Arts visuals

Zóbel en diàleg

La Galeria Mayoral presenta “Naturalesa abstracta”, una exposició que subratlla el paper del paisatge en l’obra de Fernando Zóbel vinculat a tres grans artistes abstractes de la postguerra catalana que també van tenir una especial predisposició en el tractament de la naturalesa. Aplega una selecció d’obres realitzades durant el període de 1962 a 1998 que mostren com van construir la idea de paisatge en el seu imaginari artístic.

“Naturalesa abstracta”. Obres de Zóbel amb Miró, Tàpies i Hernández Pijuan
Comissari: Alfonso de la Torre
Galeria Mayoral
Consell de Cent, 286. Barcelona
Fins al 23 de novembre de 2021

Cap lloc no és un paisatge si abans l’art no el tria i no el fixa en forma de representació artística. El paisatge, un dels gèneres de major tradició a la història de la pintura occidental, ha esdevingut un dels terrenys més propicis per a l’experimentació artística de l’art contemporani, alhora que ha anat interpretant un relat de subjectivitats per edificar una visió col·lectiva.

En l’actual context de devastació de la biodiversitat de molts territoris i d’alerta sobre l’emergència climàtica, la mostra “Naturalesa abstracta” evoca la mirada de Miró, la posició de Zóbel i la de dos creadors abstractes de la postguerra, com són Tàpies i Hernández Pijuan, a partir del seu interès pel paisatge, que en molts casos fou un tema recurrent en la seva obra. Comissariada per Alfonso de la Torre, la Galeria Mayoral presenta l’obra de Zóbel com a fil conductor en diàleg amb alguns dels principals artistes abstractes d’aquest període a Catalunya, els quals van tenir un intens amor per la naturalesa i per totes aquelles coses insignificants que ens envolten. Són mirades artístiques i també actituds compromeses, vinculades a les seves pròpies trajectòries —plàstiques i biogràfiques—, per això les lectures del paisatge que en fan són resultat de la interacció entre natura i cultura.

Joan Miró. Peinture (Projet pour une tapisserie), 1983-1984. Oli i llana sobre fusta. Cortesia de la Galeria Mayoral.

Pertanyent a la generació dels artistes informalistes del grup El Paso –el qual va renovar el panorama artístic espanyol dels anys 50, i també de l’anomenat Grupo de Cuenca, d’on fou membre destacat—, al marge de la seva activitat plàstica, el l966,  Fernando Zóbel (Manila, 1923-Roma, 1984) va fundar juntament amb Gustavo Torner i Gerardo Rueda, el Museu d’Art Abstracte Espanyol, de Conca. De gran tradició humanista, Zóbel experimentà el 1955 una crisi com a pintor  que va resultar decisiva per a la seva carrera, provocada per la contemplació d’una exposició de M. Rothko que li permeté constatar la possibilitat de materialitzar sentiments sublims a través de la vibració lumínica del color. Una pintura pura de buit existencial la de Zóbel que intenta captar els efectes i les relacions que l’impressionen, deixant de banda la part descriptiva.

Igualment, la utilització de collages fotogràfics —que li proporcionaven un material d’impressions— fou fonamental en el seu mètode de treball analític, a partir dels quals construïa metòdicament la seva composició amb una elaboració lenta i freda. Pintor reflexiu, la seva preocupació fou la representació del moviment i de les sensacions d’espai, llum i color; tothora sentides i no pas imitades. A la seva obra, l’eterna dualitat abstracció-figuració es fa difícil de separar ja que parteix de visions reals i concretes que processa intel·lectualment per traduir-les en experiències pictòriques. Segons les seves pròpies paraules: “El meu procés és molt clàssic, és el d’apunt-dibuix-esbós-quadre. L’apunt pretén recordar una idea. El dibuix intenta fixar-la. L’esbós és un assaig de realització. És un procés d’eliminació; d’anar eliminant distraccions. El quadre pretén ser la realització el més clara possible de la idea inicial.” En Zóbel allò visible porta fins a allò invisible. Molts dels seus títols ens transporten a aquell paisatge viscut, vegeu en aquesta mostra els exemples de Gestos/Otoño (1978), Orilla IX (1980) i Orilla 76 (1982). A Cuatro semanas (1982-1983) de la sèrie “Otoño”, sembla revelar el pas de l’estació mitjançant quatre moments seqüencials que expressen els canvis en el paisatge de Conca. Segons va escriure Fernando Zóbel: “Al final gairebé tot es transforma en paisatge”.

Vista general de l’exposició “Naturalesa Abstracta”. Cortesia de la Galeria Mayoral.

El concepte de territori com a vivència i resposta existencial es manifesta explícitament en la creació d’aquests quatre artistes que treballaren immersos en la naturalesa: Zóbel va tenir estudi a Conca, davant la gorja del Xúquer; Hernández Pijuan es va imbuir dels camps erms i secs de Folquer, a la Segarra; Miró va experimentar els paisatges de Mont-roig i Mallorca; i Tàpies a Campins, al Montseny, la terra esdevé l’element que dona vida i nodreix la seva obra. Els paratges viscuts de tots ells van ser constants fonts d’inspiració. Comparteixen la natura com a punt de partida de les seves creacions; l’abandonament de les referències i també la recerca de l’universal a partir de les arrels pròpies. “Com més una cosa és local, més universal és” va dir Miró (Barcelona, 1893-Palma de Mallorca,1983). El mestre va mantenir una estreta relació amb la terra i amb les seves forces tel·lúriques i a Mont-roig va entrar en contacte directe amb el camp. Amatent a les vibracions de les coses essencials del seu entorn més immediat, va transcendir la connexió amb el sòl per albirar el firmament dels estels. “El contacte amb la terra és el que em permet volar”, amb les seves paraules. A la mostra podem veure, entre d’altres, Peinture (Projet pour une tapisserie) (1973-74), una pintura gestual en la que les línies de les mans, els palmells, són com una branca que penja d’un arbre.

El polifacètic Zóbel es va introduir també en el col·leccionisme, perquè va percebre, ja als anys seixanta, que els nostres millors exemples artístics quedaven en mans de col·leccions estrangeres, la qual cosa el va portar a col·leccionar obres dels artistes d’El Paso, juntament amb peces dels creadors sorgits en l’àmbit català, principalment en el context del grup Dau al Set per al museu que va fundar. El 1967, per iniciativa de Rafael Santos Torroella, es presentà a Barcelona l’exposició itinerant “El Museo de las Casas Colgadas de Cuenca (Colección de Arte Abstracto Español)”, que incloïa obres de Tàpies i d’Hernández Pijuan, entre molts altres.

La defensa dels valors permanents i profunds que situen l’home vinculat a l’univers i a la natura fou fonamental per a Antoni Tàpies (Barcelona, 1923- 2012) per a qui la trobada amb Miró fou decisiva. Va compartir amb ell no només l’interès pels materials pobres i per tot el que ens envolta, sinó també per la poesia i el món oriental. En la seva proclama personal sempre hi ha aquesta dimensió existencialista del corpori que arrenca de l’època informal i que ell no l’abandonarà mai més. El seu interès per la matèria i la densitat està directament relacionat amb la tactilitat de la terra que esdevé l’element que dona vida i nodreix la seva creació. Matèria amb cordes (1977) és una peça austera caracteritzada per la presència d’unes cordes que són un manifest a favor de les coses més humils.

Antoni Tàpies. Matèria amb cordes, 1998. Tècnica mixta. Cortesia de la Galeria Mayoral.
Joan Hernández Pijuan. Dos espais horitzontals 1 i 2 (1977). Oli sobre tela. Cortesia de la Galeria Mayoral.

Finalment, la trajectòria de Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005) s’ha fonamentat en la defensa d’una proposta contemporània del paisatge. Arran de l’etapa informalista i després d’una estada a París, la pintura processual que practicà durant els anys setanta el conduí a una exploració mil·limètrica i meticulosa de la superfície. A través d’aquesta, explorà els diferents processos de percepció fins a concebre un territori d’absències i d’austeritat que, amb el temps, es fondria en un especial sentiment de paisatge des d’una lectura moderna d’aquest gènere. Aquí, el díptic Dos espais horitzontals 1 i 2 (1977) ens trasllada a Horitzontals (1978), que forma part de la col·lecció del Museu d’Art Abstracte Espanyol, de Conca. Presències desocupades, silencioses i asserenades, d’una radicalitat expressiva, d’un reduccionisme pictòric i d’una nuesa expressiva que esdevenen àmbits d’introspecció a la recerca de l’harmonia amb l’univers. Igualment, Ametllers en flor (1995) conforma una anotació de dimensió conceptual de tot un seguit de vivències que van sorgint en el record.

Joan Hernández Pijuan. Ametllers en flor (1995). Oli sobre tela. Cortesia de la Galeria Mayoral

Els paisatges de la memòria d’aquests artistes esdevenen, progressivament, espais existencials que no són res més que l’al·lusió del substrat últim de les coses. Territoris d’absències i austeritat, exercicis de brevetat i sincretisme en els quals la vivència existencial d’un paisatge local esdevé universal.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB). Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).Ha desenvolupat la crítica d’art al diari Avui (1982-2007 i 2010-2011), a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999-2002) i Ona Catalana (2000-2004). Segueix exercint aquesta tasca en revistes i mitjans especialitzats. Ha estat Directora de l’Arts Santa Mònica (Barcelona. 2013-2014). Ha coordinat i comissariat més d’un centenar d’exposicions i és autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close