Cinema

La disharmonia fonamental

Aki Kaurismäki (Orimattila, 4 d’abril de 1957), cineasta finés, director de la famosa “Leningrad Cowboys go to America”, mestre de l’absurd, la ironia i l’humor negre, influenciat per la nouvelle vague, Bresson, Buñuel etc. i amb una estètica essencialment minimalista i plena de colors, traça en la seva obra històries orfes de diàleg, amb una crua visió del món i una fredor fulminant. Caracteritza els personatges a través d’un silenci distant i l’aguda senzillesa de les seves històries, encabides en una fredor mil·limètrica d’enquadraments que recorden a les obres d’Edward Hopper.

“És tot la mateixa història. La gent intenta sobreviure al món on han nascut”.
“Em pregunto per què al noranta per cent de les persones simplement els agrada viure”.
Aki Kaurismäki

Talment com el pintor, es serveix de personatges que reflecteixen perfectament la solitud no desitjada de les seves vides en societats contemporànies per combatre des del cinema a una societat que oprimeix a l’individu, convidant a l’espectador a formar part d’un viatge catàrtic cap alguna cosa semblant a la felicitat.

Rere el to irònic i absurd dels films i els diàlegs, trobem un director fonamentalment humanista amb un estil auster a l’hora de plasmar les emocions, però no per això menys contundent en el seu propòsit.

Fotograma de ‘La noia de la fàbrica de llumins’, (1990) d’Aki Kaurismäki.
Edward Hopper: Habitació d’hotel, 1931.

“La noia de la fàbrica de llumins” (1990) és una reflexió actual sobre la vida humana on la càmera escruta amb una fina ironia conceptes essencialment humanistes com són el valor, la dignitat o la llibertat, presentant-nos un caricaturitzat retrat de la societat occidental contemporània.

La pel·lícula correspon a la tercera entrega de la primera trilogia proletària del director, també anomenat “període blau”, que al seu torn també es troba composta per Ombres del Paradís (1986) i Ariel (1988). Aquí caldria mencionar també la sublim “La vida bohèmia”, que, malgrat no formi part de la trilogia, conforma una obra cabdal en el tractament que el director fa de l’absurd i la temàtica social.

Observem com els diàlegs son una simple anècdota en la totalitat del metratge. Iris pateix, i ni tan sols té veu per a expressar-ho. Encarna un personatge predestinat a l’infortuni, immers en una existència mediocre i anodina de la qual sols pot escapar patèticament i fugaç mitjançant la lectura de la sèrie de novel·les barates de la Comtessa Angelika (personatge fictici dels escriptors Serge i Anne Golon, dels quals Kaurismäki extreu la cita inicial del film o la tragèdia  “Probablement van morir de fred i de fam enmig de bosc”).

Fotograma de ‘La noia de la fàbrica de llumins’, (1990) d’Aki Kaurismäki.

Iris, per tant, com a encarnació fatalista d’un personatge condemnat a la solitud, com una mera espectadora que veu passar la vida des del banc de la sala de ball on ningú mai la traurà a ballar, tal com es mostra en l’extraordinària escena a través d’un pla de la protagonista, sola i en silenci, amb les ombres de les parelles a la pista de ball sobre el seu rostre.

Ella funciona com a entitat abstreta del món, com a públic de la gran farsa moderna i alhora narradora omniscient d’aquest patetisme superficialment mundà que ens envolta i abdueix constantment. Ella es sap incapacitada per a la vida ordinària, i al mateix temps anhela una participació de la mateixa que la sostingui a un viure més planer. A través de l’habitar una realitat mecànica fonamentada en la impossibilitat d’un gir vital, la seva existència es veu truncada en la seva innocència quan descobreix la seva capacitat d’estimar.

Edward Hopper: Noia cosint a màquina, 1921.

Precisament perquè estima allò que no podrà tenir, allò que se li esmuny entre les mans, estima des de la impossibilitat i la tragèdia intrínseca que comporta el sentiment amorós. De no ser així, probablement no es despertaria en ella cap interès amorós, perquè “hom desitja la passió i la desgràcia, amb la condició de no reconèixer mai que les desitja com a tal”, citant textualment a Denis de Rougemont i el seu “El amor y Occidente”.

Perquè deixa de ser amor allò que es converteix en realitat, perquè la passió és el desig mai consumat, amb aquesta sentència fulminantment cruel que l’amant dirigeix cap a la protagonista “Res em commou menys que el teu afecte”, s’arriba al punt àlgid de l’absurd irònic i sentimental del film. Això és, la fragilitat d’un personatge femení aïllat, incomunicat i desplaçat que se sent amenaçat i es regira temeràriament davant del descarnat món capitalista, i, perquè no, davant de la barbàrie de l’home.

Edward Hopper: L’autòmata, 1927.
Fotograma de ‘La vida bohèmia’ (1992), d’Aki Kaurismäki.

La necessitat d’emocions fortes que justifiquin la seva miserable existència la condueix a l’entrega dels seus desitjos humans a un amant oportunista, que, lluny de apiadar-se de la seva vulnerabilitat, comercialitza amb les seves emocions fins a convidar-la a desfer-se del “capgròs” que brolla en les seves entranyes. L’embaràs de la jove és el punt d’inflexió que ens permet comprovar la necessitat de recuperar la comunicació desatesa, l’esperança d’una revifada que permeti enderrocar les monòtones certeses del seu periple vital. És així, en una missiva que dirigeix ​​a l’amant, com som testimonis de l’efemèride: la reconstrucció de la seva existència.

Si estiro del fil, puc pensar que en Iris, l’únic anhel de veritat és en el fons una pulsió de transcendència. I aquest desarrelament que es fa palès amb la quotidianitat amb què habita el món, solament és un recurs per a l’exacerbació d’una disharmonia fonamental, què, lluny de ser-nos estranya, també basteix la nostra quotidianitat i la turmenta.

Finalment, l’absurd i el desenllaç per a tanta fatalitat pren forma de rodenticida i homicidi. Una venjança burleta contra la crueltat de la societat i la ignomínia de l’home que conclou triomfalment entre manilles policials.

Carla Marco Sellés
Estudiant de medicina i poeta que s’escola entre classes de cinema i filosofia mentre deixa créixer l’escriptura fruit d’una pulsió interna i l’eterna sensació de desencaix. Ha escrit el llibre de poemes “Utøya” (Premi de poesia l’Atiador de l’Ateneu Torellenc, 2020) i conjuntament, el pamflet llibertari “La Tempesta” (Calumnia Edicions, 2020). Finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020, guanyadora del premi de poesia per a joves 2020 de l’Ajuntament de Centelles, ha col·laborat també en el segon volum de la revista antipoètica Poetry Spam.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close