Arts visuals

ZERO i la joiosa sacsejada artística en l’Europa de la postguerra

A finals de la dècada dels anys 50 del segle passat, en una Europa que va fent net a poc a poc de les cendres i l’estat catatònic provocat per la salvatge destrucció de la Segona Guerra Mundial, sorgeix en diferents capitals un moviment artístic, amb el grup alemany ZERO com a referent, que remou el món de l’art amb la seua reacció contra l’expressionisme i l’informalisme, un entusiasme cientifista que traslladen a la creació i la posada en marxa d’estratègies comunicatives actives. Un moviment agranat als anys seixanta per la puixança cultural nord-americana. Aquesta important trajectòria és recorreguda amb profusió i punteria en una mostra en l’IVAM.

«Lluny del buit. ZEROi l’art de postguerra a Europa»
Comissari: Bartomeu Marí
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins el 12 de febrer de 2023

Hi ha una circumstància vital, recordada ahir, durant la presentació de la mostra pel comissari Bartomeu Marí, que serveix per entendre una mica millor el context. Els artistes de Düsseldorf que impulsen el grup ZERO, Heinz Mack, Otto Piene i Günter Uecker, eran tan sols uns xiquets durant els anys que dura la contesa mundial. «Són nens petits durant la guerra, recorden els horrors, se’ls obligava a fer desfilades militars. I quan han passat uns anys, decideixen que és l’hora de divertir-se». Aquesta reacció hedonista té a veure amb operatius com les Abendausstellungen, exposicions que duren tan sols una nit, una manera bastant festiva de cridar l’atenció.

Però també es veu el trencament en els autocomissariats o les estratègies per donar-se a conèixer, en les dots interpretatives, en la capacitat d’entrar en els mass media, en la hiperactivitat a l’hora d’organitzar esdeveniments o de posar en marxa publicacions com la revista Zero, de curta vida però llarga influència. Aquesta revista apareix el 1958, en paral·lel a l’organització de les seues pròpies exposicions. A més, per descomptat, hi ha les qüestions estètiques, la reacció a l’expressionisme i el racionalisme matèric com a corrents dominants del moment, l’aposta per la llum i el moviment (l’art cinètic i l’art il·lusori, op art) com a matèries primeres, o els operatius creatius propers a la ciència i l’alquímia, que s’entenen molt millor al davant de les obres. La volença per una pintura que «vibrara», la recerca de «l’èxtasi a través del color».

El comissari Bartomeu Marí i la directora de l’IVAM Nuria Enguita @Miguel Lorenzo

Aquella nova força creativa, aquell començar «de zero» (no és totalment així, perquè el moviment té arrels en el dadaisme per la manera expansiva i projectada d’enfocar el treball artístic) té rèpliques als Països Baixos, com ara amb el grup Nul (zero en holandès), Milà, Zagreb o París, fruit d’un important esperit col·laboratiu, de les xarxes i complicitats generades. Després, a la dècada del 1960, arribaria el tsunami pop-art, de la mà de l’enorme potència cultural nord-americana que havia aconseguit desplaçar la capitalitat mundial de l’art de París a Nova York. Els artistes europeus de la postguerra, malgrat tot, aconsegueixen fer història.

Aquest fragment de l’esdevenir artístic del segle XX, bastant desconegut pel gran públic, és el motiu de la mostra «Lluny del buit», un important esforç per reunir 175 obres, entre pintures, escultures, documents o pel·lícules (entre elles un interessant documental d’un aleshores jove Brian de Palma) procedents dels fons de l’IVAM, la Zero Foundation, el Reina Sofia, el Kunst Palast de Düsseldorf, l’Stedelijk Museum d’Amsterdam o les fundacions italianes Enrico Castellani i Piero Manzoni, entre més institucions.

Una de les sales de l’exposició @Miguel Lorenzo

Art mutant i efervescència

La primera de les sales serveix per introduir globalment el moviment, mostrar obra de Lucio Fontana, a qui es considera pare espiritual del moviment (allí veureu Crucifixió, concepte espacial, del 1959, procedent dels fons IVAM), el que passava a Milà amb Piero Manzoni i Enrico Castellani, fundadors de la galeria Azimut editors de la revista Azimuth, del 1958. De Manzoni hi ha una peça reveladora, Tela cosida (1961-1962), que mostra l’esperit juganer d’aquests artistes. Diversos audiovisuals serveixen també per introduir filosofies i maneres d’abordar l’art.

Una de les sales de la mostra, amb l’obra de Günter Uecker en primer terme @Miguel Lorenzo

Sent interessant, com a introducció, la mostra començarà a sorprendre de veritat els visitants que arriben a la segona sala. Obres com les d’Oskar Holweck (destacat pel comissari, tot just per no ser dels més coneguts) i el seu treball esquerdant i doblegant paper, la sorprenent (i amb una intrahistòria curiosa) taula clavetejada de l’escultor Günter Uecker o el magnètic quadre Feuerblume (1965) d’Otto Piene, entre altres punts d’interès.

A la següent sala prendrem contacte amb la derivada francesa del moviment, com ara les atractives experimentacions monocromàtiques d’Yves Klein. O la recerca del moviment per part de Jean Tinguely a través de les seues escultures mecanitzades. Ambdós foren dels artistes més implicats a l’hora de muntar exposicions i traçar col·laboracions amb les avantguardes del moment. Klein, a més, va ser un dels fundadors del grup Nouveaux Réalistes, el manifest del qual va ser signat per Tinguely i per Daniel Spoerri, de qui se’ns mostra l’obra Pintura trampa, una curiosa manera de jugar amb els objectes i la perspectiva.

107 boules de 6 volumes différents, de Pol Bury.

D’altra banda, durant el trajecte anirem coneixent el que passava a Països Baixos, amb el grup Nul d’Armando, Jan Henderikse, Henk Peeters i Jan Schoonhoven, i a Bèlgica, on no hi ha un col·lectiu organitzat però sí una activitat important amb noms com Jef Verheyen, Walter Leblanc o Pol Bury. D’aquest darrer, per cert, trobareu una de les obres més suggestives de la mostra, 107 boules de 6 volumes différents (1964), prodigi cromàtic, cinètic i de joc amb les dimensions.

Una sala després prendrem contacte amb les minses connexions espanyoles amb l’univers ZERO, amb obres de l’Equipo 57, un col·lectiu format per Luis Aguilera, José Duarte, Juan Serrano i Agustín Ibarrola. De la mà de Francisco Sobrino, membre fundador del Grupe de Recherche et Actionn Visuelle (GRAV), aquest equip va desenvolupar la seua tasca des de País. A l’Estat espanyol hi ha molt poca penetració. Fins i tot el crític valencià Vicente Aguilera Cerni, com advertia Bartomeu Marí, escriu del moviment «amb una certa distància i desconfiança».

Sala de la mostra, amb obra d’Equipo 57 i Dadamaino, entre altres @Miguel Lorenzo

En aquest segment veurem també l’obra d’aleshores joves artistes italians que entren en escena, com ara Dadamaino i Grazia Varisco, dues dones d’obra interessantíssima, que aporten les seues investigacions sobre l’espai, la relació amb l’arquitectura i la incipient tecnologia digital, llavors en beceroles. Altres indagacions interessants: Gianni Colombo i la seua Estructura fluida (1960), resum de la imbricació científica d’aquestes generacions artístiques.

El final de la història

La mostra acaba en una sala enfosquida que serveix per mostrar l’exploració del moviment i, sobretot de la llum, amb obres de Piene o Mack, però també per contar el final de la història i la seua transcendència, que té a veure amb una important relació amb els Estats Units, país al qual artistes com Piero Dorazio traslladen el que s’estava fent a l’altra banda de l’Atlàntic. I és cert com s’ha dit que el pop-art té un impacte immediat a Europa, però també hi ha reflexos a nord-amèrica del que estaven fent els europeus, com ara la mostra (1965) al Museu d’Art Modern de Nova York, The Responsive Eye, centrada en la intersecció entre pintura i efectes òptics. D’aquell mateix any és el documental de Brian de Palma esmentat adés i que es pot visualitzar en aquesta sala.

Hans Haacke i Otto Piene fixaran residència als Estats Units. I el 1966, Heinz Mack i Gunter Uecker decideixen dissoldre el grup ZERO. Però uns anys després, el 1970, conscient de la dimensió històrica del que havien fet, Mack fa uns gràfics (uns esquemes, més aviat) en què traça les relacions de ZERO amb la creació artística europea. Les derivades són múltiples. Però com sol passar, cal esperar al segle XXI perquè les grans institucions museístiques en facen repàs. A casa nostra, la revisió que hi havia pendent és aquesta. I és una molt bona panoràmica des del punt de vista expositiu i pedagògic. Extensa, precisa i atractiva per a l’espectador.

L’esquema relacional de Heinz Mack.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close