Altra vegada, la feminitat al centre. A les dones boges i assenyalades, a les neuròtiques i les escriptores, a les intenses, desgraciades, apassionades i rebutjades. A l’ambivalència dels afectes, ingredient principal per a la primera condició femenina que ha estat sempre i encara és la de l’espera. Sota el fons que amaguen les coses, el vaivé de la marea que vela i desvela, element simbòlic que engendra la passió per la fondària i allò que amaga l’espai profund. La flor de mi secreto, estrenada el 1995, de Pedro Almodóvar, s’inscriu en l’etern melodrama femení, densament i apassionada, assistim al davallament de Marisa Paredes encarnant la pell de Leo, una escriptora de mitjana edat que, fragmentada i víctima de la traïció amorosa i la solitud, es dirigeix, irremeiablement, camí a la follia.
Talment com en l’obra El paper de paret groc de Charlotte Perkins publicada el 1892 en què es relata la lenta bogeria d’una dona tancada en una casa de camp que espera i espera i espera, fins que les parets acaben per parlar-li.
Primera meitat dels noranta. Madrid. La protagonista és Leocadia Macías, àlies Amanda Gris, el pseudònim que usa en les seves novel·les, o Leo per a les amigues. Veu femenina que travessa una crisi a escala professional, perquè la seva trajectòria com Amanda Gris està estancada en un forat negre allunyat de la novel·la rosa que l’ha dut a la fama, i en l’àmbit sentimental, perquè el seu matrimoni amb Paco està acabat; però ella això últim no ho sap, o es nega a acceptar-ho. Entre la impotència i l’amor que encara sent per ell, escriu a màquina tot allò que mai no li podrà dir: “Cada dia em poso alguna cosa teva. Avui m’he posat els botins que em vas regalar fa dos anys. Recordes que a la nit vas haver de treure-me’ls perquè jo sola no podia? En veure’ls aquest matí m’he recordat de tu i me’ls he posat en honor teu. Ara m’estrenyen. De vegades, el teu record, com aquests botins, m’oprimeix el cor fins a impedir-me respirar”.
L’exploració de la desesperació, la solitud i la frustració esdevé un contínuum al llarg del film que a poc a poc es va deslliurant de la mateixa amargor que l’origina. A Leo l’engoleix el relat de l’espera i el miracle de suportar-la, envoltada d’amigues i família, sobretot de la seva mare, interpretat pel personatge més foll de tots i alhora la veu de totes les veritats.
“¿Hay alguna posibilidad, por pequeña que sea, de salvar lo nuestro?” Pregunta Leo al seu marit abans que baixi les escales i l’abandoni per sempre. Hauria preferit no saber la resposta, deixant un espai que albergui encara una espurna d’esperança, però la cruesa de la seva negativa la retorna a la realitat. Una realitat sobre la qual ningú no vol escriure, ni tan sols Amanda Gris, i que Almodóvar retrata acuradament en bona part de la seva filmografia. Protagonistes femenines en crisi que acaben per deslligar-se dels homes que els coarten la llibertat i la intensitat amb què habiten el món. Dones que són capaces de trencar amb l’esquema vital que ha estat dissenyat per a elles i que les impel·leix a encadenar la seva vida a la relació amb un home de debò. El revers de la jugada, el preu a pagar per la seva independència: la solitud i la pèrdua que suposa la manca de subjecció, la desorientació i dissociació que, aparentment, condueixen a una falta de contacte amb el real.
Publicada originalment el 1892 en una revista literària, El paper de paret groc està basada en les experiències de la mateixa autora, Charlotte Perkins Gilman, escriptora nord-americana que va desafiar reiteradament les convencions de la seva època i el rol que la societat assignava a les dones. En la novel·la, assistim novament al camí de la neurosi, aquest cop catalitzada per una depressió postpart narrada en primera persona a través de diverses entrades de diari. La crònica d’aquest descens a la bogeria es fonamenta en una mala praxi mèdica. La institució contra la malalta i la prescripció de repòs, aïllament i vida la més domèstica possible, restringint l’activitat intel·lectual a dues hores al dia, després de donar a llum. El metge que s’afegeix a la prescripció en qüestió, el seu marit. Tancada i oprimida a la finca colonial, la jove desperta una obsessió amb els dibuixos desconcertants que es distingeixen a les parets de l’habitació, pintades d’un color groc asfixiant, i al qual dedica nombroses anotacions al seu diari. Cada vegada més obstinada en la descripció d’allò que contempla o creu contemplar, el disseny de les parets i les parts que han estat arrencades i la forma com deixa taques grogues a la pell i la roba de tota persona que el toca. Com més temps passa a l’habitació, més sembla intrigar el paper a la protagonista, i més sembla metamorfosar-se, especialment a la llum de la lluna, fins que comença a dilucidar una figura humana.
La malaltia mental desafiant, novament, la institucionalització i la pràctica mèdica. Les dones titllades sota diagnòstics d’episodis depressius, neurastènia, histèria, diagnosticades com a malaltes mentals, eren víctimes del que es considerava, la seva pròpia fragilitat, és a dir, dels rols de subordinació i passivitat que la societat els assignava. I encara avui, persisteix la figura de la histèrica o la neuròtica en l’imaginari col·lectiu, termes que, òbviament, continuen necessitant ser qüestionats i repensats si no eliminats. I que gràcies a veus com la de Perkins, que pren consciència de l’escriptura com a una de les poques vies de realització que tenien les dones de la seva època, escriu l’obra a posteriori amb la intenció de denunciar el pervers tractament a què va haver de sotmetre’s i així poder salvar altres dones amb la mateixa recepta. L’obra, per tant, és un crit, no tant de desafiament o provocació sinó d’exigència. L’exigència de ser escoltada, de ser compresa i de ser reconeguda, i no assenyalada, jutjada o qüestionada quan, com Leocadia o Charlotte es parla i es viu des de l’intel·lecte o la passió.
Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).
Ha participat en diversos recitals i ha col·laborat en un parell d’antologies i projectes com la revista Poetry Spam.
L’any 2020 és finalista del certamen de poesia jove Salvador Iborra.