aquests territoris mediterranis ve de lluny. Segons la tradició, una vegada mort Jesús, Maria –la seua mare– Joan, la Magdalena i d’altres xicones muntaren en una barca i arribaren –sense timó, heus ací el miracle– a les costes del Llenguadoc. A la Provença, a Sant Maissemin de la Santa Bauma, trobem el crani de la Magdalena. Una relíquia impressionant que ens fa pensar en els volums de les Marededeus negres…
Una altra tradició conta que arribaren a l’altra banda del Mare Nostrum, a prop d’Efes. Tant ací com allà “les Maries” tenen casa. I al mig, a Itàlia, tenen una marca de galetes i dolços dignes de les deesses: Les tres Maries. Segons una altra tradició, Maria de Magdalena va acabar a una zona del Llenguadoc on els càtars la van convertir en exemple, referent i heroïna. A la torre de Magdala, l’abat Saunier començà una de les llegendes més fascinants del món esotèric cristià: el misteri de Rènnas del Castèl , on segons alguns, Maria de Magdala –de fet, la parella de Crist– hauria vingut prenyada d’ell i el seu fill naixeria en aquestes contrades: la continuïtat de la casa de David, el plançó de Jesús, l’origen dels reis merovingis dels quals parteixen totes les dinasties reials del món occidental. Flipant. Per això la Magdalena per nosaltres és un personatge especial. Encara que tot siga mentida. O no.
Alguns pintors la mostren com una ermitana, anciana, però plena de força, amb un record de bellesa ancestral, vestida amb parracs i amb uns cabells que recorden la força mítica d’aquest element adipós: recordeu les barbes dels faraons, els cabells hirsuts de les cultures mesopotàmiques, els pèls a la cara dels peluts intel·lectuals que Joan Fuster els qualificava de “tot pèl i cabellera”… En Figures de Temps, diu “una gran part de la literatura i de la ideologia vuit-centistes ens semblen, ara, pura barba i pura cabellera…” Aneu a Internet i busqueu la Magdalena de Tilman, una imatge plena de pèls per tots els costats, o l’escultura que representa la santa a Torun, a Polònia, on directament no necessita abrigar-se a l’hivern. I és que té raó la paremiologia popular: “on hi ha pèl, hi ha alegria”, o “això que dius és molt pelut…”
Els cabells mateixos són protectors, esdevenen com una mena de capa d’invisibilitat, de força màgica davant de l’austeritat del personatge, que decideix abandonar-ho tot i retirar-se a viure al més profund del desert o del bosc, segons les èpoques. Així la representa Espinosa en dues taules extraordinaris: en una ella sola. En una altra, acompanyada de la tramoia del barroc i rebent la comunió.
En la primera, Espinosa transforma la Magdalena en un objecte de desig. Una part del barroc és pneumàtic, turgent, vitalista…amb l’excusa de representar la mitologia, pintors i escultors ens proposen figures rotundes, semi-nues, suggerents, amb formes sinuoses mig tapades per vels que deixen entreveure cuixes arrodonides, músculs desafiants, pits ubèrrims… Miquel Àngel a la Capella Sixtina ens il·lustra la proposta amb “gnudi” ornamentals però contundents…És un barroc triomfant també en carn: si teniu l’oportunitat de respirar la Galeria Borguese a Roma entendreu aquesta deriva del barroc amb una mà d’Apol·lo prodigiosa que s’enfonsa en la cuixa de la nimfa Dafne. És una escultura de marbre blanc de Bernini, el sublim Bernini.
Fruit d’aquests models, els artistes “vomiten” tot el seu erotisme en pintures plenes d’una lascívia continguda i potser per això, més atractiva. És el cas de la Magdalena d’Espinosa, de la qual possiblement la millor còpia visca a les sales del Museu de Belles Arts de València. Un pla americà que planteja la cara de la dona i mig cos. Cara i ulls s’alcen cap amunt, com experimentant just un estat alterat de consciència. Els braços oberts, amb uns pits que es dibuixen a través del vestit. Una barreja d’erotisme i devoció, una expressió intensíssima que ens proposa moltes emocions. És possible que siga una de les Magdalenes més impactants d’aquell barroc mediterrani. L’obra es va descobrir –ennegrida– als magatzems del museu, i l’any 1987 Fernando Benito –un dels millors especialistes de la pintura barroca valenciana– la va identificar com una còpia molt ben feta d’una altra obra que pertanyia a la col·lecció Louis Philippe, i actualment al Prado de Madrid. Però un cop netejat el llenç es descobrí que el de la pinacoteca valenciana era superior en textures, sobretot en el crani, que és una reproducció hiperrealista d’una calavera. Aquesta obra devia pertànyer a la capella privada de la família Scala de València, perquè a la part inferior dreta trobem el seu escut.
Molt a prop d’aquesta Magdalena, en tenim una altra en gran format, potser una de les més espectaculars: la Comunió de la santa, un quadre d’altar enorme procedent del convent de caputxins de Massamagrell, que tenia la Magdalena com a titular. Espinosa la va fer dos anys abans de morir, el 1665 i ací aboca tota la seua experiència i força al límit la teatralitat escenogràfica pròpia del barroc. Un dels efectes més aconseguits és el rompiment de glòria a la part superior, que ens mostra uns angelets, i un arcàngel músic d’una factura extraordinària. El donant es troba a la part inferior dreta amb cara de pomes agres… Evidentment, la frase “somriu, que fem la foto” encara no s’havia inventat. El virtuosisme d’Espinosa es demostra en el tractament hiperrealista de les randes, la casulla del celebrant i la natura morta sobre l’altar. Tant la cara de l’oficiant com la de la Magdalena indiquen que són models reals. Tots dos rostres són retrats molt ben fets. La cara de la dona és d’una bellesa austera i discreta.
De fet, l’única nota discordant d’aquesta Magdalena hirsuta és la que Nicolau Borràs pintà al costat de Jesús al Sant Sopar de l’antic refetor de Sant Jeroni, a la Safor . Borràs –desencantat de tant dogma– s’atreveix a pintar una dona recolzada amorosament al muscle del Crist, en la intimitat del lloc on feien les col·lacions els monjos de Cotalba. Però aquesta història blasfema i irreverent és un altre article, on descobrirem el nostre personal i intransferible Codi da Vinci.
