Arts visuals

Valcárcel Medina: “Si no hi ha concepte, no hi ha art”

L’exposició “Sense distàncies” que presenta ProjecteSD gira al voltant de la figura i la trajectòria d’Isidoro Valcárcel Medina (Múrcia, 1937), un dels capdavanters de l’art conceptual espanyol. Des del principi es va qüestionar l’estatus de l’obra d’art així com el seu valor estetitzant i exhibicional. La mostra presenta una selecció de projectes que han marcat la carrera de l’artista, des de molt primerencs fins a plantejaments de recent producció. Provocador i valent, ha esdevingut un referent en el desenvolupament de nous discursos en la pràctica artística. Lluny de tendències, el seu treball se centra en la creació de situacions, intervencions o accions que reflecteixen la seva actitud compromesa, allunyada dels aspectes comercials de l’art. La seva concepció artística queda palesa en una de les seves cites: “L’art és una acció personal que pot servir d’exemple, però mai no pot tenir un valor exemplar”. Per a ell l’art només té sentit quan ens fa conscients i responsables d’una realitat personal, normalment a través del joc de l’art mateix. A més de la retrospectiva que li va dedicar la Fundació Tàpies el 2002, cal destacar la seva exposició al MACBA el 2006 com també al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia el 2009. El 2007 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, atorgat pel Ministeri de Cultura. El conjunt de la seva activitat, desenvolupat al llarg d’una seixantena d’anys destaca per un gran rigor i una absoluta coherència, com també per la reivindicació de les praxis conceptuals per posar de manifest la immaterialitat de les arts.

Isidoro Valcárcel Medina: Sin distancias
ProjecteSD
Passatge Mercader, 8  baixos 1a. Barcelona
Fins al 14 de novembre de 2022

Des de la segona meitat dels anys seixanta fins a finals dels setanta va cristal·litzar a l’Estat espanyol una nova sensibilitat que va suposar una ruptura respecte als llenguatges tradicionals. Un temps assedegat de llibertats en què l’experiència de l’art es va entendre com un espai de qüestionament, indagació i transgressió dels comportaments artístics. S’advocava per la desmaterialització, es valorava el procés i l’efímer, mentre que l’espectador adoptava una posició activa i participativa per posar el punt final a la creació. El que es coneix com a “art conceptual” va expressar-se mitjançant propostes alternatives al suport i als formats tradicionals com el llenguatge escrit, l’objecte manipulat, les accions amb el cos o els treballs a la natura. Es va subratllar inicialment la potencialitat transformadora dels materials pobres i naturals, o els aspectes relacionals entre estructures primàries mínimes que aviat van derivar cap a diverses formes d’accionisme. De mica en mica, es va tendir cap a la transversalitat de disciplines i l’ús de la tecnologia es va generalitzar durant aquest període: el vídeo, el cinema, la projecció audiovisual, la fotografia o el magnetòfon van esdevenir eines amb un potencial enorme. Amb l’ajuda d’aquests nous mitjans es va oferir una representació de l’espai, del moviment i, sobretot, del temps, fins aleshores inèdita en les arts plàstiques.

En aquest context, es desenvolupa l’obra d’Isidoro Valcárcel Medina caracteritzada per trencar amb els esquemes més convencionals de l’art. Encara que les seves propostes estan associades a l’art postal, l’acció i el llenguatge, l’artista s’inicia des de la pintura de tall informalista; la seva única exposició dins aquesta tendència la realitza el 1962 a la galeria Lorca de Madrid. Després d’una estada a Nova York, el 1968 va prendre contacte amb el minimalisme i més endavant va evolucionar cap a la construcció de llocs mitjançant environaments i performances dins del conceptual. A partir dels anys setanta, abandona progressivament el llenguatge plàstic per endinsar-se en tot un seguit de pràctiques que van des de la poesia experimental, l’art sonor i l’art postal fins al cinema, la performance, les instal·lacions i l’art sonor, que anirà desenvolupant durant els anys següents. A les Trobades de Pamplona de 1972 inicia la seva etapa següent: el tancament del període que el mateix autor denomina “d’art narratiu” per un altre que constituiria un intent d’art participatiu principalment en espais urbans. Durant els anys vuitanta i noranta, Valcárcel Medina ha continuat indagant en projectes artístics seguint les posicions defensades al llarg dels anys setanta. La seva obra ha anat evolucionant en incursions desmaterialitzades que transformen la consciència de la percepció no tant en una materialització pròpiament sinó en experiència d’art. Aquesta conducta és la que permet interrelacionar la vida amb l’art, i l’art amb una reflexió provocadora de la realitat.

Isidoro Valcárcel Medina. Grafismos de frontera (2016) (detall). Foto: Roberto Ruiz. Cortesia ProjecteSD

Sin distancias passeja entre els diferents temps i nocions del seu procediment, en una constel·lació que revela la peculiar actitud de l’artista respecte de l’art. L’exposició aplega una vintena d’obres que han vertebrat el seu recorregut, a través de produccions inèdites i també amb peces icòniques que permeten apropar-nos a les nocions fonamentals del seu quefer. Pintura 77 i Pintura 78 (1963-65) són dues mostres de pintura racionalista, en què dos quadrats sobre fons neutre situats un darrere l’altre en vertical, tenen ressonàncies espacials. La idea d’espai recorre tota l’obra de Valcárcel Medina; així, en el dibuix 89 Contrahuellas y un apéndice (2002), reapareixen aquests “quadrats”, resultat d’una representació de tots els esglaons que formaven l’escala del seu antic domicili de Madrid. Otro mundo (2001) és un exemple d’aquesta obsessiva representació lineal i geomètrica per l’espai. En els sis dibuixos Grafismos de frontera (2016) s’escriuen just per sobre de la ratlla fronterera entre Espanya i Portugal una sèrie de paraules que són comunes a tots dos idiomes, l’espanyol i el portuguès.

Isidoro Valcárcel Medina. 12 ejercicios sobre la ciudad de Córdoba (1974) (detall). Foto: Roberto Ruiz. Cortesia ProjecteSD

La ciutat, el viatge i el passeig han estat objecte de moltes de les seves obres, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Hombres anuncio (1976) és una de les seves significatives accions que va consistir a fer un passeig per la ciutat de Madrid com un home-anunci amb un missatge escrit sobre un tauler que portava damunt les seves espatlles. El que resta de l’acció és la documentació fotogràfica i un parell de textos en els quals l’autor reflexiona sobre l’art ambulant. L’any 1974 realitza els 12 ejercicios de medición sobre la ciudad de Córdoba, un dels més clars paradigmes de la seva voluntat de descriure la ciutat. Aquí l’autor figura, novament, com a transeünt que recorre els carrers recollint dades, prenent mesures o preguntant als vianants per plasmar-ho després en minuciosos plànols i informes mecanografiats. Un art del lloc i de la situació.

Isidoro Valcárcel Medina. Media hora en la media noche (2022) (detalle). Foto: Roberto Ruiz. Cortesia ProjecteSD

Viatger incansable, Viaje a las capitales desconocidas (1992) és una acció urbana per dotze capitals de província espanyoles que l’autor desconeixia en el seu moment. Es formalitzava en el successiu enviament de cartes a ell mateix, d’una capital a la següent. Cada nou viatge, cada nou sobre enviat d’una ciutat a una altra contenia tots els sobres precedents en el seu interior. Temps, espai urbà i mesurament, continuen present en la seva obra més recent. Media hora en la media noche (2022) es tracta d’una peça sonora i un dibuix a tall de partitura de l’àudio que registra el soroll ambiental del seu carrer, en ple centre de Madrid, després de la mitjanit. Una banda sonora que es barreja amb la veu de l’autor que parla de la mesura del temps al llarg de 30 minuts.

El llenguatge, la paraula, parlada i escrita és preeminent en tota la creació de Valcárcel Medina. El libro transparente (1970) s’ha considerat una de les peces més singulars de la poesia concreta espanyola. Compost de 68 pàgines d’acetat sobre les quals un nombre de paraules de la llengua espanyola transformades per substitució de les lletres que les formen, se sumen a altres paraules que no existeixen. L’ús de les paraules per desordenar-les o recombinar-les és una de les seves línies dels anys setanta com ara a Sin Título (Homenaje a Salvador Allende I). L’exercici va consistir a esgotar totes les possibles combinacions de permutar les lletres de la paraula allende. Per altra banda, La chuleta (1991), és un text manuscrit i imprès en una estreta tira de paper que, com les antigues xuletes escolars, s’enrotlla i es tanca amb una goma elàstica per poder llegir el seu contingut en girar amb una mà el rotllo, amagadament. El text és un discurs general sobre art i conté frases com: “L’art, menester ètic per naturalesa”.

Isidoro Valcárcel Medina. La Chuleta (1991). Foto: Roberto Ruiz. Cortesia ProjecteSD

L’esforç que requereix llegir el text sencer, i així accedir de manera completa, és una característica habitual en moltes obres de Valcárcel Medina. Així succeeix en Dentro de las Normas (2017). En aquest cas, es tracta d’una dissertació sobre les normes DIN A i una vegada més la lectura del text és incòmoda o gairebé impossible, perquè l’obra es construeix amb retalls de paper de diferents grandàries, que se superposen, tots ells subjectes per un sol punt i disposats de manera pendular. Finalment, Patronajes para obras de arte (2004), és una senzilla capsa de cartó que conté 34 cartons desordenats amb textos curts sobre possibles obres d’art. Idees desendreçades que no s’arriben a llegir si l’espectador no les remou dins de la caixa.

Un petit laberint de treballs en formats difícils de classificar, que difuminen els límits entre l’exercici conceptual i el pensament crític.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close