Exposicions

Vicenç Viaplana: “He pagat un preu per ser lliure”

Perseverant i absolutament compromès amb la pintura, Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) està vivint el reconeixement més ampli que ha viscut mai a la seva trajectòria de més de 40 anys amb quatre exposicions que coincideixen en el temps. Un moment molt important per ell que s’ha iniciat amb l’obertura de l’exposició “Els llocs de la pintura”, als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, l’exposició més gran de tota carrera de Viaplana amb un centenar d’obres, comissariada per Natàlia Chocarro i Àlex Susanna, que es podrà veure fins al 9 de maig. El mes de març s’obriran tres mostres seves més al Centre Cultural La Mercè de Girona, al Museu de Granollers i a la galeria Marc Domènech de Barcelona. A les sales dels Espais Volart, conversem amb Viaplana sobre aquesta obsessió seva per la pintura i sobre l’evolució de la seva obra, perfectament explicada en aquesta gran mostra que ocupa els Espais Volart de manera monogràfica.

‘En els dies més llargs’ (2003) VICENÇ VIAPLANA

Aquest és el primer cop que la seva obra es pot veure d’una manera tan imponent i completa. Què suposa per a vostè aquest moment?

Ha estat una sorpresa perquè estava convençut que no ho veuria mai això, que mai veuria una exposició meva amb un centenar d’obres. Vaig estar encantat que m’ho proposés la Fundació Vila Casas i de treballar amb un equip tan professional i compromès.

Finalment, ha estat una institució privada qui ha decidit reconèixer la seva trajectòria al complet.

Sí, això també és estrany. El meu cas és molt curiós perquè sempre he treballat amb grans galeries: Ciento, G, Fernando Alcolea, Antonio de Barnola, Taché i actualment la Marc Domènech, i en canvi, a nivell museístic, la meva obra sembla que no interessa. No parlo des del ressentiment, simplement és una mostra del fet que hi ha dues realitats en aquest món de l’art nostre. Hi ha un sistema oficial, en el qual entren un determinat grup d’artistes, i uns altres que treballem, sense soroll, fent la nostra. Potser és un bon senyal treballar des d’aquesta posició. Em sento molt més còmode.

Com definiria la seva evolució pictòrica ara que podem veure les seves etapes més importants en aquesta exposició?

És una aventura plena de contradiccions, segurament. A primer cop d’ull pot semblar que hi ha moltes diferències entre unes èpoques i altres, sobretot durant una època en què la pintura no estava al capdamunt de la modernitat. Vaig passar uns anys que vaig estar una mica al marge, van ser uns anys de reflexió. Sempre des d’una posició de llibertat i està clar que he pagat un preu per ser lliure. La mostra analitza tot aquest procés, des dels meus inicis conceptuals fins a la pintura que estic fent actualment, molt diferent de la pintura més gestual que feia als anys 80.

Hi ha un moment, en canvi, en què a la seva obra desapareix la pinzellada i es focalitza en fragments d’objectes i en el paisatge.

Hi ha una pintura fonamental en aquesta evolució i que suposa un abans i un després en la meva trajectòria, un canvi radical. És The Lobster Room, del 1994. És una obra fruit d’una necessitat de superar els límits de la pintura, d’anar més enllà, una manera de demostrar que no és veritat que a Catalunya la pintura acabi amb Tàpies. Aquí elimino el pinzell, el gest, mato el pintor i mato el tema perquè representa una visió inaudita, des del terra, les potes d’una taula. Porto la pintura tan lluny com puc però la pintura no ha desaparegut.

És pintor o per vostè la pintura és només una eina?

No sé si sóc pintor. En tot cas em sento orgullós d’haver iniciat una nova manera d’entendre la pintura, i en tot cas tampoc he deixat d’endinsar-me en altres territoris com el vídeo, com per exemple els que he fet amb Esther Xargay perquè vaig començar amb el conceptual i no hi renuncio. Però sí que és cert que hi ha llocs on sento que només hi puc arribar a través de la pintura.

Es pot portar tan lluny la pintura fins al punt que es confongui amb la fotografia? O fins i tot amb una imatge cinematogràfica, de cel·luloide, amb aquests desenfocaments, màcules i línies que apareixen a la tela?

Sí, portar al límit la pintura suposa això. I en tot cas, no em puc desempallegar de la influència d’altres mitjans a la meva obra. Cinema, fotografia, música…, és clar que hi són a la meva obra. Per exemple, en alguns casos faig com una seqüència cinematogràfica com a la sèrie Variacions sobre el sense sentit. I d’altra banda, hi ha també tota la tradició pictòrica, per exemple, el gènere del paisatge. De fet, moltes de les meves obres són paisatges contemporanis.

‘Estranya alternativa’ (2002) VICENÇ VIAPLANA

En els darrers anys, els vegetals, les plantes, tenen un gran protagonisme a la seva pintura. Quina és la importància de la natura a la seva obra?

Molt gran. Els misteris vegetals em fascinen perquè les plantes tenen una vida secreta riquíssima, com deia aquell disc meravellós de l’Stevie Wonder, The Secret Life of Plants. El món vegetal sembla molt amable però no ho és gens. És increïble com una planta pot “putejar” a una altra. Poden arribar a ser autèntiques depredadores.

A la sèrie Excursió per la incertesa, per exemple, també apareix un altre interès per la ciència i l’univers. I en alguns moments, semblen radiografies.

Sempre m’ha apassionat la ciència i gairebé m’agrada més llegir llibres científics que llibres sobre temes artístics. La incertesa que suposa la física teòrica és fascinant. I això de les radiografies, ja està present des dels inicis perquè en el cartell de la meva primera exposició, el 1976, a la galeria Ciento, n’apareix una.

Parlem d’aquell moment, del conceptual, representat en el pròleg de l’exposició. Potser és l’aspecte menys conegut de la seva obra.

Sí, i en canvi, estava en el rovell de l’ou de tota la moguda conceptual en aquells moments i vaig exposar amb altres artistes com Carles Pazos, Fina Miralles, Jordi Benito, Jordi Pablo, Garcia Sevilla… Vaig participar en diverses accions. A Granollers, per exemple, amb el Xavier Vilageliu i la Magda González, vam fer la performance Publiqueu, que consistia en un fulletó amb una fotografia familiar anònima i la vam repartir pel carrer com si fos un anunci publicitari animant que la gent publiqués les seves fotografies. Paral·lelament, en aquest moment de mitjans dels anys 70, també dibuixava, però són obres que no s’han vist mai. Es van quedar en una carpeta, però s’han conservat perfectament i ara les exposarem a la galeria Marc Domènech, al costat d’obres a partir dels anys 90. Serà interessant veure com dialoguen entre elles.

Per què pinta ciutats en flames i mig destruïdes als anys 80? És potser el moment més pessimista i fosc de la seva carrera?

Aleshores, com passa amb tants artistes, jo vivia d’una altra feina, com a dissenyador gràfic a l’estudi de publicitat Taula de Disseny, de Josep Maria Civit, on vam fer coses com la nova imatge visual de Telefònica. Era el moment del boom del disseny. Cada dia agafava el tren per anar a treballar a Barcelona i anava veient com augmentava cada dia més la degradació urbanística de les ciutats del Vallès i dels suburbis barcelonins. I a les nits, a l’estudi, pintava aquestes ciutats i paisatges urbans que eren com una protesta i una denúncia, sovint sobre planxes galvanitzades. És com si desplegués una ràbia, era com una expressió grafitera. Aquest món caòtic contrastava amb el món impol·lut de la meva feina durant el dia, que m’anava força bé. Però finalment, vaig decidir deixar-la i dedicar-me exclusivament a l’art.

L’aspecte apocalíptic de les seves ciutats, el desenfocament, el punt de vista… El seu és també un univers molt oníric, amb imatges que semblen sorgides de l’entreson.

Sí, em fascina com el cervell és capaç de crear imatges mentre dormim. Un dels llibres que més m’apassiona és La interpretació dels somnis, de Freud, que em sembla tan interessant com una novel·la.

‘Sense títol’ (1987), una de les grans pintures de ciutats en flames VICENÇ VIAPLANA

De la mateixa manera que els desastres urbanístics van ser la guspira dels seus quadres de ciutats, sovint una situació, diguem-ne, externa política i la ràbia que li provoca és l’origen de les seves obres, encara que semànticament no es noti.

Sí, és el cas de la darrera sèrie que exposem a Volart, Sota el Sui, que vaig iniciar el 2016 i que és totalment inèdita, que va començar quan estava molt emprenyat pel tema del procés català. Estava al Montseny -d’aquí el nom que es refereix a la muntanya del Sui-, envoltat de vegetació. Però en canvi represento una vegetació imaginada, que no té cap referència al món real. Són pintures amb una tela sense emmarcar, només subjectada amb unes fustes. La textura de la tela acaba assemblant-se molt a una textura vegetal. Les tres darreres obres exposades pertanyen ja al 2020. La peça número 15 correspon al moment més dur del confinament, és en blanc i negre, i he substituït els pigments per cendra. I la darrera és vermella, un color que recorda les obres dels incendis al principi de l’exposició. És com si s’hagués tancat el cercle.

També acaba de pintar una obra de grans dimensions al Museu de Granollers.

És una obra de 8×3 metres que he pintat al museu, d’octubre a desembre. Amb ella dono per tancada la sèrie Sota el Sui. La pintura s’exposarà al museu, al costat d’un vídeo que ha filmat el meu fill, que mostra, sense edició, tot el procés d’execució del quadre i per tant es veu molt bé com treballo. Després tinc en ment, començar una nova sèrie, però quan passi tot aquest moviment d’exposicions.

Quina és la seva principal esperança?

Poder seguir pintant.

Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close