Arts visuals

Venècia: el món en una ciutat

Els pavellons nacionals imprescindibles: de l’organisme de Lara Fluxà en el català fins a la centaura ferida en el danès, passant per Gran Bretanya, Estats Units i França, entre altres.

Els pavellons nacionals són una de les característiques diferencials de la Biennal de Venècia i, en la llarga història de la institució, han estat posats en discussió en diverses ocasions. No obstant això, ara, amb el ressorgiment dels esperits nacionalistes cada vegada més forts i vinculats amb poderosos interessos econòmics, ja ningú posa en dubte la seva continuïtat. Moltes coses han canviat des que, en 1907, en els Giardini es va inaugurar el primer pavelló nacional, el de Bèlgica dissenyat per Léon Sneyers, que va marcar l’inici de la carrera per a aconseguir un pavelló, una tendència que, entre crítiques, felicitacions i inevitables polèmiques, queda fins avui. Cada país vol el seu pavelló i el vol signat per un arquitecte capaç d’interpretar l’ànima del país, de dissenyar una estructura única i reconeixible: així el d’Àustria es va encarregar a Josef Hoffmann, el d’Holanda a Gerrit Thomas Rietveld i el de Finlàndia a Alvar Aalto. Al llarg d’un segle al voltant del Padiglione Itàlia, que té la seva particular història i des de 1999, amb l’arribada d’Harald Szeeman a la direcció artística de la Biennal, va deixar d’acollir la creació italiana i s’utilitza per a l’exposició central, es van construir 29 pavellons, l’últim el de Corea en 1995. Ja no hi ha espai en els Giardini, però el nombre dels pavellons nacionals continua creixent en cada edició, no importa com de petit, incòmode, infeliç i costós pugui ser l’emplaçament, cada país vol estar i vol fer-ho amb el seu pavelló. Per què? Els motius són molts, alguns més i altres menys evidents, però la veritat és que un debat seriós i honest sobre els pavellons nacionals és més necessari i pertinent que mai.


Enguany s’estrenen Nepal, Sultanat d’Oman, Uganda, Camerun i Namíbia amb un projecte sobre les escultures antropomorfes trobades en 2014 en el desert de Namíbia, el més antic del món, a gran distància l’una de l’altra, com per a suggerir una reflexió sobre els deserts que separen les cultures humanes.

Els Temps de les Quimeres Jorge R Pombo Pavelló de Camerun 02 Foto Roberta Bosco

El pavelló de Camerun presenta una exposició col·lectiva internacional que inclou l’obra del català Jorge Pombo. “En 2017 va ser subhastada en Christie’s Nova York la pintura més cara de la història: un Salvator Mundi, atribuït a Leonardo da Vinci per 450 milions de dòlars. La pintura, datada entre 1499 i 1500, mostra Jesús com una projecció optimitzada de l’ètnia dominant: home, blanc, jove i de presència hipnòtica”, explica Pombo, que en el seu projecte Els Temps de les Quimeres, recrea la imatge del fill de Déu com desitjaria veure-la un camerunès. Pombo, establert a Itàlia des de 2015, es va donar a conèixer per les seves variacions de clàssics de la pintura en un sentit metapictòric. “La clau de la meva proposta és plantejar una lluita de contraris en una mateixa tela: antic contra modern, pintura narrativa contra un procés de dissolució totalment abstracte, renaixement i barroc contra expressionisme abstracte”, continua Pombo, que assegura tenir un peu en Tintoretto i un altre en Pollock o Barnett Newman.


Com tots saben el pavelló de Rússia està tancat, mentre que per al d’Ucraïna s’ha retallat un espai entre Singapur i Kosovo, una nació que Espanya, a diferència d’Ucraïna, mai va reconèixer potser per no posseir tants recursos naturals de valor. Seria difícil d’identificar si no fos per la policia que estaciona a l’entrada i, sobretot, perquè tots ho busquen. No m’estendré sobre el viatge de la curadora sobre el qual s’han escrit pàgines, ni sobre l’obra de Pavlo Makov, una piràmide d’embuts on l’aigua es va filtrant fins a quedar en res, una obra que funciona per a qualsevol problemàtica: des de l’esgotament de la naturalesa al de la democràcia. No és l’únic espai dedicat a Ucraïna i no puc evitar pensar que no hi ha res com un enemic comú perquè aflori una solidaritat de la qual no han gaudit molts pobles destrossats per guerres injustes (sovint promogudes per Occident), que continuen amuntegats en els camps de refugiats entre fang i disenteries.

Pavelló Austria Jakob Lena Knebl i Ashley Hans Scheirl Foto Roberta Bosco
Pavelló França Els somnis no tenen títol de Zineb Sedira Foto Roberta Bosco


Deixem-nos d’horror i anem als pavellons imprescindibles. Abans de res el de Bèlgica, comissariat per Hilde Teerlinck, establerta a Barcelona des de fa molts anys com a directora de la fundació Han Nefkens, que ha fet una gran feina exposant The Nature of the Game, un projecte de Francis Alys que, a través de vídeos antics i obres inèdites, plasma els canvis sociopolítics des de 1999 fins avui.

Just al seu costat es troba el Pavelló d’Espanya que el català Ignasi Aballí ha intervingut per a corregir la posició de l’edifici, construït en 1922 per l’arquitecte Javier Luque, i alinear-lo amb els seus veïns. La minimalista intervenció proposa un espai completament buit, les parets del qual han estat duplicades, desplaçades de 10 graus i pintades d’un blanc lleugerament diferent per a crear un segon pavelló “corregit” a l’interior de l’original. La segona part del projecte es desplega a la ciutat on han estat escampades sis publicacions, que proposen altres tantes correccions de la percepció de Venècia, que els visitants han de buscar amb l’ajuda d’un hermètic mapa, en una sort de caça al coneixement.

No és l’únic pavelló buit, també Maria Eichorn en el d’Alemanya indaga en la identitat històrica de l’edifici, traient-li la pell per a descobrir les petjades de les diferents fases de construcció. Així es poden veure parts de la paret sense guix amb maons a la vista, els antics fonaments i les capes d’intervencions d’artistes que l’han precedit.

Pavelló de Mexico Tetzahuitl de Fernando Palma Foto Roberta Bosco
Pavelló Italia Història de la nit i destí dels cometes de Gian Maria Tosatti. Foto Roberta Bosco


Al seu costat es troba Gran Bretanya, guanyador del premi al millor pavelló, amb una proposta de Sonia Boyce que desplega el treball de cinc cantautores, una per habitació, que es reuneixen a la sala central per a tocar juntes en el mític Abbey Road Studios, en un vídeo que destil·la sororitat i feminisme políticament correcte. Per a mi la guanyadora és l’emocionant instal·lació de Zineb Sedira, primera artista d’origen algerià que representa a França en la Biennal, precisament en el 60è aniversari de la Independència d’Algèria. Sedira ha creat una obra multimèdia basada en referències cinematogràfiques, memòries culturals col·lectives i records personals, en la qual escenes de pel·lícules, fotografies, sons, escultures, collages, objectes i fins i tot una actriu i un actor, componen un espectacular fresc en moviment o un set entre realitat i ficció, segons es vegi.

Pavelló Gran Bretanya Feeling Her Way de Sonia Boyce Foto Roberta Bosco


Si Boyce és la primera artista negra que representa a Gran Bretanya, el mateix passa amb els Estats Units representats per Simone Leigh, que també obre la mostra central amb una de les seves escultures gegantines. La convivència amb el mercat ja ni tan sols s’intenta ocultar. Com diu Rosa Martínez que en 2005 va ser la primera dona juntament amb Maria Corral, comissaria de la Biennal, “des de sempre se sap que les obres es veuen a Venècia i es compren en Art Basel, però donar un lloc tan prominent a una artista que ja té un pavelló nacional, és molt fort”, assegura la nostra comissària més internacional, recordant que un important director de fira va dir que si la Biennal de Venècia decidís vendre directament, és a dir, quedant-se el percentatge adequat per les obres exhibides, les fires d’art estarien totes mortes. No és l’única a manifestar aquesta opinió. Arianna di Genova, prestigiosa periodista italiana des del diari El Manifesto convida a no deixar-se enganyar. “Diuen que ha guanyat Àfrica, però el guanyador és, sens dubte, el potent sistema museístic i de mercat anglosaxó”, assegura.
A Dinamarca, una centaura ferida i derrocada posa una nota de tràgic realisme en el panorama de somnis, esperança i positivitat, que ha volgut plasmar Cecilia Alemani, comissària de la Biennal. Una actitud que es reflecteix en el pavelló d’Holanda, que ha cedit el seu espai de visibilitat privilegiada a Estònia, així com els països nòrdics han fet el propi amb els samis, l’única població nòmada existent a Europa, objecte d’una llarga sèrie d’abusos que una no esperaria de països molt civilitzats i políticament correctes com Noruega, Suècia i Finlàndia. Fa falta molt més que un pavelló per pagar deutes contrets al llarg de segles d’injustícies i explotació.

Catalonia in Venice

Catalunya ha confiat el seu 7è pavelló nacional en la Biennal d’Art (si bé pertany als Eventi Collaterali) a Lara Fluxà que, amb la curadoria d’Oriol Fontdevila, ha creat Llim, un paisatge orgànic d’escultures de vidre per les quals transita l’aigua de l’adjacent canal de San Pietro. El sostre de l’antic magatzem naval ha estat obert per a deixar entrar la llum del sol, però el terra irregular a vegades cobra massa protagonisme, menjant-se les delicades escultures. Fluxà defineix 13 famílies d’organismes vius, que com a tals s’alimenten de l’aigua del canal que les recorre i després torna a la llacuna. La bomba hídrica s’activa quan l’aigua és alta, de manera que hi ha una certa poètica també en el fet d’utilitzar una cosa sobrant, que s’acobla al ritme de les marees i de la Lluna. La postura ètica de Fluxà no implica la transformació, encara que personalment em resulta bastant intrigant veure quin tipus de sediments deixarà el moviment de l’aigua durant els set mesos de la mostra i també com aquests residus evolucionaran. El projecte que té diverses capes de lectura, aborda el tema dels llots que van donar origen a la llacuna i van permetre construir Venècia i convertir-la en la república marinera més poderosa del seu temps. “Llim no és una proposta site specific: no s’adapta a la realitat de Venècia sinó que dilueix la seva identitat en els seus materials”, assegura Fontdevila, que articula el seu plantejament teòric a partir del concepte de la imaginació material desenvolupat pel filòsof i físic francès Gaston Bachelard. Ambigu com ho és la ciutat que ho acull, Llim es mou entre sòlid i líquid, aigua i terra i, fins i tot, la seva gràfica juga amb el desdoblament de la paraula i la noció de reflex. Entre el monograma i el símbol, la gràfica de Llim creada per Carles Murillo, evoca, per una banda, els canals de Venècia i, per l’altra, un emblema alquímic, un tipus de codi incomprensible per als no iniciats.

Roberta Bosco
Periodista d'origen italià especialitzada en art contemporani i cultura digital, comissària d'exposicions i docent. https://arteedadsilicio.com

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close