Audiovisual

Barry, matar o no matar

Un sicari que vol deixar de ser-ho i convertir-se en actor? Benvinguts a la sèrie ‘Barry’, de la factoria HBO. Matar o no matar, aquesta és la qüestió: una sèrie deliciosa, amb una trama tan inversemblant com quotidiana, amb un humor tan negre com esbojarrat, tan subtil com caricaturesc i amb un protagonista carismàtic i estúpid (un brillant assassí però un actor mediocre). Evidentment, el text conté espòilers. Espavileu-vos, ja fa dos anys de l’estrena de la segona temporada.

He d’admetre que no he estat gaire consumidor de comèdia americana fins, aproximadament, els últims set anys. De menut i d’adolescent, veia els actors còmics americans desfilar a la tele, apareixent en el tipus de pel·lícula “dolenta però que fa riure”. I no m’agradaven. Avui en dia, deixant de banda els prejudicis, admire el contingut creat per aquesta mena de gent curiosa i talentosa. Per a mi, grans fites de la comèdia han estat creades per còmics (molts provinents de l’stand-up) i a algunes no els hem prestat l’atenció que es mereixen. És el cas de la meravellosa Better Things, creada per Pamela Adlon i Louis C.K. O la brillantíssima Atlanta, del totpoderós Donald Glover. També hi ha casos reconeguts i premiadíssims, com la genial Fleabag o la meravellosament absurda Louie. O la que ens ocupa avui: Barry.

Però què tenen en comú totes aquestes sèries? Et fan riure, sí. Però moltes vegades des de l’amargor, des de l’acidesa i des del desencant que, sovint, implica la vida. Combinar comèdia i drama no és cap novetat, la comèdia dramàtica o el dramedy són gèneres sobradament establerts. Però la gràcia és anar més enllà i veure qui mescla els ingredients més peculiars. I Barry conté un mescla explosiva. Barry, el protagonista de la sèrie, és un sicari excel·lent que acompleix els seus encàrrecs sense despentinar-se. Un dia, i per error, puja a l’escenari d’una classe de teatre i interpreta una breu escena. Li encanta. Llavors decideix que vol ser actor. A partir d’ací, descobrirem el seu passat com a soldat, establirà una relació sentimental amb una de les companyes del grup de teatre, assassinarà més d’una persona, es veurà enmig d’una guerra entre la màfia txetxena i la màfia boliviana, haurà de crear una escena teatral rememorant el seu primer assassinat, la policia el perseguirà i quasi l’atraparà diverses vegades… Quasi res porta el diari.

Si hi ha mort i comèdia, l’equació es resol sola: hi ha molt d’humor negre. Hi ha una punt de partida caricaturesc: el sicari que, de sobte, vol ser actor. Però el tractament de la trama s’allunya de l’exageració i es treballa el progrés de Barry com a actor, la relació amb els companys i les subtrames amb un ritme tranquil i amb una narració que es recolza en elements realistes. Els personatges porten subterràniament temes tràgics que sempre acaben aflorant. De vegades, tractats des de la comèdia. Altres, des del drama. I hi ha molt de naturalisme en relació amb la mort i el dia a dia dels assassins, podem veure reunions entre criminals on no passa res o trucades d’un membre de la màfia txetxena a Barry, entestat a fer-se amic del sicari. I tot ben barrejat, ens ofereix una copa deliciosa.

Una escena de la segona temporada, amb Bill Hader i Sarah Goldberg.

Durant la primera temporada, Barry voldrà deixar de matar, però no podrà; hi haurà assumptes pendents que el perseguiran. Matar o no matar? Aquesta pregunta torturarà Barry tota l’estona. I és que si Barry no mata, aniran a per la gent que s’estima (els companys del teatre). Així que Barry mata per obligació. Al llarg dels capítols, Barry voldrà actuar, i escric “voldrà” perquè escriure “actuarà” seria un acte molt agosarat. Perquè Barry es paralitza, es posa nerviós, té por escènica. I actua fatal. Són aquestes contradiccions (la facilitat de matar envers la complexitat d’actuar) que em fan pensar pensar en la sèrie com una tragicomèdia. Una tragèdia protagonitzada per una persona que només sap matar. Una comèdia sobre un paio que és incapaç d’actuar.

Una de les millors seqüències de la primera temporada que serveix d’exemple paradigmàtic de com tracten l’assassinat des del naturalisme i la comèdia, és l’inici del capítol set. Hem vist al capítol sis com Barry i tres sicaris més condueixen a tota velocitat amb la intenció d’assassinar el cap d’una banda mafiosa. Comença el set. Enmig del no-res, en una mena de desert, dos membres de la banda protegeixen l’arribada en avioneta del seu cap. Estan tranquils, sense parlar, veient la vida passar. A la llunyania contemplen el cotxe aproximant-se a tota velocitat. Es miren encuriosits i, parsimoniosament, disparen al cotxe amb una punteria exemplar. El cotxe fa piruetes i entra el títol de la sèrie. A continuació, tot segueix com si res estrany acabara de passar. L’amo arriba, baixa de l’avioneta i conversa afablement amb els seus empleats. I és que en Barry els dolents (Són ells els dolents o ho és Barry? Hi ha algú bo en aquesta sèrie?) et cauen de puta mare, són simpàtics, comprensius i graciosos. Per què els mafiosos o els criminals han de ser cabrons amb els seus empleats, per què han d’estar sempre enfadats? L’amo de la banda criminal boliviana baixa content sense haver-se adonat del que ha passat i els comenta que el conductor de l’avioneta és del mateix poble que el seu pare. Acte seguit, se n’adona del cotxe estavellat al costat del camí. I els pregunta “No porte ni dos minuts ací i ja heu disparat a algú?”. Pura meravella.

Aquesta naturalitat, contrasta amb la constant aparició de personatges secundaris que semblen trets de l’imaginari del cinema dels Coen. No hi ha una persona normal, una dona o un home que estiga acabat del tot, tots tenen alguna tara, tots tenen alguna peculiaritat. I com són de divertits! Els policies són un clar exemple d’aquesta barreja, persones peculiars que de vegades fan bé la seua feina i d’altres malament, que parlen de coses mundanes, però que el seu treball no els deixa viure en pau.

La segona temporada es torna més fosca. En la primera seqüència, la comèdia negra tenyeix la pantalla per complet i sembla que ens estiga enviant un avís. Un sicari que desconeixem entra en un pis. Assassina un dels habitats. Just després, camina fins a una habitació, veu una altra persona i, a un metre de distància, dispara. Erra estrepitosament. Dispara diverses vegades més i l’assassina. Amb malaptesa, però l’ha mort. Es treu el passamuntanyes: no és Barry. Acte seguit intenta introduir la contrasenya de la caixa forta i no l’encerta. Cabrejat, dispara sobre la caixa i la bala rebota i li travessa la cama patèticament.

Matar o no matar, el dilema de Barry.

Però la foscor va més enllà i col·loca la sèrie moltes vegades en el territori del drama. A la primera temporada Barry assassina dues persones que s’estima. Ho fa per no ser atrapat, però ho fa. I durant la segona temporada, aquestes morts no el deixen tranquil. I el que és pitjor: comença a adonar-se que potser sempre ha gaudit matant la gent, que potser era molt bo en la seua feina perquè li agradava. Una altra seqüència meravellosa de l’inici de la temporada ens exemplifica aquest conflicte intern: Gene Cousineau, l’amo de la companyia, un personatge hilarant, està deprimit per la desaparició de la seua parella i vol abandonar la companyia. Barry intenta convèncer-lo perquè no ho faça i el professor li exigeix que li demostre com podria ajudar-lo el teatre a superar el mal moment que està vivint. El repta a explicar com va ser el seu primer mort a l’exèrcit… I Barry ho fa. El professor es queda a quadres; instantàniament envia dos actors a l’escenari perquè interpreten el que Barry està explicant. Però allò més truculent encara està per arribar: el que recorda Barry no és com els actors ho escenifiquen. Els actors pateixen, es lamenten de l’assassinat. En els records de Barry, els soldats celebren la punteria del company i Barry somriu. L’escena és brutal i colpidora.

A la segona temporada, a més, hi ha constants irrupcions d’escenes d’ell com a soldat, moments violents i crus que ens fan entendre millor el personatge i que ens transporten a l’horror de la guerra. I a l’horror de com és Barry. No és una sèrie indulgent amb el seu protagonista.

La posada en escena també mereix ser esmentada. La sèrie navega a la perfecció entre el drama i la comèdia en part gràcies a aquesta. El ritme calmat i les composicions elegants són la marca registrada de la sèrie. No és casual que el director d’alguns capítols siga Hiro Murai, director d’Atlanta, on ja exhibia un gust exquisit per les composicions estranyes però que aporten a la història, que et fan entendre més els comportaments dels personatges. Aquest ritme tranquil, aquests plans treballats i amb temporalitat pròpia, contrasten perfectament amb les explosions puntuals de violència que et deixen bocabadat i horroritzat.

I quines són les ments genials al darrere de la sèrie? Alec Berg i Bill Hader són els creadors. I el propi Hader és Barry. Hader és un còmic que va obtenir gran repercussió en Saturdy Night Live i que ha tingut importants papers còmics. I Berg és un reputat guionista de comèdia que ha escrit a Seinfeld o a Curb Your Enthusiasm. L’esplèndid tàndem ens ha ofert balls absurds després d’un assassinat, rivals de bandes criminals fent-se amics i abraçant-se passionalment, acció i violència a la guerra, intents frustrats d’assassinats, assassinats rocambolescos, patètiques escenes teatrals, secrets, mentides i traïcions… Esperem amb ànsia que el duet ens continue oferint tot això i molt més amb l’arribada de la tercera temporada que, després de problemes ocasionats per la COVID19, està actualment en fase de rodatge. Volem més mort i més teatre. Volem més comèdia i més drama. Volem més Barry.

Adrià Espí
Escriptor, guionista i director. Nascut a Xàtiva, el 1992. Ha desenvolupat projectes en productores de Barcelona i València. Ha treballat com a guionista en la televisió valenciana À punt, als programes Plaerdemavida i Entre bastidors. Ha publicat el llibre de relats 'La bona vida' en Edicions 96 i ha estat guionista i director de la sèrie 'El mort viu', guanyadora del Premi Ondas a millor ficció emesa en internet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close