Arts visuals

Viatge a través de l’espai-temps al Museu Marès

Una de les obres més inquietants de l’escultor Gerard Mas és la Dama de les vespes (2009), un bust que representa una bella noia vestida a l’estil renaixentista amb un barret que amaga un tret molt especial: una bresca amb vespes. Res és el que sembla en aquesta irònica obra que imita les escultures de reliquiaris medievals. En canvi, situada al costat de dos bustos reliquiaris de dues santes del segle XVI, la dama contemporània es camufla perfectament en una vitrina del Museu Marès, com si fos una escultura antiga més. Aquest és un dels trenta diàlegs que proposa l’exposició Confluències, que al llarg de la col·lecció permanent d’escultura del museu, presenta escultures contemporànies de la col·lecció Bassat.

Confluències. Escultura contemporània de la col·lecció Bassat
Comissariat: Ricard Mas
Museu Frederic Marès
Barcelona
Fins al 21/5

L’exposició és un diàleg constant al llarg de les dues plantes del museu dedicades a l’escultura entre les obres de la col·lecció Bassat i les peces de la col·lecció permanent. És una demostració que tant se val l’època, la forma o fins i tot la intenció del creador: l’art és un territori on el continu espai-temps es manifesta. Cadascuna de les obres exposades viu una trobada especial amb una altra peça del museu, sigui per afinitat estètica o conceptual entre les obres. Però a més, l’exposició és també un encontre entre dues col·leccions creades per l’obsessió per l’art de dos col·leccionistes privats. L’escultor Marès, amb el seu punt més “diogenístic” i de recerca d’escultura antiga. El publicista Bassat, amb un ofici que també té molts vincles amb l’art, interessat per l’art i els artistes de la seva època i del seu país. Tots dos, Marès i Bassat, salvant les diferències, comparteixen la recerca de la bellesa i de la memòria a través dels objectes artístics.

És per això que en un espai museístic amb una màgia tan especial com la del Museu Marès, el diàleg entre les dues col·leccions funciona perfectament. I gràcies també a l’acurada selecció d’obres i als suggeridors textos que les acompanyen, que ha fet el comissari Ricard Mas. Les obres de la col·lecció Bassat enmig del recorregut del museu poden provocar un xoc en algun moment en el visitant però paradoxalment també sembla que formin part del recorregut del museu de manera natural. No són visites, sinó que més aviat semblen estades en una segona residència d’uns amics de tota la vida.

La ‘Dama de les vespes’, de Gerard Mas, es camufla amb reliquiaris renaixentistes MUSEU FREDERIC MARÈS/ArtWorkPhoto.eu

El diàleg esmentat amb la dama de Gerard Mas és dels més evidents, certament, un encontre senzillament rodó. A l’inici del recorregut, en l’àmbit del museu dedicat a l’escultura antiga, també s’adapten com un guant dos caps de fusta, grafit i cera de Samuel Salcedo, al costat d’una de les obres emblemàtiques del Marès, un retrat de l’emperador August, procedent de Tarragona. Una petita escultura d’un tors de David de Miguel Ortiz Berrocal també funciona automàticament al costat d’un tors de Venus, de la mateixa manera que un petit Henry Moore fa companyia a dues figures femenines romanes. Res sembla desentonar.

Un petit Henry Moore fa companyia a unes dames romanesMUSEU FREDERIC MARÈS/ArtWorkPhoto.eu

Hi ha altres moments a l’exposició de diàlegs evidents, d’enteses clares, amb la constant trobada entre allò sagrat i allò profà. Una Santa Clara, amb el seu hàbit negre, es troba amb una reina Mariana de bronze negre de Manolo Valdés o uns fragments de mans i torsos, també en bronze, de Medina Campeny, es confonen amb els trossos d’escultures, caps i mans de Sant Antoni de Pàdua, de Gregorio Fernández, del segle XVII. Un cap de Juli González s’enfronta a la mirada dramàtica d’una santa del taller d’Alejo de Vahía. L’escultor català sempre va saber transmetre el drama a través de les seves escultures, com els seus predecessors escultors religiosos. De la mateixa manera, un altre cap de Martín Chirino sembla estar no tan lluny d’un cap de Sant Pere Màrtir d’Alonso Álvarez de Albarrán, datat el 1630.

Però és en les trobades menys explícites estèticament on les confluències d’aquesta exposició esdevenen més interessants i estimulants. Què hi fa, doncs, un mòbil de bambú de Moisès Villèlia voleiant per la sala del museu com si fos una aparició sobtada? Dialoga amb una de les obres mestres del museu, un relleu del Mestre de Cabestany, procedent del monestir de Sant Pere de Rodes, en el qual Jesús s’apareix com suspès en l’aire als seus deixebles. Deixeu-vos emportar per les dues aparicions.

Altres confluències s’agermanen a través de la forma. Una barra horitzontal de marbre negre de Sergi Aguilar reposa davant les crucifixions del museu, de les quals la col·lecció del Marès va ben servit. Les formes abstractes donen moltes claus en el recorregut. Una peça d’alumini del 2015, del navarrès Iñaqui Ormachea, recorda la forma de la mitra d’una escultura d’un bisbe del segle XVI, i la fantàstica Lluna mandrosa, de l’encara poc reivindicat Xavier Corberó, una peça de marbre com una mitja lluna, té la mateixa forma que un compartiment d’un retaule de Sant Martí, també del segle XVI. Una escultura abstracta vertical de Marcel Martí s’ha agermanat amb la columna de la mort on Jesús va ser fuetejat i en un joc de formes encara més divertit, una cinta de macramé d’Aurèlia Muñoz sembla que imita el moviment d’un Sant Joan Evangelista de Juan de Montejo.

Una cinta de macramé d’Aurèlia Muñoz comparteix moviment amb un escultura de Juan de Montejo MUSEU FREDERIC MARÈS/ArtWorkPhoto.eu

D’altra banda, el magnífic Sant Miquel vencent el dimoni del museu es confronta a una lleugera escultura generatriu d’Andreu Alfaro, que sembla que ha de sortir volant, com el mateix arcàngel amb les seves impressionants ales. Alfaro, a l’època que va realitzar aquesta escultura a principis dels anys 70, també treballava en el món de la publicitat,  com Bassat. Un diàleg amb connotacions més poètiques es produeix entre un relleu escultòric de Miró, una constel·lació en tres dimensions laica però absolutament espiritual, i una Immaculada Concepció del segle XVIII d’Antoine Dupar.

L’estada de les trenta escultures de la col·lecció Bassat a les sales del Museu Marès no només ajuda a visibilitzar una petita part d’un fons privat contemporani que ja té més de 3.000 peces, sinó que sobretot ens interpel·la a mirar les obres del museu amb uns altres ulls. Sense que hagi estat necessari moure-les del lloc, les obres del Marès, gràcies al xoc amb les obres contemporànies, sembla que s’hagin desplaçat a través de l’espai-temps i ara són tan actuals com les obres visitants.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close