Arts visuals

Unes notes sobre Picasso

Tot el que sé ho he aprés a Horta.
Donc, si j’avais un fils qui voulait être peintre, jamais je ne laisserais en Espagne.

Amb aquestes dues frases ja podríem tancar l’article, perquè tota cosa important hi és en aquestes asseveracions de Picasso; però l’editora ens faria fora del setmanari per barrut, i amb raó.

Aquest darrer mes he bussejat entre bibliografia picassiana per treure l’entrellat d’un fenomen que dia que passa em sorprèn més: els historiadors. Amb l’arribada d’internet s’ensorra aquell tòpic trinxat de la història l’escriuen els vencedors, i ara, qui més qui menys, pot dir-ne la seua i desbarrar fins i tot en publicacions acadèmiques. Capbussar-se entre l’academicisme espanyol és acostar-se a una anemone de mar en què quan t’hi apropes tot et sorprèn, i la brillantor et fa dubtar de si els peixos que hi veus saben la sort que tenen de viure-hi sense donar-ne explicacions.

Picasso és un menjar enverinat per a taurons: un home que neix a Andalusia, que creix, evoluciona i es forma a Catalunya, i que finalment explota en una París repleta de catalans. Mira que seria fàcil explicar-ho així, però per trobar això he hagut de recórrer a dues historiadores franceses que tenen més clara la catalanitat de Picasso que els catalans que callen o que els espanyols que parlen.

Cercle Artístic de Sant Lluc. Imatge de Ralf Roletschek

Els dos llibres als quals faig referència són Un étranger nommé Picasso d’Annie Cohen-Solal (Fayard), i Picasso, le Minotaure de Sophie Chauveau (Gallimard). Són dues obres ben diferents. L’una intenta respondre, des de l’admiració i la sorpresa, com és possible que, durant l’agitat segle XX, amb tot de guerres i en una Europa esquinçada pel nacionalisme –i més concretament en una França xenòfoba– un estranger com Picasso s’imposés a tothom i capgirés la història de la pintura. L’altra fa revisionisme del pintor, i si bé s’enlluerna envers el talent de Picasso, mira d’explicar el poder d’atracció que tenia una persona que enfonsava les dones que s’hi acostaven, pouant des de la mort de la seua germana fins a les dues parelles que es van suïcidar. 

Totes dues, com veieu, s’assemblen com un mort a un viu, però les historiadores, tant per tractar l’obra com per tractar la persona, comencen el llibre en un mateix punt: Barcelona. Per a totes dues, intel·ligentment, que tu hages nascut en un lloc és un concepte buit que els nacionalistes utilitzen per a l’apropiació, però el que és veritablement important és d’on et sents tu, on estàs integrat, i en el cas present, on has decidit integrar-te. És per això que la porta d’entrada no pot ser cap altra que Catalunya, i sap greu que elles ho tinguen més clar que nosaltres.

“Bien qu’andalou de naissance; poussé par la fièvre culturelle et politique de la capitale catalane en ces années cruciales, y fréquente les milieux de l’avant-garde intellectuelle et artistique”

Una qüestió comuna en les dues historiadores és el tema del cognom. Per què, es pregunten, algú faria servir el segon cognom? Arriba un moment, l’any 1900, en què Picasso entén, com ja ha fet amb Catalunya anteriorment, que l’èxit passa per la plena integració social, i que un distanciament del Ruiz –marcadament espanyol– i un acostament al Picasso –volgudament difús– seria ben rebut per la societat francesa.

Malgrat que els historiadors hispanistes perpetuen la relació Picasso-Espanya, és obvi i queda més que demostrat que, si existia aquest amor, no era a un país sinó als ciutadans. Picasso, però, a nivell artístic representava coses totalment diferents de les dels pintors espanyols, i l’estreta relació amb Nonell encara deixa més empremta a les composicions picassianes, les quals imitaran el pintor català en les estructures de personatges femenins solitaris, de classe baixa i monocromàtics.

És així com arribem, per una monocromia que Nonell va presentar, al famós període blau de Picasso, un dels més importants de la seua carrera i que Chauveau defineix com la perfecta relació entre “des étoffes bleues de Paris au bleu foncé des tramuntanes”. Els vincles no queden només aquí, sinó que el rerefons sentimental amb els pintors catalans no pot ser més gros. Tant és així, que a l’exposició universal que va tenir lloc al Grand Palais de París, Picasso debuta amb el quadre Darrers moments, un llenç de debut –amb la importància que això té– sobre el qual posteriorment va pintar La vie, un quadre en honor al suïcidi del seu amic Carles Casagemas, un acte que la historiadora Sophie Chauveau resumeix magistralment quan explica que Picasso representava coses diferents aquell dia, i és que “Pablo représente son pays au Pavillon espagnol”. I a bon entenedor, poques paraules.

Les mostres de catalanitat són tantes que donarien per a una tesi, però no en serà el cas. Això no obstant, llegint el discurs d’Eduard Vallés titulat Picasso i la cultura catalana (publicat per l’Institut d’Estudis Catalans) veus fins a quin punt l’adaptació de Picasso a la societat catalana va ser total. No només perquè estudiés aquí, o perquè comencés de la mà d’Els Quatre Gats amb una exposició, sinó pel sentimentalisme desinteressat d’alguns dels seus actes. Picasso dona a Catalunya el que Catalunya dona a Picassso, una relació productiva de guanys compartits. La relació amb els escriptors Apollinaire o Jacob és del tot sabuda quan arriba a París, però el contacte amb escriptors ja s’havia produït aquí amb Pujulà, Folch i Torres o Rusiñol, entre d’altres, i fins i tot Picasso s’atreveix a traduir l’Enllà de Maragall al francès. La vinculació amb el país és tan forta, de fet, que Picasso caminarà tota la nit per arribar a temps a vetllar Jacint Verdaguer, un escriptor que no coneixia però que, veient la importància que tenia per a Catalunya, també cobrava importància per a ell.

Signatura de Picasso al llibre de condolences de Jacint Verdaguer (1902). Museu d’Història de la Ciutat

No podem cloure l’article sense citar, ni que siga de forma escadussera, la vinculació de Picasso amb Manolo Hugué. En un dels millors llibres de Josep Pla –si se’m permet, el millor— com és Vida de Manolo, les contraposicions entre els dos artistes creen una atmosfera en què tots dos aprenen de l’altre. Manolo, una personalitat curiosa i amb els peus sempre a terra, no pot parar de pensar en això del cubisme, i no s’està d’etzibar-li que què et semblaria, Pablo, si demà vas a l’estació d’autobusos i apareix ta mare feta una figura cubista. Pla se serveix d’aquests dos personatges per conèixer molt més el món artístic, el qual, per molt que interessadament es negue, coneixia com les fileres d’olivers que tenia al Mas.

El joveníssim Pla coneix Picasso, per primer cop, l’any 1920 amb el seu viatge a París i aconsegueix entrar a casa del pintor malgrat les nombroses barreres –metafòriques– amb què qualsevol persona es topava si volia entrevistar Picasso; un autor més de fets que de paraules i que no era gaire partidari dels periodistes. Quan hi entra, queda parat pel desordre –ell apunta que voluntari– que hi ha en aquella casa, tot, segons ell, “endreçadament desendreçat” i, contra el tòpic de l’època de l’artista sense ordre, no dubta a manipular el vers de Baudelaire per donar-se la raó: Ordre [Luxe], calme et volupté.

Horta. © Hans Hillewaert

Pla no dubta del catalanisme de Picasso, però cal que hi intervinguen els cèntims perquè el de Palafrugell veja que no tot són paraules. Picasso dona un quadre perquè la venda puga ajudar a costejar les inundacions del Vallès, el qual ell mateix comprarà més tard per 30.000 francs. És aquí quan Pla queda totalment convençut del vincle Picasso-Catalunya. L’escriptor li dedicarà planes i articles malgrat el seu rebuig pels moviments artístics, i com ja fa amb Dalí, valora l’individu fora d’un col·lectiu que menysprea perquè no entén com poden haver-hi pintors picassians quan hi ha Picasso. Tot plegat, bé a dir, si el sostre és l’original, quin sentit tenen els esforços per a arribar a ser una simple ombra.

Picasso va ser un tsunami, i així s’ha d’entendre. Una persona magnètica que atrapava, com m’ha atrapat a mi, i com ho fa amb tants altres. Va aconseguir que la gent s’agenollés davant el seu talent en un moment en què estranger i assassí anaven de la mà arran dels atemptats a París com demostren Annie Cohen-Solal o els articles de Max Jacob. Pla, en llegir aquests últims, veu la defensa de Picasso com a sobrera, i és que “L’obra de Picasso es defensa sola […] i demostra que tots els camins van a Roma, si ho té força per arribar-hi, és clar”.

Álvaro Muñoz
Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close