Arts visuals

Una exposició en construcció i participativa per al nou Santa Mònica

L’exposició que engega la nova etapa del centre Santa Mònica, dirigida per Enric Puig Punyet, ja està en procés, i quan parlem que està en procés, és literal. En el temps en què exposar-se un mateix a les xarxes socials és la cosa més “natural” del món, en el temps en què cada dia venem les nostres dades, en el temps en què tot sembla desballestat i en perill de caure, l’exposició “Exposar. No exposar-se. Exposar-se. No exposar” proposa una experiència artística més enllà de l’exhibició d’objectes artístics en un lloc que durant tant de temps ha estat marcat per la incertesa.

“Exposar. No exposar-se. Exposar-se. No exposar”
Direcció: Enric Puig Punyet
Santa Mònica
Barcelona
Fins al 9 de gener de 2022

La mostra és, de fet, una declaració d’intencions del nou Santa Mònica (per cert, un encert que per fi el centre hagi adoptat com a nom oficial el simple “Santa Mònica”). Segons explica Enric Puig, es tracta no només d’exposar, sinó de no amagar tot el que forma part de l’exposició: el procés de creació, l’organització, les persones que hi treballen, a més dels artistes, el públic… Una exposició que es va fent a mesura que passen els dies i que volgudament “no té discurs expositiu, sinó que s’anirà construint a partir de com les obres evolucionin dins de la mostra fins a la cloenda de la mostra” i que convida a la participació de tothom. Una prova de com les dinàmiques participatives i processuals en les pràctiques contemporànies poden crear noves formes expositives.

Dels set projectes que formen part de l’exposició, el vídeo Itinerari virtual, de Mario Santamaria, s’endinsa per cables, tubs de calefacció i aire condicionat i racons amagats de l’arquitectura de l’edifici del Santa Mònica que mai seran sales d’exposició. Són els budells físics del centre, en una “visita virtual alternativa” per espais necessaris per al bon funcionament de qualsevol infraestructura pública. De la mateixa manera, Muntadas ha versionat una obra seva del 1984, Crèdits, per crear els títols de crèdit complets de l’exposició, que van apareixent a l’escala de l’edifici en bucle.

Les accions per reduir la despesa energètica de l’edifici s’escriuen en una gran pissarra en l’obra de Joana Moll. Foto: Jordi Play.

L’edifici és també protagonista en el projecte de Joana Moll, 16/2017. A l’entrada de l’exposició, un gràfic de grans dimensions marca la despesa energètica setmanal de l’edifici, amb l’objectiu que, mentre duri l’exposició, el Santa Mònica treballi amb la meitat d’energia que rl 2019. En un moment especialment adequat en què cada dia el preu de l’energia no dona treva, l’edifici ha deixat de fer coses concretes, com per exemple engegar l’aire condicionat o la calefacció. El dia que vam visitar l’exposició es notava calor a l’edifici. “Avui no obrim l’aire” era la frase que s’havia escrit en una gran pissarra. La idea és que amb aquest exercici de control energètic, un cop s’hagi clos l’exposició, aquestes bones pràctiques ambientals de reducció de la despesa formin part de la rutina de l’edifici. De fet, el projecte porta per títol la data de la llei de la Generalitat que regula la despesa energètica als edificis institucionals. “Moltes d’aquestes normes encara no s’han implementat, perquè és ‘massa complicat'”, explica Joana Moll.

De la mateixa manera, Mariona Moncunill ha treballat i continua treballant en la recerca de documents oficials en què l’edifici de Santa Mònica (antic convent) sigui el protagonista, des del segle XVII fins a l’actualitat. El títol de l’obra al·ludeix a un prior que va demanar “obrir una porta pel costat de la Rambla en què pengi una soga amb campana”, intervenció que li permetia atendre fidels a la nit. En aquesta recerca es constata, des que l’edifici és un centre d’art, que cada direcció ha hagut de demanar permís per ferreformes arquitectòniques. Els documents més recents són els permisos demanats per Enric Puig. Moncunill ha convertit l’espai d’aquesta peça dins de l’exposició en una mena de petita oficina, des de la qual fotocopia i enquaderna els resultats de la recerca i convida als visitants que puguin fer còpies dels documents i fer les contribucions que desitgin al projecte.

Un dels balcons que donen al claustre del Santa Mònica, part de l’escenari de l’obra que representa el públic. Una acció impulsada per Roger Bernat. Foto: Jordi Play.

Els espectadors també poden participar directament en l’obra teatral que té lloc al claustre del Santa Mònica, dirigida per Roger Bernat, i que escenifica un desnonament, el que ell defineix com la “performance més representada al nostre país”. Amb l’ajut d’un mim, d’una dona afectada per un desnonament, d’una animadora, dels dos poetes que ha escrit el text de la peça —Núria Martínez-Vernís i Oriol Sauleda—, entre d’altres, cada dissabte a les 7 de la tarda té lloc aquesta representació que poden protagonitzar els visitants que ho desitgin. El tema de la peça teatral és un fet malauradament molt quotidià, però que, en ser escenificat, pren cos d’una manera molt especial i ajuda a canviar la consciència sobre el tema. És una teatralització gairebé terapèutica.

Roc Parés, d’altra banda, ha intervingut al balcó de l’edifici amb una instal·lació que porta el nom de Janus, déu romà de les transicions i les portes que té dues cares que miren cap al passat i cap al futur, respectivament. L’artista ha instal·lat un cotxe antic atrotinat, fabricat el 1947 a Detroit i que Parés ha trobat al Gironès.Un autèntic fòssil de l’automoció, per simular una experiència d’autocine que reflexiona sobre la convivència de mitjans de comunicació nous amb els més antics, però també sobre la insostenibilitat del sistema.

Les ombres dels visitants formen part de l’obra Tabula Rasa, de Jordi Guillumet i Mònica Rosselló . Foto: Jordi Play.

El moment més poètic del recorregut es troba al segon pis del Santa Mònica amb la recuperació d’una instal·lació dels fotògrafs Jordi Guillumet i Mònica Roselló, que es va presentar a Metrònom fa vint anys. L’obra Tabula Rasa, a través d’una pantalla gegant que envolta l’espectador que porta una capa de pintura fosforescent, reflexiona sobre l’arbitrarietat de la memòria. Les imatges projectades a la pantalla i també les ombres de les persones deixen petjades visuals a la superfície gràcies a l’efecte de la pintura fosforescent. Una permanència que sempre és diferent. Una obra amb infinits moments, cadascun únic i irrepetible, que es dilueixen en el temps i que a la vegada han sobreviscut al temps. Una paradoxa que en certa manera també qüestiona des d’un altre punt de vista el mateix fet d’exposar i exposar-se.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close