Que dues persones impregnades de curiositat intel·lectual i amor per l’art com són Joan Perucho i Josep Palau i Fabre connectessin en els foscos anys de la postguerra no és gens estrany. Eren erudits, creatius i amb afinitats electives. Mai fins ara s’havia estudiat amb detall la història de la relació entre els dos escriptors però ara la Fundació Palau de Caldes d’Estrac construeix en una exposició la xarxa de complicitats que es va teixir entre ells dos i Picasso i Miró, artistes amb els quals van col·laborar i que van estudiar profundament. La mostra reconstrueix a partir de 130 peces, entre obres d’art, fotografies, llibres i documentació, aquestes complicitats mútues i interrelacionades.
D’un roig encès. Miró, Palau i Fabre, Perucho, Picasso
Comissariat: Julià Guillamon amb la col·laboració d’Eduard Vallès
Fundació Palau
Caldes d’Estrac
Fins al 19 de setembre de 2021
L’exposició pren com a títol un vers de la cançó de Raimon A Joan Miró: D’un roig encès. L’energia del vermell, associada a la passió i l’energia que avança, també s’ha utilitzat encertadament en el grafisme de l’exposició per il·lustrar l’empenta dels quatre personatges que protagonitzen la mostra. Palau i Perucho es van conèixer a la universitat però la primera estació en aquest viatge de complicitats és quan Palau, acompanyat de Perucho, va visitar Miró per demanar-li de col·laborar a la revista Poesia (1944-1945), que editava clandestinament. En aquells moments, Miró estava realitzant la sèrie de gravats Barcelona i els dos joves poetes van quedar impressionats per l’artista. Testimoni d’aquella trobada és la mà esquerra de Miró estampada a la revista, que a l’exposició es pot comparar amb les mans del pintor en el cèlebre retrat del pintor amb una corda fet per Man Ray el 1930. Miró també va realitzar uns petits dibuixos, que no s’havien exposat mai abans, per a altres números de la revista. Palau i Fabre va anar a viure a París a finals del 1945 i dos anys després compleix el seu somni de conèixer Picasso. Gràcies a estar a prop del poeta René Char, l’escriptor francès va publicar a la revista Ariel el poema Complainte du lézard amoureux, que va il·lustrar Miró, que també s’inclou a l’exposició.

Però va ser als anys 60 quan la xarxa de complicitats entre els quatre personatges va arribar al seu moment àlgid. Perucho va començar les seves col·laboracions setmanals com a crític d’art a la revista Destino. Com era jutge a Gandesa, Perucho coneixia bé la zona i escriu un article en el qual parla de les estades de Picasso a Horta de Sant Joan. A la vegada, fa crítiques elogioses de les exposicions de Picasso i Miró a la sala Gaspar. També va ser nomenat director d’una de les col·leccions mítiques de l’editorial La Polígrafa: la Biblioteca de Arte Hispánico. I és en aquesta col·lecció on publica el primer llibre que reconstrueix la relació de Picasso amb Catalunya: Picasso a Catalunya (1966), de Palau i Fabre. Va ser també Perucho qui abans havia portat Palau i Fabre a Horta de Joan, una estada que va immortalitzar el fotògraf Xavier Miserachs amb algunes imatges delicioses com la que es veu als dos escriptors rient asseguts sobre una bota de vi o prenent cafè en una fonda.
Un cop va sortir publicat el llibre de Palau, els dos amics i l’editor Manuel de Muga li van anar a portar a Picasso a Mougins i és aquí on va succeir un anècdota que, segons apunta el comissari de la mostra Julià Guillamon, seria el detonant de l’inici del distanciament entre els dos escriptors. El mateix Palau explica que Picasso va voler regalar un preciós linòleum amb el rostre de Jacqueline a un dels dos amics i va fer, divertit, “per a qui?”. Palau el va voler però Perucho es va avançar reclamant-lo i aleshores Jacqueline i el pintor van decidir que li regalarien tres linòleums a ell. L’autor de Poemes de l’alquimista es va molestar per l’actitud de Perucho. Ara les quatre obres s’exposen per primer cop plegades a la mostra.
Per la seva banda, Perucho va continuar mantenint una forta relació amb Miró. El 1968 van col·laborar en el llibre d’artista Les essències de la terra i el mateix any Perucho publica Joan Miró i Catalunya. Una de les joies de l’exposició és precisament un dibuix de Miró titulat La Carraca (1968), dedicat a l’escriptor i la seva dona, que va inspirar Perucho un dels personatges de Monstruari fantàstic (1976).

Apart de reconstruir de manera molt clara la relació entre els quatre personatges en les facetes intel·lectual i estètica, l’exposició remarca de manera especial el lligam de tots quatre a tot allò popular i a la terra. Eduard Vallès, que ha col·laborat amb el comissariat, ho defineix com una “relació tel·lúrica”, en el qual era tan important l’art i la literatura com el menjar. És una llàstima que de moment aquesta exposició, que estava emmarcada dins de les activitats de l’Any Perucho, no tingui previst de moment una itinerància però el llibre-catàleg que es publicarà pròximament i el volum de correspondència entre els dos escriptors, que té previst editar la Fundació Palau, aportarà encara més claus del que va ser aquesta relació tan fructífera en el context de la història cultural de la segona part del segle XX a casa nostra.