Arts visuals / Patrimoni

Una obra de Pinturicchio gairebé desconeguda

El poder que tenia la família Borja va ser enorme. I la seua petjada es respira per molts carrers, objectes i llocs de la ciutat de València. Però parlem d’una taula marginada en un corredor del Museu de Belles Arts. És una obra mestra extraordinària, única. Que representa un component de la nissaga dels Borja. Originaris de Xàtiva, de fet van ser una de les famílies decisives en la història d’Occident. A València, Gandia, Llombai, Xàtiva, a Roma… van teixir una estructura quasi indestructible que va desafiar un poder tan immens com antic: el Vaticà. I en una meravellosa taula pintada a l’oli podem entrellucar aquella potència de la nissaga dels Borja.

És una obra extraordinària, quasi diríem que única. Alguns serien capaços de viatjar al lloc on és només per observar-la en directe, per estar al costat i davant d’ella. La taula la va pintar Pinturicchio, un dels artistes favorits de Pius II Piccolomini, amic i successor del primer papa Borja, Calixt III. És la Mare de Déu de les Febres , una de les obres mestres del Renaixement. I forma part de la col·lecció del Museu.

A la Toscana del segle XV aquest tipus de pintura es denominava “gaia”: alegre. Pel preciosisme del paisatge del terra, per la bellesa dels rostres de la Mare de Déu i del seu fill. Els fons daurats acullen línies que recorden les decoracions que estaven descobrint-se en aquell moment a la Domus Àurea de Neró, i en general a la Roma subterrània que havia dormit un llarg somni de nou segles.

Vista general del quadre.

L’únic que sembla un home que ens podríem trobar pel carrer és Francesc de Borja, el que va pagar la taula, l’espònsor. Francesc va ser cardenal, protonotari apostòlic, tresorer… Tenia responsabilitats en l’església de Santa Cecília del Trastevere, fou diplomàtic i camarleng del Col·legi Cardenalici. Va ser des del principi, un home de confiança dels seu parent Alexandre VIé. Tant, que el papa Borja el va nomenar tutor del seu fill , conegut com “el nadó romà” i favorit d’Alexandre.

Francesc de Borja obtingué la porpra cardenalícia el 1500 i fou arquebisbe de Cosenza, bisbe de Teano, tresorer de la cort pontifícia i president de la cambra apostòlica. Very important person, doncs. Un home fort, amb caràcter, dur i seductor alhora. Quan morí el seu protector, va participar en els dos conclaves per a elegir els dos papes posteriors: Pius III i Juli II, l’enemic declarat i obsessiu dels Borja. I encara, en els últims anys de la seua vida, formà part d’una conspiració contra el papa Juli II. No es va assabentar que el papa mateix havia descobert la conjura, que l’havia deposat del càrrec i que l’havia excomunicat. Va morir abans de saber-ho i de patir una horrorosa venjança: el 4 de novembre de 1511. Carn de sèrie de televisió.

El bou dels Borja.

Després de conèixer per damunt un poc de la seua vida pública, observeu-lo perquè la cara ho diu tot: la vena inflada a la templa, caràcter, ulls resolutius… Sorprén el realisme de la taula: des del terra veiem una planta de maduixes, dos ocells perfectament identificables: una cadernera i un teuladí o pardal… Si fórem d’un altre lloc, ja sabríem si el model de la Mare de Déu és Vanozza Cattanei, la dona de Roderic de Borja, el papa Alexandre. O fins i tot la seua filla. En el moment de pintar-se la taula, Lucrècia tenia uns 15 anys. I qui podria ser el model del Jesús xiquet? Deixem-ho córrer.

Però és una de les primeres vegades que es presenta l’infant com un nen autèntic, amb la cara de nadó i no de jubilat… Perquè des de l’edat mitjana, l’infant representa la saviesa, i la saviesa ha de tenir la cara de vell, amb experiència. I no es mostra a la gent, perquè el coneixement diví és insondable. Doncs bé: en aquesta taula el genial pintor planteja la saviesa a cor obert, desperta, l’exhibeix.. .sobre un tamboret amb un segell, amb una marca corporativa: l’escut dels Borja. La saviesa divina és a l’abast de la gent de la mà de la família més poderosa, tant que és capaç de traure el vel al misteri diví. Una lectura fascinant dels nous corrents humanístics que “ventilaven” les estances vaticanes. Després d’això, el sostre de la Capella Sixtina de Miquel Àngel. Coneixement? Voleu Humanisme? Voleu trobar-vos amb preguntes? Voleu obrir la caixa de Pandora de la ciència i l’antiguitat?

Detall d’un dels rostres.

La taula no només és bellíssima per la subtilitat dels rostres. També ho és per la informació científica que hi apareix. Plantes que semblen fotografies. Ocells amb noms i cognoms…Hem de recordar que la cadernera simbolitza la llibertat i la bellesa: I el pardal la resistència, ja que és un dels ocells més adaptatius que hi ha. La taula presidia a la col·legiata de Xàtiva la capella dels exvots de la Mare de Déu de les Febres, que era aquella que t’arreglava una pandèmia de pesta, per exemple. O de Covid. I tu, en agraïment, li penjaves un tros de cama de cera. Perquè aquest tros de cama representava la teua cama que un mes abans havies tingut plena de pústules. Aquesta és l’única obra de Pinturicchio a terres hispàniques. I la demostració que els Borja eren la canya, una de les famílies més importants del món del Renaixement.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close