Arts visuals / Exposicions

Villa del arte obre un nou espai a Barcelona

Fins fa poc Villa del Arte Galleries tenia tres espais expositius, dos a Barcelona, als carrers Tapineria i de la Palla, i un a Amsterdam. Ara, ha obert una nova galeria al Passeig de Gràcia, on abans hi havia la coneguda sastreria Señor, especialitzada en vestits de cerimònia per a home, que degut al confinament ja no va tornar a obrir. Aquesta via tan important de la ciutat recupera una sala d’art, que podríem dir que és l’única existent en aquest passeig, apart del Boulevard dels Antiquaris. En el  moment de més esplendor expositiu van arribar a conviure-hi mitja dotzena, sent l’ultima en desaparèixer la galeria Comas que encara que estava situada als Jardinets de Gràcia,  formava part del mateix teixit artístic.

Exposició col·lectiva
Villa del Arte Galleries.
Obertura nova seu a Barcelona 
Passeig de Gràcia, 26. Barcelona 

Villa del Arte Barcelona va ser fundada pels holandesos Bert Van Zetten, Marcel i Jutta Huisman fa dues dècades. Representa a més d’una quarantena d’artistes nacionals i internacionals, tant els consolidats com els emergents, principalment del món de la pintura, l’escultura i la fotografia. Tanmateix, col·labora amb diferents institucions culturals, com per exemple amb el Museu Diocesà de Barcelona organitzant exposicions. També sol participar en fires internacionals, com Context Art Miami, Art Chicago, Contemporary Istambul, Art Taipei, FADA Los Angeles i Art London, entre altres.

La galeria disposa de dues plantes i 600 metres quadrats d’espai expositiu. Des del carrer es poden apreciar algunes obres situades a l’aparador. Al de l’esquerra hi ha l’enorme escultura Pax, del val·lisoletà resident a Centelles, Jordi Díez Fernández, realitzada amb acer inoxidable i, a la dreta, un quadre de l’holandès Nemo Jantzen (L’Haia, 1970). A l’aparador que dona al passatge Maria Canals es pot veure l’escultura Flowing, d’acer inoxidable, de l’australià Gil Bruvel (Sidney. 1959).

Col·lectiva

A la planta baixa s’exhibeixen les escultures de Lluis Cera, Miquel Aparisi, Jordi Díez Fernández, Lukas Ulmi, Michael Talbot, Liechennay i Gil Bruvel, així com les pintures de Jean-François Rauzier, François Nielly, Jon Errazu, Maria Paola Coda, Atelier Lieverse, Victoria Kovalenchikova, Samuel Dejong i Corvengi. Baixant les escales hi ha una petita sala amb pintures dels japonesos  Hiroomi Ito, Masaya Eguchi i Mari Ito.

Lluís Cera. Tenacity.

Lluís Cera (Barcelona, 1967) mostra diverses escultures, totes elles d’una gran sensualitat i voluptuositat, on  la paraula i la matèria es fusionen en perfecta harmonia. És com si veiéssim poemes tridimensionals. La sinuositat de les formes es pot apreciar mitjançant un eix que les oprimeix deixant-les fluir cap a l’exterior, el que origina una obra dinàmica però què alhora ens fa reflexionar. Aquesta relació entre tensió i distensió denota un gran domini de la tècnica escultòrica emprant, sobretot, materials diversos com la pedra, el granit,  el marbre, el ferro, el coure, la fusta i l’acer corten, creant unes obres a mig camí entre la figuració i l’abstracció.

Un altre escultor molt ben representat a l’exposició és  Miquel Aparici (Barcelona, 1963), del qui havíem  vist peces més petites, però en canvi aquí en mostra dues de ben grans, com el rinoceront que sembla acollir els visitants i el goril·la Joe, tots dos construïts amb objectes reciclats. En ser de dimensions naturals produeixen un cert efectisme visual. Aquesta recuperació d’elements trobats en qualsevol deixalleria ens recorda l’existència d’un passat, però en donar-li una utilitat els converteix en present.  De fet,  és com si anés col·leccionant una sèrie d’animals “insòlits que posen a prova la nostra imaginació i ens conviden a descobrir els elements que componen cada peça” que, d’alguna manera, serveixen perquè l’espectador pugui endevinar el seu origen.

Miquel Aparici. Rinoceront.

Pel que fa a Jordi Díez (Valladolid, 1966) treballa l’acer inoxidable des de fa quinze anys; abans s’interessava per la terracota, la fusta, el ferro i la pedra. Per a ell l’ésser humà és el principal protagonista i el representa des d’una òptica figurativa, com es pot veure a Pax, on mostra el rostre d’un personatge, que tant pot ser un home com una dona, recordant-nos l’obra de Jaume Plensa, escultor que també forma part de l’elenc d’artistes de la galeria, encara que aquí no s’exhibeix cap obra seva. A Díez li preocupa tant l’espai ple com el buit, fent que la peça, malgrat les seves dimensions, no sembli tant pesada i produeixi sensació de lleugeresa.

La resta d’escultors són l’indonesi Liechnnay amb New Birth, l’anglès Michael James Talbot (Staffordshire, 1959) amb el bronze Ophelia i el suís  Lukas Ulmi (Lucerna, 1958), que viu i treballa a València, de qui es mostren un grup de peces minimalistes de marcat contingut cinètic on el cub esdevé protagonista. Tanmateix, la pedra i el ferro són altres dels seus materials preferits, on “la ingravidesa, el moviment i la poesia s’uneixen”.

Corvengi: The lion’s walk.

En relació a la pintura, s’exhibeix una peça gran de l’armeni Corvengi (1965) que porta per títol The Lion’s walk, on es veu un grup de lleons i lleones enmig de flors i plantes exòtiques, a més d’ altres animals més petits. Es tracta d’un paisatge quasi bé surrealista, com una mena d’edèn selvàtic, en què la figura humana és absent i la natura la suplanta.

Del guipuscoà  Jon Errazu ( Soraluce, 1982) hi ha una sèrie d’obres realitzades en tinta xina i acrílic, en què es percep un paisatge molt peculiar que fa referència al seu lloc de naixement. Són muntanyes inquietants, on són ben palpables les boirines degut al fred i la humitat. Recorden els paisatges del romàntic Caspar David Friedrich. Recentment el pintor basc  ha exposat els seus treballs a la seu del carrer de la Palla, a través de les sèries Black Mountains i Paisaik.

Jean François Rauzier (Saint-Adresse, França. 1952), presenta una singular versió de La Pedrera, realitzada a través d’una tècnica que ell denomina “hiperfoto”, en què combina “coses infinitament grans i infinitament petites en una mateixa imatge surrealista, fora dels límits del present”. En canvi en la pintora marsellesa, resident actualment a Paris, Francoise Neully, és tot el contrari; la seva pintura és plenament expressiva, i els seus rostres majoritàriament femenins són plens de llum, per l’ús de colors fluorescents. Cadascun dels personatges retratats tenen una mirada que captiva i sedueix, però també és inquietant. Finalment Maria Paola Coda (Castelleto d’Orba, Itàlia. 1981) sent l’abstracció a través del color. Són tonalitats suaus que transmeten calma i assossec, d’un lirisme poètic sublim que segons manifesta, és el que li intberessa.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close