Qui no se’n recorda del que estava fent en el moment que es va assabentar de l’atemptat de l’11-S? Aquest és el moment concret de la història del qual parteix Mabel Palacín (Barcelona, 1965) per elaborar el seu darrer projecte, Paisatge interior amb Marina, una reflexió conjunta sobre la mirada, els records i la manera com ens relacionem amb les imatges. Aquest és un tema recurrent en la trajectòria de l’artista, que ja el 2017 amb un manifest, que va penjar a l’aparador de la galeria Àngels Barcelona, convidava tothom a crear les nostres imatges per prendre el control i organitzar el caos i manipulació que suposa la hipersaturació d’imatges que patim diàriament.
Mirko Mejetta, Mabel Palacín. Paisatges interior amb marina
Galeria Àngels Barcelona
Pintor Fortuny, 27. Barcelona
Fins al 27 de novembre de 2020
Palacín torna ara a la mateixa galeria del carrer pintor Fortuny de Barcelona amb el seu nou projecte al voltant d’un vídeo únic que es fragmenta en tres parts diferenciades a l’espai físic de la galeria però que l’espectador converteix en una obra absolutament polièdrica, condicionada a la mirada i a la pròpia experiència física de desplaçament de la visita presencial a l’exposició. D’entrada, l’àudio de la peça, amb una única veu que narra diversos records sobre el moment de l’atemptat de Nova York, està omnipresent a la galeria. La veu dóna la benvinguda a l’espectador, juntament amb una única fotografia de l’escenari -en aquest cas, buit, sense personatges- de tota l’acció: un espai domèstic amb xemeneia amb una pintura de marina i un gran corn marí. Acabat de gestar durant el confinament, ja que la inauguració de l’exposició es va haver de posposar a la primavera passada, el projecte també al·ludeix al concepte de refugi i tancament davant els perills externs.
En la sala interior de la galeria, la participació activa de l’espectador és necessària per poder visionar el vídeo. No hi ha projecció a la paret, ni a cap pantalla visible. Una espiera a la paret del fons de galeria és una de les portes d’entrada per al visionat de la peça. Però hi ha una altra alternativa per mirar, un segon espai: una escultura, semblant a una caixa, que també té una espiera, i que ha dissenyat l’arquitecte milanès Mirko Mejetta, que cosigna amb Palacín aquest projecte. Dins es projecta també el vídeo, en el qual tres actrius apareixen en l’escenari de la fotografia inicial, simultàniament al que es projecta darrere la paret. En l’interior de la maqueta es reprodueix també una sala de projecció convencional, amb grades i seients, com un petit cinema en miniatura. És un visionat en forma de nina russa. És com si el gest de mirar per l’espiera de l’objecte, activés la projecció, a la manera de l’experiment del gat de Schrödinger. La maqueta, amb la projecció inclosa al seu interior, s’ha concebut com una escultura, que està la venda, en una edició limitada de cinc exemplars.
Expansió, deconstrucció, superposició i ocultació de les imatges. Aquesta dispersió en el punt de vista, amb la creació de microhistòries que suposa, és una constant en la trajectòria de Mabel Palacín, que ja va fer alguna cosa semblant en el seu projecte 180 graus per al pavelló català de la Biennal de Venècia del 2011. La simultaneïtat en la projecció, a la paret oculta i dins de la maqueta, es refereix també al moment de sincronia informativa global que es va produir amb els esdeveniments de l’11 de setembre del 2001: el moment en què tot el món es va connectar al mateix temps amb el que estava passant a Manhattan.
D’altra banda, amb la posició “amagada” del vídeo, per poder-lo contemplar, no ens queda una altra que fer el gest de mirar pels forats. D’aquesta manera se subratlla la posició voyeurista de l’espectador amb totes les connotacions que això suposa respecte la curiositat i la sensualitat del gest de mirar per una espiera. No serà que el mateix procés de contemplar una obra d’art no és res més que un acte de voyeurisme? Ho podeu comprovar fins al 27 de novembre a la galeria Àngels Barcelona.
