A la Galeria Miguel Marcos es pot veure actualment una exposició de pintures de Xavier Grau (Barcelona, 1951 – 2020). A diferència de l’exposició que va tenir lloc al Museu Can Framis el 2014, on predominaven les obres dels anys noranta, les peces exposades ara pertanyen als dos darrers decennis, són ja pintures del segle XXI. Aquesta és, a més, la primera exposició pòstuma de l’artista.
Xavier Grau. Pintures
Galeria Miguel Marcos
Jonqueres, 10, Barcelona
Fins al 14 de març de 2023
La relació de Miguel Marcos (col·leccionista i galerista) i Xavier Grau va començar l’any 1983 i es va mantenir des d’aleshores fins a la mort del pintor. Durant aquest temps, les pintures de Grau s’han pogut veure diverses vegades en els espais que Marcos té a Saragossa, Madrid i Barcelona. Per tant, aquesta és una exposició que tracta també de fidelitats: la del galerista i col·leccionista amb el pintor i la pintura, la del pintor amb la galeria, la de l’artista amb la pintura.
Grau va formar part del grup Trama (1973-1978) que, inspirats en el grup francès Supports-surfaces (1966-1972) que els havien precedit, reivindicava el retorn a la “pintura-pintura”. La seva polèmica aparició pretenia enfrontar-se als artistes conceptuals que eren molt actius en aquells moments.
El grup estava format bàsicament per pintors com ara José Manuel Broto, Gonzalo Tena o Javier Rubio i algun altre personatge que ara no ve al cas. Posteriorment, cadascú d’ells va seguir el seu propi camí diferenciat o va abandonar la pintura.
A partir de 1979 Grau comença a exposar de manera individual; la seva pintura va evolucionant de manera continuada des dels espais més aviat monocromàtics de l’època de Trama fins a una particular interpretació de l’expressionisme abstracte al qual sempre es va mantenir fidel.
Com deia el poeta Andrés Sánchez Robayna en el text del catàleg de l’exposició de Can Framis, que titulava de manera molt suggeridora “la morfosis sin fin”, en aquesta evolució “el espacio del cuadro empezó a llenarse de lineamientos y entrecruzamientos, como si la acción pictórica tuviera necesidad de traducirse en ritmos visuales”.
Aquests ritmes s’aconsegueixen per mitjà de la juxtaposició, la superposició, la interferència i el contrast entre taques de color informes, línies de diversos gruixos i direccions que insinuen tota mena de formes ambigües, espais ocupats i/o desocupats i transparències diverses que donen una vibració i un moviment molt particulars al quadre. I com continua dient el poeta, “esa espacialidad vibratoria, esas nervaduras cósmicas (…) una vez que han raptado nuestra mirada, la llevan hasta un ámbito en que se alían vértigo y quietud”. Potser per això, per a Enrique Juncosa “l’obra de Grau es descriu molt bé amb termes musicals (contrapunt, síncope, cacofonia, improvisació, divertimento)”.
Com també ha dit algun altre crític, la seva manera de pintar assoleix l’aspecte d’una mena de palimpsest pictòric. Es tracta d’una pintura sobre una altra pintura sobre una altra pintura, d’una superposició de grafismes i més grafismes, de xarxes de línies i de colors que sumats ens remeten a la profunditat, a la complexitat i a una certa imatge del caos.
Posats a veure-hi influències hom cita, per exemple, entre altres, a Sam Francis, a Willem de Kooning o a Philip Guston, però Grau es deixarà portar per la seva pròpia intuïció i anirà bastint un llenguatge particular fet de fragments, de superposicions, de dibuix i de color. Un llenguatge i una forma d’expressió que, com recordava Juan Manuel Bonet en un altre text, concedeix una enorme importància a un cert automatisme, a l’acció, al fet de treballar directament sobre la superfície de la tela sense plantejament previ.
Ara, a la Galeria Miquel Marcos del carrer Jonqueres s’exposen quatre esplèndides pintures de gran format (tres de 200 x 220 cm i una de 195 x 180 cm) realitzades entre el 2006 i el 2009. I tres de més petites dimensions (40 x 50 cm), totes tres de l’any 2011.
Entre les de gran format, Bone Black IV destaca pel predomini de colors enfosquits i vaporosos sobre els que se superposen fragments de xarxes de línies que insinuen formes. Però Imago II crida més aviat l’atenció per uns grans espais blaus de formes més o menys irregulars i geomètriques, amb un rectangle ataronjat i allargat al centre del quadre, que li donen un aspecte més constructiu.
Una de les coses que més ens atrauen dels artistes és la manera com per mitjà d’un llenguatge abstracte ens transmeten una visió del món. Xavier Grau és un d’aquests artistes que ha sabut captar i expressar la seva particular visió de les coses a través d’unes pintures, unes imatges pictòriques, que ens parlen metafòricament del vertigen, del caos, de la fragmentació i de la complexitat del nostre temps, alhora que en són testimoni.
