Llibres

Artur Ramon: “Hem volgut reescriure la història de l’art català a través del gravat”

Enciclopèdia Catalana acaba de publicar L’art del gravat català, un llibre que per primer cop aborda de manera completa la història d’aquesta disciplina a Catalunya, i que ha dirigit el galerista, historiador de l’art i expert en dibuix i gravat dels segles XVIII i XVIII Artur Ramon i Navarro. Dins de la seva línia de volums de luxe que tracten diversos aspectes sobre l’art català, Enciclopèdia pretén que aquest volum esdevingui un llibre de referència sobre el gravat català ja que existia una mancança historiogràfica sobre aquest tema. A més del propi Artur Ramon, han escrit els diversos capítols del volum: Eva Vila Pou, Rafael Cornudella, Francesc Fontbona, Albert Martí Palau, Maria Mercè Casanovas, Joan Maria Minguet, Sol Enjuanes i Albert Mercadé.

És el primer llibre dedicat exclusivament a la història del gravat català però també és una reivindicació de la pròpia disciplina del gravat?

Sí, des del primer moment de l’encàrrec d’aquest llibre per part d’Enciclopèdia Catalana, hi ha la intenció de trencar el prejudici que pateix el gravat, és a dir, que es vol fer un llibre que col·loqui el gravat al mateix nivell que la pintura o l’escultura. No podia dir que no a aquest repte però només fent de director d’orquestra. En el volum, hem buscat un equilibri entre la part antiga i la contemporània, i entre l’erudició i la part acadèmica, i la divulgació i la pedagogia. També havíem de ser molt inclusius, de manera que hem volgut reescriure la història de l’art català a través del gravat. En aquest sentit, hem trencat aquella escriptura de l’història de l’art català del segle XX a partir d’una certa modernitat, de l’ortodòxia tapiana, que encara dura i que eclipsa una altra realitat que existeix simultàniament. Per això, donem la mateixa importància als artistes de Dau al Set que a Joan Brotat, Cardona Torrandell o Guinovart i a tota aquesta generació perduda.

Quins episodis s’han remarcat més al marge de la història oficial?

N’hi ha un que dins de la història oficial de la modernitat no comptaria per res: les edicions de la Rosa Vera. Van quedar esborrades dins del cànon perquè incloïa artistes que treballaven amb un llenguatge figuratiu en uns anys en els quals primaven les experimentacions d’avantguarda. Però són maneres de fer que van conviure en el temps i si volem ser justos, no ens podíem saltar aquest tema i per això li hem dedicat un capítol sencer, escrit per l’autora que té una tesi sobre la Rosa Vera, Mercè Casanovas. I és que quan es parla del gravat català del segle XX, sempre s’oblida al gravador Jaume Pla, a Víctor d’Imbert, com a mecenes, que van donar la possibilitat de fer gravat a una sèrie d’artistes que mai n’havien fet abans com Vila Arrufat o el Joan Brotat.

I també s’ha tingut una especial cura d’incloure les artistes gravadores.

Sí, tampoc no et pots deixar l’Esther Boix, la Roser Bru, la Rosa Vives,  per no dir l’Eulàlia Valldosera o la pròpia Maria Girona, de qual es parla més com a dona de Ràfols-Casamada. També hi havia la voluntat de reescriure aquesta part de la història, sense passar-nos i reescriure coses que no existeixen, però les que existeixen, no oblidar-les.

Quins són els primers fonaments del gravat a Catalunya?

Hi ha un cas primitiu d’una obra al burí, amb una anècdota curiosa. El 1462 un veí de Tortosa va veure com un jueu s’havia trobat un estampa que representava una Pietat al terra, la va recollir i la va tornar a tirar a terra trepitjant-la i escopint sobre ella. Aquesta estampa, que està estripada visiblement, es conserva a l’Arxiu Diocesà de Tortosa, i possiblement és d’origen hispànic però en tot cas documenta els primers passos del gravat aquí que habitualment són xil·lografies amb usos per a catecismes o populars com els exvots i les auques. Un dels primers gravats documentats que hi ha al llibre és una Mare del Déu del Roser, de Francesc Domènech, del 1488, del qual es conserva la planxa de coure. Però la veritable eclosió del gravat a Catalunya és durant el gran segle, el XVIII, que és quan es construeix tot el sistema econòmic i cultural que tenim avui en dia. Apareixen els primers grans gravadors com Francesc Tramulles i Pasqual Pere Molas i es realitza el projecte del llibre de La Màscara Reial.

Francesc Tramulles, Comitiva de Ganímedes, 1764, de la Màscara Reial. Arxiu Artur Ramon Art. Foto Gasull

La Màscara Reial és molt important i en canvi no és massa conegut, oi?

No, encara que se n’han fet exposicions com la del MNAC el 2001, amb el seu catàleg. Però en canvi la ciutat de Barcelona va regalar una edició a la reina Isabel II d’Anglaterra durant els Jocs Olímpics. Quin regal millor perquè parla de l’entrada del rei Carles III des de Nàpols a Barcelona, en un projecte que financen els gremis ho financen. Li encarreguen a Tramulles i Molas però amb gravadors francesos perquè la tècnica de l’aiguafort i la punta seca tan refinada, aquí encara no es feia. Aquest és el llibre de bibliofília amb gravat calcogràfic més important que tenim.

A Europa, des del Renaixement, el gravat era la manera de difondre les pintures i les escultures dels grans mestres. Aquí també?

Aquí aquest ús del gravat arriba més tard, al segle XVIII, es fan gravats de reproducció de pintures conegudes però amb artistes de fora. No són gravadors molt creatius perquè són mimètics però fan una obra molt ben feta.

I després al XIX arriba Marià Fortuny, que és molt reivindicat en el llibre.

Fortuny representa un moment clau perquè no és que sigui important per al gravat català, és que és important per al gravat internacional.

Tant? Es parla sempre d’aquest noms grans del gravat mundial: Dürer, Rembrandt, Goya, Piranesi i Picasso…

I Fortuny. Està en la mateixa lliga. Però Fortuny ha patit un dels casos més forts d’involució de fortuna crítica. En vida va ser molt conegut i valorat, amb clientela als Estats Units… Increible. I en canvi, avui en dia Fortuny és el pare d’un paio que feia teixits. És molt més famós el fill que el pare, sobretot pel fet d’haver-se instal·lat a Venècia i tenir un palau allà. Fortuny no ha estat prou reivindicat. Per exemple, l’exposició que se li va dedicar al Museu del Prado hauria d’haver viatjat a Nova York, a París… I com a gravador, fora de l’àmbit de les galeries, Fortuny tampoc s’ha difòs prou. I està al nivell dels grans perquè per ell el gravat és un camp d’experimentació més, al mateix nivell que la pintura. Picasso i Joan Miró també ho veuen així, per exemple. En canvi Dalí ja no tant. Comença molt bé amb Els cants de Maldoror i en tota la seva faceta de gravador il·lustrador de llibres però després ja no.

Però és que tot el tema de la falsa obra gràfica li acaba fent mal a la llarga a la reputació de Dalí.

Clar, per tot això d’anar signant fulls en blanc. I també perquè en el fons Dalí és un acadèmic i té una concepció categòrica de la pintura per sobre del gravat i fins i tot diria que en segons quins casos del dibuix. És una idea que en cap cas tenen Picasso ni Miró. És la idea de l’acadèmic i de l’anticadèmic. Dalí és un home de l’ordre jeràrquic de les arts i per tant el gravat per ell és una branca de l’arbre, no és el tronc, i això es nota molt a la seva obra gràfica i al seu descontrol. En el llibre expliquem aquesta problemàtica molt bé. Per sort la Fundació ja està treballant el catàleg raonat dels gravats de Dalí.

Joan Miró, Dona al mirall, 1956. Successió Miró, 2020. Arxiu Successió Miró.

Del segle XX, per tant, Miró és el gran del gravat català.

Sí, per descomptat, i després ja ve Miquel Barceló, la faceta del qual com a gravador tampoc es coneix massa. Ell, com Picasso i Miró, veu el gravat com una disciplina per fer una obra nova. El que també expliquem és que Barceló, quan ha fet d’il·lustrador s’ha mirat molt a Dalí. És a dir que Dalí, tot i no ser un dels grans cims del gravat català, en canvi és molt influent.

Tenim la llista dels grans gravadors internacionals, quin seria la llista dels grans gravadors catalans, apart de Fortuny i Miró?

No ens podem deixar a Xavier Nogués, que és el gran gravador, no només del seu temps sinó també d’un ideal de país. El Noucentisme, a diferència del Modernisme, s’articula molt millor a través de les arts gràfiques i dels llibres perquè és un moviment bàsicament ideològic, de transformació de la societat posant com a motor la cultura. Pràcticament tot el que tenim ara d’”estructures d’Estat”, encara que es va forjar al segle XVIII, es va fer al Noucentisme. Museus, biblioteques, escoles, llengüa… i a més en un període molt curt, el de Prat de la Riba. La qualitat tècnica de Nogués és extraordinària. També són molt bons el grup de catalans que se’n van a París a finals del segle XIX que fan gravats calcogràfics acolorits, una tècnica poc estudiada. Són Joaquim Sunyer, Ricard Canals o Joan Colom.  Cúriosament Nonell no va fer gravat. Aquest grup fa una iconografia francesa per vendre a Barcelona i una iconografia espanyola per vendre a França.

I no oblidem que és Canals qui introdueix Picasso en el gravat.

I és excel·lent com a gravador i en canvi tampoc és prou conegut. Tampoc es parla prou de Pere Pruna, el dels anys 20, que és boníssim, o de Lluís Bracons, que és un exemple molt singular de l’art-déco a Catalunya, amb xil·lografies acolorides. En tot el llibre, a partir de noms més comuns, reivindiquem d’altres més desconeguts. Constantment hi ha sorpreses i veiem l’evolució. Miró és protagonista però al costat de Brotat i Cardona Torrandell, que reivindico moltíssim. Evidentment hi ha Tàpies, de gran experimentació i qualitat però d’ell  se n’ha parlat més. I ja ens endinsem molt fins a l’actualitat, en la qual una gran part d’artistes han fet gravat, de Perejaume a Ignasi Aballí, passant per Subirachs, Hortuna… 

Susana Solano, Imatge i memòria 3, 1989, Galeria Eude, VEGAP, Barcelona 2020.

El llibre també dedica un capítol al gravat contemporani, que gaudeix de molta activitat.

Sí, no podem oblidar la gran feina que fa Tinta Invisible Edicions o la de Rocío Santacruz amb la fira Arts Libris. També publiquem una sèrie de fotografies molt maca dels artistes treballant amb els seus gravadors. Acabem el llibre aquí però ara entrem en una fase molt desconeguda però molt interessant. Hi ha molts artistes joves que realitzen plaquets d’autoedició, amb molt bon preu, per exemple.

I vostè, com a galerista, com veu la situació del gravat en el mercat de l’art actualment?

No anem massa bé. El gravat al llarg del segle XX ha tingut una funció de socialització i democratització de l’art molt important perquè qui no podia tenir un original d’un artista important, potser podia accedir a un gravat. Però el problema és que s’ha abusat d’això a través de les subhastes en els darrers anys, que han acabat devaluat de manera exagerada el preu de l’obra gràfica. I això ha acabat creant una gran desconfiança en el mercat.

I que es pot fer per augmentar el prestigi del gravat?

Doncs projectes com aquest llibre però també exposicions institucionals i regular una mica el mercat amb un control sobre els preus de les peces. I sobretot, tots els que ens dediquem a això continuem amb ganes com fa l’editorial Polígrafa, que ha fet una feina bestial, per exemple. Pel que fa al gravat antic a la galeria Artur Ramon, abans de centrar-nos més en obra contemporània, vam fer moltes exposicions, una tasca que era està fent Palau d’Antiguitats i el seu Gabinet d’Arts Gràfiques i després no podem oblidar la tasca de Francesc Mestre. I després hi ha col·leccionistes com Vicenç Furió i Antoni Gelonch. Però de gent que tingui afició pel gravat en necessitem més. N’hi ha però hi hauria d’haver més, com passa en totes les disciplines.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close