L’Aràbia Saudita és una de les últimes monarquies absolutistes que queden al planeta. És una teocràcia islàmica i la religió ho determina tot, des de la concepció del món i de la història fins al paper (marginal, sotmès) de la dona en la societat, els costums del dia a dia i els càstigs severs que s’infligeixen als que trenquen unes lleis molt estrictes.
És per aquestes raons que, quan vaig entrar al Museu Nacional de l’Aràbia Saudita, a la capital del país, Riad, ubicat en un monumental edifici (de color de sorra i formes que recorden les dunes del desert) dissenyat per l’arquitecte canadenc Raymond Moriyama, no sabia ben bé què esperar-ne. Al museu conviuen la història natural, l’antropologia, la història, la política, la cultura i la religió i s’hi expliquen –en àrab i en anglès– des dels orígens de l’univers i la prehistòria de la Península aràbiga –un dels bressols de la humanitat, un dels llocs de pas entre l’Àfrica i Europa– fins al naixement de l’Islam, la fundació del país en la seva estructura estatal moderna (1932) i la descoberta de petroli i gas al seu territori (1938).
Museu Nacional de l’Aràbia Saudita
Riad
Inaugurat el 1999
La meva predicció abans d’entrar-hi era que em trobaria un museu similar al Museu del Creacionisme de Kentucky, impulsat per una de les ales més reaccionàries i integristes del conservadorisme nord-americà, en el qual el rigor històric és inexistent i en què tot està és presentat a partir d’una interpretació literal de la Bíblia. Vull dir que, entre altres coses, s’hi exhibeix una rèplica a gran escala de l’Arca de Noè –perquè, per als creacionistes, és un dels episodis més crucials de la història– i que s’hi explica que els éssers humans i els dinosaures van conviure fa uns cinc mil o sis mil anys.
El Museu Nacional de l’Aràbia Saudita és molt més rigorós i científicament fiable que el del Creacionisme nord-americà. Inaugurat el 1999, és el primer museu que hi ha hagut mai al país que aborda els períodes històrics previs a l’emergència de l’Islam; abans, només es parlava des de l’aparició de Mahoma cap endavant. D’alguna manera, el museu participa d’un cert afany d’obertura i modernització que ha sorgit durant els últims anys i que s’ha concretat en una sèrie de reformes, entre les quals hi ha el fet que les dones per fi tenen dret a conduir –Riad és una ciutat tan vasta i tan poc pensada per als vianants que, si no disposes de cotxe, no hi pots fer res de res–, per fi poden muntar un negoci propi i per fi poden entrar als estadis esportius.
La primera secció del museu porta per títol L’home i l’univers. Si bé tracta els orígens de l’univers amb un vídeo còsmic que no precisa res cronològicament i va acompanyat per una veu seriosa i solemne que recita versos alcorànics, aviat adopta una naturalesa més concreta i científica. Aborda l’aspecte geològic de l’evolució del planeta: hi ha el fragment d’un meteorit negre trobat al cràter Wabar al desert de Rub’al Khali, s’explica que la Península aràbiga era part del continent africà fa vint milions d’anys… També es tracta la riquesa i la varietat de minerals que es troben al territori del país –hi ha mostres de zinc, magnesi, magnetita, malaquita, or, plata, cristall de quars, rosa del desert…– i de quina manera es van crear les abundants bosses de petroli que han marcat la història moderna del país: “Fa milions d’anys, bilions d’animals marins microscòpics van morir i van quedar enterrats sota centenars o milers de metres de sediments. Les seves restes en descomposició produïren gas o petroli”.
Quan s’aborda la fauna juràssica també es parla, explícitament, de milions d’anys, lluny de la nebulosa d’imprecisions de les sales inicials. Altres aspectes rellevants d’aquesta primera secció són les explicacions sobre la riquesa de la fauna –la fauna del golf d’Aràbia, la del desert, la dels oasis, la del desert rocós, la de les muntanyes, la del Mar Roig…– i la relació del regne amb l’escassetat d’aigua, què ha suposat per als saudites i com s’han hagut d’espavilar. Hi ha, això sí, una absència sonada: no hi ha ni una sola referència al fet que els humans descendim del simi.
Des d’un punt de vista estètic o, més aviat, antropològic/espiritual/poètic, un dels plats forts de la secció és una roca, trobada a la província de Najran, amb empremtes de braços humans estampats fa milers d’anys. Des d’un punt de vista civilitzatori, això és, el passat entès no com una acumulació d’esdeveniments remots i aliens sinó com el punt de partida del present, destaquen les explicacions sobre la història dels pobles d’Aràbia dels quals tenim notícies més o menys tangibles i identificables i les mostres dels primers alfabets. No és irrellevant la proximitat de la Península Aràbiga amb Mesopotàmia.
La segona secció està dedicada als regnes aràbics anteriors a l’aparició de Mahoma. Eren catorze regnes i existiren entre el cinquè mil·leni abans de Crist i els inicis de la nostra era. La majoria tingueren una important activitat comercial, que els va permetre tenir contacte amb el món. A més, sovint hagueren de lluitar contra l’expansionisme de l’imperi persa i de l’imperi romà. El museu exhibeix nombroses rèpliques, però també hi ha valuosos originals, encara que de vegades costa aclarir què és què. Destaquen la llinda del temple de Ruwaffah i el fragment d’un mural del segle II o III que representa dues figures humanes: una de cos sencer, l’altra només un rostre (d’aspecte àrab).
La tercera secció, Jahilliuyyah, aborda el període preislàmic –entre els anys 400 i 600 de la nostra era– i se centra en la pugna entre el gran poder bizantí i el gran poder dels sassànides –a l’actual Iran i més enllà– i en com va afectar les tribus de la Península Aràbiga, que estaven entremig. Aquí, un tema aparentment curiós, però en realitat clau, són els cavalls, que van ser domats durant el primer mil·leni abans de Crist i que durant segles han tingut un paper central en el desenvolupament diari de la vida de la gent i les tribus a la Península Aràbiga.
La missió del profeta és el títol de la quarta secció del museu. Abans de Mahoma, “el missatger de Déu”, el profeta que “revela la religió de la veritat”, a la Península Aràbiga hi havia una considerable varietat de religions i creences. En qüestió de poc temps, totes van ser engolides per l’emergent Islam. En aquesta secció del museu, significativament, és allà on més palesa queda la potència econòmica i de recursos que hi ha darrera del museu, un espai enorme, molt ben dotat i molt ben mantingut. Res a veure, per exemple, amb la precarietat, la deixadesa i l’endarreriment d’infraestructures que podies veure en alguns dels museus més importants de la Síria d’abans de la guerra.
En aquesta secció, i en la següent –Islam i la Península Aràbiga–, el visitant pot veure una minuciosa cronologia de la vida del profeta, acompanyada de la recitació hipnòtica de l’Alcorà, i la còpia d’un manuscrit primerenc del llibre sagrat dels musulmans. Destaca un mapa que mostra la rapidesa amb què l’Islam, durant les dècades posteriors a la mort del profeta, va expandir-se cap a l’Àsia i també per tot el nord d’Àfrica i fins a la Península Ibèrica. Va ser un tsunami religiós i cultural poques vegades vist.
Com en tots els espais públics –o en la majoria– de l’Aràbia Saudita, aquí tampoc no hi falta un lloc de pregària. Aquesta omnipresència de la religió i la pregària no té a penes esquerdes. Si uses la companyia aèria estatal, Saudi Airlines, per exemple, abans de cada vol se sent pels altaveus una pregària protectora del viatger extreta de l’Alcorà. La veritat és que la primera vegada que la sents inquieta una mica.
Tampoc no hi falten objectes de tota mena –des d’aixovars fins a monedes, passant per portes, cofres i catifes–, diferents mostres de cal·ligrafia àrab, una explicació de la vida al desert dels beduïns –les tendes, tan singulars i acollidores–, utensilis relacionats amb la ciència de l’astronomia –globus terraqüis…– en què els àrabs medievals excel·liren, els conflictes entre diferents visions de l’Islam, la brutal i influent presència otomana des del segle XVI, la fundació de la dinastia saudita…
Justament, la penúltima secció està dedicada a “la unificació del regne”, que els Saud van dur a terme entre el 1902 i el 1932 i que va acabar desembocant en la fundació de l’Aràbia Saudita moderna. A ulls d’un occidental, aquí hi ha una altra absència curiosa: enlloc no es diu res de T. E. Lawrence, altrament conegut com Lawrence d’Aràbia, que segons la versió occidental de la història és qui va unir totes les tribus aràbigues contra el poderosíssim enemic turc durant la Gran Guerra, una visió que els àrabs, diguem-ho ràpid, no comparteixen en absolut.
A més d’explicar l’organització socioeconòmica, política i sobretot religiosa del regne, també s’explica el pacte que el 1945 es va produir entre la monarquia saudita i el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt segons el qual els saudites donarien petroli als americans i els americans donarien protecció i seguretat als saudites. És una entesa que ha marcat el desenvolupament de la regió de l’Orient Mitjà durant gairebé un segle, i encara ara.
Un detall d’aquesta última part de l’exposició que sobta força són les indumentàries femenines tradicionals que s’hi mostren. D’un colorisme radiant, sumptuós, esclatant, ostentosament festiu, contrasten enormement amb el negre rígid, quasi luctuós, que avui són obligades a lluir les dones del país.
Finalment, l’exposició acaba amb la secció titulada Hajj i les dues mesquites sagrades. Se centra en l’experiència fonamental del Hajj, el gran pelegrinatge que tot musulmà ha de fer almenys un cop a la vida fins al lloc sant de la Meca i que constitueix un dels cinc pilars de l’Islam. També se centra en les mesquites sagrades de la Meca i de Medina: en mostra reproduccions, explica que el disseny de la ciutat de Medina va ser el model per a moltes ciutats posteriors, s’exhibeix un fragment del mantell de la Kaaba brodat amb seda i plata, també de la Kaaba –el cub de la Meca, el lloc més sagrat de l’Islam– se’n pot veure una antiga porta que data de l’any 1045 o 1050 (circa) i que està feta d’or i de coure… És difícil que, en certs moments, l’espectador no se senti ple d’una mescla de fascinació i de reverència.
Si conèixer de primera mà l’Aràbia Saudita constitueix una experiència substanciosa i a moments desconcertant, visitar el Museu Nacional del país és una manera útil i ràpida per instruir-se –a grans trets, i amb tots els matisos que es vulgui– sobre la naturalesa autèntica, la rica i complicada història, i l’enigmàtic present d’un país del qual en sabem massa poques coses.
