Disrupcions

Asclepi, el déu que va nàixer enmig de l’epidèmia

El déu grec de la medicina, Asclepi -o Esculapi en la versió romana-, és recordat encara pel símbol de la medicina, el bastó amb una serp, i dues paraules guaridores, procedents dels noms de les seves filles Higiea (higiene) i Panacea. El seu naixement tràgic, rescatat del ventre de la mare in extremis, enmig d’una epidèmia, va orientar la seva vida cap a la cura i el guariment dels malalts.

Explicava Galè de Pèrgam, possiblement el metge més important de la Grècia clàssica amb Hipòcrates, que es va poder curar un mal de la zona hepàtica gràcies al déu de la medicina: quan dormia se li va aparèixer Asclepi en somnis i li va dir que es tallés l’artèria entre el dit polze i l’índex de la ma dreta. Ho va fer i el dolor va desaparèixer.

El 1909 Emili Gandia va descobrir, a Empúries, una estàtua de dos metres d’alçada, composta de dues peces. Es va pensar que l’escultura representava Asclepi, déu de la medicina, però ara la majoria d’experts coincideixen a identificar-lo com el déu Serapis // Fons MAC-Fons Emili Gandia.

Ho conten sovint els historiadors de la medicina per demostrar que Galè, tot i ser un dels metges més importants de l’època, també era supersticiós. Però l’anècdota demostra també la veneració que els grecs professaven a aquell déu que s’acostumava a representar amb un bastó amb una serp enroscada, la vara d’Asclepi, que ha arribat als nostres dies com un símbol de la medicina.

La història d’Asclepi ja era una tragèdia abans de nàixer. I potser per això va créixer amb ganes de sanar els malalts. Segons la mitologia, Asclepi era fill d‘Apol·lo i Coronis, que era una jove i atractiva princesa del regne de Flègia (el nom de Coronis no hi té res a veure amb el coronavirus). Quan estava embarassada d’Apol·lo, Coronis va tenir una relliscada amb Isquis -un mortal qualsevol-, i un dels espies d’Apol·lo, un corb blanc, li ho va grallar tot fil per randa al déu de les arts.

Asclepi d’Epidaure.

Apol·lo, irat i mandrós alhora, va encarregar-li a la seva germana Àrtemis una venjança justa. Però ella s’hi va dedicar en cos i ànima, tal com ho explica l’actor i escriptor Stephen Fry en el molt recomanable Mites (Ara Llibres, 2019): «De molt bon grat, va atacar el palau de Flègia amb fletxes d’epidèmies: sagetes enverinades que van escampar una malaltia terrible per tot el complex». S’hi va infectar mitja Flègia i també Coronis, que, mentre agonitzava va poder enviar un missatge últim a Apol·lo, a través del seu corb blanc.

La conversa entre el corb i Apol·lo, segons Stephen Fry, va anar exactament així:
«-Es mor, senyor meu, es mor!
-Ha dit alguna cosa? Ha admès la seva culpa?
-Oh, sí, oh, sí. ‘Em mereixo aquesta fi’, ha dit. ‘Digueu al gran déu Apol·lo que no li demano que em perdoni i no li suplico pietat, no suplico pietat, només que salvi la vida al nostre fill. Que salvi la vida al nostre fill.’ Ha! Ha! Ha!»
Les rialles finals del corb no li van fer gens de gràcia a Apol·lo, que va mudar en negre el seu color. «Des d’aleshores -recorda Fry-, tots els corbs, les gralles i les cornelles han estat d’aquest color».

Quan va arribar a Flègia, Apol·lo ja va trobar Coronis morta, però va poder rescatar el seu fill, encara viu, del seu ventre. Després d’aquest gest heroic, Apol·lo va decidir que no tenia temps per la canalla i va endossar el petit Asclepi al centaure Quiró -fill de Cronos (transformat en cavall) i la nimfa Fílira (transformada en egua).

Curiosament, Quiró, que era quadrúpede, era força hàbil amb les dues mans que la genètica mítica li havia donat (de Quiró venen les paraules cirurgia, quirúrgic, etc) i també bon coneixedor de les plantes i les seves propietats medicinals. Per això Quiró va fomentar el precoç interès d’Asclepi per la medicina i li va ensenyar també a «aturar el flux de sang, preparar cataplasmes fermentats, embenar ferides i posar bé ossos trencats», segons Fry.

Era només un adolescent i Asclepi ja havia salvat una noia de la mort, havia evitat l’amputació de la cama d’un soldat i havia aturat una epidèmia de disenteria. També els animals rebien les seves atencions. Primer va salvar un ós d’una trampa i després va alleujar «el sofriment d’una serp plena de cops amb un ungüent de creació pròpia». Diu la mítica història, i així ho explica Fry al seu llibre, que «la serp, agraïda, havia llepat l’orella a Asclepi per donar-li les gràcies, i alhora li havia xiuxiuejat molts secrets de les arts de curar als quals ni tan sols Quiró tenia accés». La saviesa que li va transmetre la serp el va convertir, a poc a poc, en un metge famós a tota la Mediterrània.

De l’episodi de la serp ve el símbol del bastó d’Asclepi amb la serp enroscada que ara representa la medicina (quan té dues serps és el caduceu d’Hermes, que era un símbol de la pau). El símbol de la farmàcia és una serp al voltant d’una copa i no ve d’Asclepi, sinó de la seva filla Higiea.

Asclepi es va casar amb Epíone (que vol dir ‘calmant’) i va tenir quatre filles i tres fills. Tots es van dedicar, d’una manera o una altra a pràctiques al voltant de la medicina: A la Higiea «li va ensenyar les pràctiques de neteja, dieta i exercici físic que avui reben el nom d’higiene en honor seu», diu Fry.

La Panacea -que avui és el remei per a tot- va aprendre cures i remeis per curar-ho tot, precisament. L’Aceso es formaria en immunologia i la Iaso en «guariment i recuperació´». Pel que fa als fills, Telesfor se’n va fer càrrec de la rehabilitació i la convalescència i els altres dos, Macàon i Podaliri, van ser metges militars. I Homer els immortalitzà -si és possible immortalitzar el fill d’un déu- a la seva Odissea.

Original de la figura trobada a Empúries per Emili Gandia. La troballa d’una vara d’Asclepi a prop va fer que precipitadament, segons molts, fos confosa amb aquest déu. Una inscripció trobada posteriorment fa pensar que és Serapis.

Asclepi va ser venerat per totes les colònies gregues. La imatge més monumental entre les desenterrades al jaciment d’Empúries (Alt Empordà) va ser identificada inicialment com Asclepi perquè molt a prop s’hi va trobar un bastó amb la serp. Però la majoria d’experts creuen ara que l’estàtua d’Empúries representa Serapis, una divinitat sincrètica alexandrina, compartida per grecs i egipcis.

L’adopció romana.
Els romans van heretar el mite d’Asclepi, rebatejant-lo Esculapi. A Les metamorfosis Ovidi explica (Llibre XV, Esculapi a Roma) com una epidèmia es va estendre per la ciutat fundada per Ròmul i Rem i els romans van decidir visitar l’oracle de Delfos per a demanar ajuda a Apol·lo. «No és Apol·lo qui us cal per tal de mitigar les vostres penes -digué l’oracle- sinó el fill d’Apol·lo». Una delegació de romans va ser enviada a les platges d’Epidaure. A la nit se’ls va aparèixer Esculapi «amb l’aspecte que sol tenir al seu temple, portava a la mà esquerra un rústic bastó, mentre amb la dreta s’estirava la llarga barba, i amb el cor asserenat pronunciava aquestes paraules: ‘No tinguis por! Hi aniré i hi deixaré les meves imatges. Tu només t’has de fixar bé en aquesta serp que amb els seus anells s’enrosca en el meu bastó (…) En ella em transformaré, però seré més gran i semblaré tan gran com ho deuen semblar els celestials quan es transformen». L’endemà, «el déu, en forma de serp daurada amb alta cresta» -escriu Ovidi- es va pujar al vaixell dels romans, que el porta fins a la ciutat. «S’aixeca el déu ben amunt i, recolzant la seva closca sobre la corbada popa contempla les blavinoses aigües». Així, primer per la mar Mediterrània i, després, riu Tíber amunt, arriba Esculapi a Roma, i «desembarcant del vaixell llatí, el rèptil fill de Febus [Apol·lo], i recobrant la seva figura divina va posar fi a la mortaldat, i la seva arribada va portar novament la salut a Roma».

A la mateixa illa Tiberina, un petit illot enmig del riu que travessa Roma, s’hi va aixecar el primer temple dedicat a Esculapi, com per tot l’imperi hel·lenístic s’havien edificat abans els asclepeion, llocs on es retia culte a Asclepi i on es formaven metges de renom, com Galè, deixeble d’Hipòcrates i fidel creient del fill d’Apol·lo i Coronis.

Àlex Milian

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca