Arts visuals

Una història de violències

El jove escultor Guillermo Ros, nascut a Vinalesa (Horta Nord) el 1988, planteja una instal·lació en l’IVAM que conjumina un impacte visual sever i alhora atractiu amb un relat ple de ramificacions al voltant de la violència (o les violències), de les lectures més òbvies com el combat amb les condicions de l’edifici que acull l’exposició (l’arquitectura institucional) o un cert paisatge devastat envaït per rosegadors gegantescos, fins a subtextos menys explícits com la forma de violència que és l’autoexplotació. Una proposta amb subtils influències del món dels videojocs o del manga.

Un exercici de violència
Guillermo Ros
Comissària: Núria Enguita
Institut Valencià d’Art Modern
Fins al 6 de febrer del 2022

A les portes de la galeria 6 de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), la directora de la institució, Nuria Enguita, i l’escultor Guillermo Ros introdueixen els informadors sobre els continguts de l’exposició “Un exercici de violència”. De fons, interrompent i violentant el discurs, s’escolten els sorolls estridents procedents d’unes obres en una estança propera. De manera tan conceptual com involuntària, els assistents entren en context per la via d’experimentar un dels molts tipus de violència ambiental, els colps de fons que amartellen el discurs, la paraula, l’acte comunicatiu. La instal·lació de Ros no camina exactament per aquesta direcció, però la metàfora és massa potent perquè passe desapercebuda.

Fa un any, l’artista va rebre l’encàrrec de l’IVAM de crear una instal·lació escultòrica per a una sala concreta del museu. Aquest llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica i professor de disseny de videojocs, guardonat amb el Premi Senyera del 2019, va afrontar l’encàrrec de sortejar la recargolada estructura de la sala, una primera planta atapeïda de columnes i una segona a la qual s’accedeix des d’una aparatosa escala. Un espai relativament fàcil d’omplir i dotar de contingut i sentit amb un altre tipus de producció artística. Per a l’operatiu de Ros, significava un repte.

El mos del rosegador.

Descartades per raons de realització peces de gran tonatge, l’opció de Ros ha estat establir un diàleg combatiu amb l’espai. En la primera planta, que actua com un primer nivell —terminologia que emparenta amb els videojocs—, les columnes que fan d’obstacle apareixen clonades. Una sala hipòstila (un bosc de columnates), amb columnes que no es distingirien de les originals si no fora perquè estan capades per dalt, no fan la funció de sostenir l’estructura. I perquè presenten una mena de mossegades a través de les quals emergeix o s’intueix material de pedra polida de color rosaci, que, a una certa distància, té una aparença càrnia, de ferida mal curada, aconseguint un primer efecte estètic impactant. Una operació que no es podria fer amb els elements originals (el que haguera estat una confrontació decididament bèstia amb l’espai) en tant que es tracta de pilars estructurals, no decoratius.

Ros, en tot cas, no planteja el tipus d’instal·lació de vegades recurrent que fia tota la seua efectivitat a l’aparell simbòlic, al poder de l’ocurrència. La seua és una proposta d’una gran fisicitat, molt material, però molt ambiciosa i complexa també des del punt de vista de la presentació formal. El que en la primera planta és una mena de bosc surrealista (influència, se’ns diu, del manga Berserk, de Kentaro Miura), relat sobre el xoc violent entre espai i creació, sobre les cotilles institucionals, esdevé en la segona planta (un altre nivell), un discurs molt més polièdric i de més impacte visual.

Guillermo Ros i Nuria Enguita.

Al final de les escales, ens espera el que, a l’inici del trajecte, sembla una gàrgola de pedra calcària, una picada d’ull a monuments del gòtic valencià com la Llotja de la Seda, homenatjats també per les incrustacions de pedra polida que hem vist als inicis. La suposada gàrgola, tanmateix, és un inquietant i gegantesc rosegador, l’agent responsable dels desperfectes. L’espai en aquest nivell, de fet, està envaït per una desena d’aquestes rates que arramblen a mossegades amb les columnes clonades del segon pis. Una representació, explicava l’artista, de la precarietat que tan bé simbolitza aquest animal propi dels contextos de degradació extrema. Però la connexió amb les gàrgoles també condueix a la visió de la devastació, d’un cert avern sobre la terra de mossegades i trossos esparsos per terra. De pols i fragments de destrucció.

Destrossa presentada a través de diverses escenes que conten la seua pròpia història, en funció de la posició i l’actitud dels rosegadors, dotats amb uns inquietants ullals d’acer i uns ulls de pedra d’una pertorbadora vivesa que reforcen el seu poder intimidador. Potser hi ha una certa càrrega poètica en la instal·lació, com suggeria Nuria Enguita en la presentació, la qual també ha comissariat la mostra, però el que domina és la sensació d’intimidació, d’aclaparament, de confrontació amb l’hipotètic futur distòpic d’un museu arrasat per éssers monstruosos. Quan nosaltres, estirem del fil, ja no hi serem. És un dels molts relats possibles.

L’autoexplotació com a violència

En els textos que acompanyen l’exposició i en les mateixes intervencions públiques de Guillermo Ros es posa sobre el tauler una altra lectura, entre sucosa i contradictòria. I que té sentit plantejar-la ara que la pandèmia ha despullat encara més la realitat d’un cos artístic, sobretot el més jove, condemnat a un precariat perpetu, a una lluita titànica per poder fer de l’art un mode de vida. Tot i la consciència que el retorn econòmic de l’esforç mai no compensarà el temps, l’energia i el treball invertits. Tot i saber que moltes trajectòries artístiques estan condemnades a l’extinció en arribar a l’edat madura i les grans decisions associades.

Al repte plantejat per l’IVAM, una oportunitat sòlida per a un artista emergent, Guillermo Ros ha respost amb un esforç herculi des del punt de vista de la recerca exhaustiva de materials i de realització física de la instal·lació, per a la qual no ha demanat ajudants. L’escultor fa en aquest sentit una autocrítica sobre l’autoexplotació, en el que sembla haver estat un procés obsessiu. La paradoxa (o no) és veure desplegat aquest discurs amb tints socials, des de dins del sistema, d’una de les institucions artístiques més importants de l’Estat. El lore (terme procedent dels videojocs que fa referència al rerefons d’una història o un personatge) que convida a una reflexió de més abast.

Perquè, estirant la contradicció, tal vegada aquest desplegament obsessiu i amb un punt d’autoexplotació està en la base de la qualitat del projecte, d’una proposta suggeridora i rica digna de l’espai, que justifica de bon tros el suport públic a un valor emergent. Tema per al debat.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close