Dos artistes abstractes, un pintor i un escultor, que han marcat la història de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX, es donen la mà en una exposició conjunta a la Galeria Mayoral de Barcelona comissariada per Alfonso de la Torre, crític i historiador amb una llarga experiència i coneixement del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca, que Fernando Zóbel creà a l’inici dels anys 60 a partir de la seva col·lecció personal d’art abstracte.
És precisament la compra de l’obra Abesti Gogorra IV (Cant rude IV,1959-1964), de Chillida, que presideix l’ entrada del museu, el que fa més estret el contacte entre ambdós artistes i genera una correspondència sincera entre ells. Tretze pintures de Zóbel, datades entre 1961 i 1978 i deu escultures de Chillida, de 1978 a 1998, dialoguen als espais de la galeria i reclamen una atenció per a un moment dolç de la història de l’art espanyol que trencà amb l’hegemonia de l’ informalisme expressionista que representà El Paso a l’entorn de 1957 per una abstracció més ordenada, lluminosa, racional, silenciosa, que s’estendria a altres autors, com Gerardo Rueda i Gustavo Torner, amb qui Fernando Zóbel compartiria la creació d’aquest museu únic a l’estat espanyol, fruit de la seva passió pel col·leccionisme.
Zóbel – Chillida. Camins creuats
Galeria Mayoral
Consell de Cent, 286. Barcelona
Fins al 25 de juliol
L’exposició parteix de la intuïció que tots dos artistes passen per un període de reclusió i silenci que els porta a establir les bases de la transformació de la seva obra des d’una figuració vers una abstracció raonada fruit d’una crisi artística i espiritual. Eduardo Chillida (Donostia, 1924-2002) ho fa al molí de sidra de Pompeia, a Villaines-sous-Bois, a uns trenta quilòmetres de París, entre 1950 i 1951. Les fotos del seu estudi mostren torsos sense cap i llaços en moviment de contracció propers als dibuixos de mans obertes, recerca que abocarà a l’Abesti Gogorra IV (Cant rude) que compra Zóbel, una obra en fusta que parteix de la troballa d’una biga abandonada en un camí de Navarra. Veiem com l’escultor es va desfent del classicisme per trobar una raó de ser a la forma abstracta. Un lloc on es fa com artista i al que retorna a final dels 70 per fer les Lurras, peces de terra cuita amb signes externs que ens recorden les formes concentrades o replegades d’ aquells torsos i llaços anteriors.
Fernando Zóbel (Manila, 1924-Roma, 1984) fill d’empresaris espanyols d’origen basc fincats a Filipines, aconseguí alliberar-se de les obligacions empresarials familiars per dedicar-se de ple a la pintura, al col·leccionisme, a l’arqueologia i a la música. Dotat d’una gran sensibilitat i una cultura exquisida a cavall de tres continents, Àsia, Europa i Amèrica, ha deixat una gran empremta de modernitat a les Filipines i a l’Espanya de postguerra. A mitjan dels anys 40 ja el trobem als EUA. Es doctora a Harvard amb una tesi sobre Lorca: Theme and conflict in Lorca drama l’any 1946. Alfonos de la Torre defensa que la solitud i aïllament a Boston entre 1953 i 1954 equival a la solitud de Chillida al molí de sidra de Pompeia i és aquest estranyament i reclusió és el que contribueix, com en Chillida, al pas entre figuració i abstracció. Però Zóbel té accés molt aviat a la pintura americana, a una exposició de Georgia O’Keefe al MoMA el mateix anys 1946, i, sobretot, veu Rothko el 1955, una exposició organitzada per l’Art Institut of Chicago que veu al Museum of Art de Providence, de la seva Escola RISD (Roswell Independent School) a inicis de 1955, any també de la seva trobada amb Alfonso Ossorio a East Hampton. Aquest mateix any veu l’exposició Contemporary American Painting and Sculpture a la Universitat d’Illinois, i el 1957 l’exposició a Manila 8 American Artists, amb obres del Seattle Art Museum. Les obres que presenta a la III Biennal Hispanoamericana són qualificades d’”abstracció còsmica” per Joan-Josep Tharrats a Revista.
Ambdós artistes tenen la primera trobada el 1959, poc abans que Zóbel s’establís definitivament a Espanya. Aquest any la Galeria Darro de Madrid fa un homenatge als artistes premiats a les Biennals Internacionals. Més endavant les seves obres coincideixen a l’exposició New Spanish Painting and Sculpture (MoMA, Nova York, 1960) i a Before Picasso; after Miró., organitzada al The Solomon R. Guggenheim Museum per James Johnson Sweeney (1960). L’any 1964, a la Exposición Inaugural de la galeria Juana Mordó s’hi exposa Hierros de temblor III (1957) de Chillida, amb Lumionosa (1963), de Zóbel, de rerefons.
Aquest mateix any Chillida i Zóbel es troben a Conca convidats per Antonio Saura, trobada en la que pesen els ancestres filipins de l’esposa de Chillida, Pilar Belzunce, i els avantpassats bascos dels Torrontegui, del costat de l’àvia materna de Zóbel. El 1965 arriba l’obra Abesti Gogora IV a Conca per presidir l’entrada del museu. Intercanvi cultural entre ambdós artistes i Zóbel regala a Chillida un segell xinès.
Zóbel, tot i reaccionar contra l’expressionisme informalista amb la seva obra, col·lecciona les millors obres de l’informalisme espanyol. Pintor d’un gust exquisit, busca en la seva obra la tranquil·litat, l’ordre, el rigor, la lluminositat, la transparència, l’elegància sense oblidar un sentit clàssic en l’ordre geomètric de l’espai, la quadrícula clàssica, visible o invisible, interrompuda per nebuloses. En aquesta lluminositat cercada, destaca el quadre Llanterna de Diógenes per a Eusebio Sempere (1967).
En un text brillant de Francisco Calvo Serraller del mateix any de la seva mort en un catàleg de la Fundación Juan March amb motiu de la primera exposició després de la seva mort, qualifica Zóbel de “lente fría y aristocràtica”, “profundamente cosmopolita”, “discreción elegante”, “cultura humanista y sagacidad crítica”. Cap d’aquests qualificatius és equivocat per a un pintor que distingeix entre “estilos de hacer” y “estilos de pensar”. Certament mental i analític, reflexiu i cultivat, importa pionerament la filosofia oriental. Diu Zóbel: “Mi pintura siempre ha sido tranquila. Busco el orden en todo lo que me rodea. En el orden, en el sentido más amplio de la palabra, busco la razón de la belleza”.
És un ordre, però, tenyit de moviment, que s’expressa mitjançant la línia. Moviment de fulles, d’herba, d’ocells, de persones, com ho trobem a El ramo (1962) o a Segovia 2 (1962), mitjançant línies finíssimes de color escampades amb xeringa i traçades sobre un fons suau de color, tant de la sèrie Sagetes, que inicia el 1957, a la que segueix la Sèrie negra dos anys més tard.
Ja l’any 1984 vaig tenir l’ oportunitat d’escriure sobre aquesta exposició de Zóbel a la Fundación Juan March (Avui, 9.12.1984) on deia: “El que més ens ha sorprès sempre de la pintura de Zóbel és la seva aparença intuïtiva i gestual, espontània, irreflexiva, quan, en realitat, és fruit d’una actitud cent per cent mental i reflexiva, que procedeix d’una elaboració lenta i ordenada, i es materialitza en una execució d’una pulcritud extrema”. Com ell mateix va dir: “una pintura que “canta” i que no “crida”. D’aquí el nom d’abstracció lírica que se li ha atribuït en oposició a una pintura gestual, informal de caire expressionista.
Ha estat un gran plaer trobar-se amb la pintura de Zóbel, sovint poc reivindicada, al costat d’un gegant de l’escultura espanyola de la segon meitat del segle XX, com és Eduardo Chillida. Un premi als ulls i a la sensibilitat del visitant de la Galeria Mayoral, per fer justícia a la història de la modernitat que hem tingut i que, a vegades, sembla que hem oblidat.
