Amb l’obra de Van Gogh ocorre un efecte inesperat quan és contemplada en el seu lloc natural, el museu. Així com amb altres pintures hom té la sensació de millora respecte del suport virtual o imprès, de magnificència davant la realitat de l’obra i la seva presència, amb les de Van Gogh la sensació oscil·la entre la tensió nerviosa i l’empatia.
La mirada se sent interpel·lada i subtilment modificada per allò que el traç i el color tan propis de l’artista transmeten: una personalitat desajustada, potser l’espant, la contradictòria passió. Es tracta d’una obra que desequilibra, però que alhora deixa entreveure cert magnetisme que la fa única de tal manera que amb Van Gogh ocorre com, en el cas de l’escriptura, amb autores com Pizarnik, Duras i Lispector: què fem amb la relació entre vida i obra em sembla que serà una incògnita difícil d’esporgar. L’obra del pintor guanya amb la mirada directa, in situ, d’aquella potència tumultuosa, del desajust global, propulsat per la davallada psíquica, que clarament s’hi decanta. És possible que, després d’aquest títol, la lectora es pregunti com es resoldrà aquest interrogant respecte de les conegudes al·lucinacions i les crisis nervioses, però aquesta possibilitat deixaria de ser-ho si realment hi hagués forma d’esbrinar aquella fina línia que, diuen, separa la raó de la bogeria, per a alguns estudiosos el revers, l’altra cara, la germana bessona inseparable -com ara Foucault-, tal i com apareix a grans obres que han tractat a bastament la qüestió de la follia, com El Quixot. Fascina la història de la bogeria, fascina recórrer la forma que ha anat adquirint al llarg de les èpoques, fins que, al segle passat, i en resposta als abusos de la psiquiatria, Antonin Artaud escriu Van Gogh le suicidé de la société, una bella i corprenedora defensa de la figura del trastornat pintor en què ens capgira la visió social de la malaltia mental.
No hi ha gaires dubtes respecte de la impressió social i històrica que hom en té: és ben coneguda l’anècdota de l’orella tallada: ningú no dubta que sofria. Sofrir significa aquí suïcidar-se, tallar-se l’orella per tal de de fugir d’unes al·lucinacions auditives violentíssimes. Hi ha qui ha escrit que l’habitació és el rostre de Vincent Van Gogh, la personalitat plasmada en les línies rudes, destenyits els mobles per colors poc insistents. A més, respecte de l’abundància del color groc en els seus quadres s’ha plantejat la hipòtesi que fos perquè la digital, el fàrmac amb què tractava les seves crisis maniacodepressives i que provocava que tingués una visió on predominava el color groc. L’escriptora Agustina Bessa-Luís, al seu llibre Contemplaçao Carinhosa da Angústia ens fa una aproximació a vida i obra de diversos escriptors, fonamental de l’entorn portuguès, tot i que hi afegeix Van Gogh en aquest estol d’escriptors que van fer del seu turment vital un motiu que empeny la construcció d’una obra. A aquesta contemplació també amable i admirada de la figura del pintor neerlandès, escriu: “sofrir és una justificació afable que orienta un propòsit cap a una obra fecunda”. Van Gogh va establir una sucosa correspondència amb el seu germà Theo, qui va ser el sustentador material i moral –marxant d’art, li permetia a Vincent dedicar-se per complet a la pintura- de la seva existència, en la qual llegim reflexions estètiques d’elevat nivell, amb una prosa equilibrada que sembla allunyada d’allò esperable en un malalt mental. Bessa-Luís justifica el temperament del pintor quan escriu que el geni habitualment és voluble, ja que el talent és l’exercici de la creació completada amb la pràctica de l’art. La suposada extravagància de Van Gogh, en realitat, ens diu l’escriptora, és el resultat de la confrontació d’un home de conviccions amb la realitat, que tampoc dista molt de la del boig. Potser, per això la confusió entre el geni i el malalt és tan temptadora, perquè en ambdós és comuna la destresa d’un pensament –o d’una visió- amples, crítics i prolífics que, no se sap ben bé per què, els fa viure en una tensió existencial, un vertigen càustic que es filtra, en aquest cas, en el llenç. El caràcter de Van Gogh, la seva personalitat indissociable del geni, fa que el pintor fos vist com a un alienat. Aquesta és la circumstància que denuncia Artaud a Van Gogh le suicidé de la Société, la de l’odi cap a tota personalitat diferent i que no s’ajusta als rígids marges de la normalitat, o sovint una por disfressada de legalitat o autoritat moral, política o tecnològica que encercla i redueix la diferència que no s’ajusta als paràmetres que imposa.
L’atac frontal del poeta francès és sempre cap a la psiquiatria, aquí, poder encarnat en el doctor Gachet, qui portava el cas de Van Gogh. Escriu Artaud, sanguini i, al meu entendre, escassament allunyat de la realitat: “el doctor Gachet, improvisat psiquiatra,[…] qui va ser la causa directa, eficaç i suficient de la seva mort”. I més endavant: “la psiquiatria naix de la turba plebea dels éssers que han volgut vincular el mal als fonaments de la malaltia i els qui han extirpat del seu propi no-res una mena de guàrdia suïssa per extreure de la seva base l’anhel de rebel·lió que rau en l’origen del geni”. Per Artaud, l’elevada sensibilitat i lucidesa de Van Gogh es van veure no solament incompreses, sinó dinamitades pel psiquiatra en l’intent d’un ordre mental ajustat a uns criteris de normalitat psíquica que, evidentment, estableix la pròpia psiquiatria, i que a més gaudeix, com és ben conegut, d’una llarga història d’abusos de poder i repressions sobretot en aquells espais on la seva capacitat d’actuació no ha conegut revisions ètiques i legals fins fa escasses dècades: els manicomis, autèntics centres de tortura que evidencien no només que la medicina ha actuat segons directrius ideològiques, sinó que diuen molt de la personalitat i llacunes afectives, morals, culturals i creatives de qui hi regeix. D’altra banda, també el filòsof i psiquiatra Karl Jaspers ha escrit sobre aquests genis turmentats per afeccions mentals a Strindberg und Van Gogh. L’asèpsia amb què dibuixa les patografies dels creadors resulta demolidora. En el cas de Van Gogh descriu detalladament els moviments i regressions de la seva vida articulats pel deteriorament mental. Sobre allò que anomena la seva constitució psíquica, exposa: “tendeix a l’aïllament i a la marginació alhora que sempre desitja l’amor i la comunitat”, i em pregunto quina personalitat creadora no està afectada per aquesta particularitat? Atribuir aquests trets de personalitat, funàmbuls entre la solitud i la companyia, al substrat del desenvolupament d’un trastorn mental trobo que, a més de cometre una fragant injustícia, generalitza, categoritza com a mòrbid l’atribut natural del creador. Escriu com les al·lucinacions interferien durant mesos en la seva producció artística i com, sabedor del seu estat, el pintor contínuament es revolta contra els seus dimonis i dedica temps a escriure al germà sobre temes artístics o sobre el seu estat de salut. L’impuls que el guia és lloable, fa pensar que quina cosa estranya, el destí, la tragèdia d’alguns, en la dotació creativa que esgrimeixen alguns i, en canvi, la interferència d’una circumstància intrínseca, o d’una idiosincràsia fatal, com ara l’escassa ajuda que sembla que la psiquiatria va oferir al pintor.
En l’escriptura sobre Strindberg, Jaspers es mostra més àcid i implacable a l’hora d’emetre judicis clínics –i, al meu entendre, en ocasions amb una crueltat inusitada i innecessària-, en abordar l’anàlisi de personalitat mòrbida i instauració de la malaltia. El sentiment que sorgeix amb la lectura de Jaspers és ambigu: no és difícil trobar certa complaença en la descripció dels símptomes, alhora que s’hi troben brillants tesis sobre la relació entre art i trastorn mental, en el cas de Van Gogh, com la que segueix: “El seu afany de realitat li impedeix dedicar-se als temes místics i a la simple pintura d’idees –tot i que hi tendeix- i el porta a pintar senzillament allò present. Tanmateix, hom mai no té la sensació que Van Gogh s’esforça per arribar a allò transcendent. És simplement allò natural, i l’esforç es dedica a captar el real –conviu amb la natura i reclama models sense aturall- i a resoldre qüestions tècniques”. Artaud planteja una idea propera a la de Jaspers: “Crec que Gauguin pensava que l’artista ha de buscar el símbol, el mite, engrandir les coses de la vida envers el mite, en canvi Van Gogh pensava que cal deduir el mite de les coses properes de la vida”. Però el motiu de reivindicar aquí Van Gogh és aquest argument de Jaspers –arran de l’empitjorament clínic de Van Gogh a finals del 1888- amb el qual és difícil no coincidir i amb el qual, finalment, sembla evitar atribuir-li a la malaltia el protagonisme principal en la vida del pintor: “L’esquizofrènia no és en si creativa. La personalitat i el talent ja existeixen prèviament, però de forma més inofensiva. En aquestes personalitats, l’esquizofrènia és més tard el requisit previ –des de una perspectiva causal- perquè es revelin aquestes fondàries.[…] L’esquizofrènia tampoc no aporta res “absolutament” nou, sinó que anirà a la trobada, d’alguna manera, de forces preexistents”.
Com de feixuga és la càrrega del trastorn, l’assenyalament social, la marginació sanitària, la reclusió, condicionants del suïcidi que ens evidencia parcialment l’obra que ens ha llegat, malgrat que aquesta sigui només un vestigi, presència muda, racó lluminós –sí, Van Gogh era profundament lluminós, malgrat la seva caiguda- on la seva passió es deixata. Davant de l’habitació de Van Gogh hom pensa en la reclusió aquí com a també espai de tensions: el silenci i la pau que hauria de propiciar aquest lloc no el salvarà de la legió de veus que criden dintre del seu cas. El cos i l’espai es veuen aquí en perill, sotmesos a un domini exterior que només a ell el fueteja. En el paper que signa el destí, la tragèdia de qui ha de sobreviure però finalment dona pas al gest del suïcidi en unes circumstàncies de mort que, segons apunta Bessa-Luís, no van ser del tot esclarides, Van Gogh, fins i tot quan demana trobar-li un sentit a la seva existència, ens mostra que l’art és un dels llocs per a la presentació i per a la catarsi.
