Cinema / Camins de Serp

Alcarràs guanyarà l’Oscar

És una notícia fantàstica que els acadèmics de l’enemic hagin decidit presentar la pel·lícula Alcarràs com a candidata als Oscars. Primer i abans que cap altra cosa, car el film de la barcelonina Carla Simón és un producte d’una prototípica sensibilitat nord-americana o, més en concret, una d’aquelles festes visuals amb què la indústria del cinema de Hollywood (un invent consubstancial al capitalisme i l’economia industrial) mira d’impostar progressia i amor vers la forma de vida silvestre/pagesa. Simón és una mestra en el xantatge de les emocions i la seva magnífica pel·lícula resulta un teorema perfecte sobre com els sentiments haurien d’avantposar-se a la depredació, germana del progrés. A l’espera de saber les altres nominades (només una pel·lícula sobre tolits o una història de superació d’un transsexual adolescent podria fer-li ombra), ja podem dir que Simón té altíssimes probabilitats d’endur-se la glòria a can ianqui.

Molts han aprofitat la tria d’Alcarràs per palesar la tolerància d’Espanya en nominar una pel·lícula en català que, per si no n’hi hagués prou, és tota una glosa de la vida rupestre de poble. Però com resulta del tot evident, i de la mateixa forma que els espanyols guardonaren amb el Cervantes el poeta Joan Margarit (un dels escriptors més cursis i espantosos del planeta terra), els acadèmics han premiat Simón només perquè la seva obra d’art fílmica representa un escarni exemplar de la catalanitat. Alcarràs, repetim-ho de nou, és la història d’un pobre pagerol a qui els amos d’una propietat que ha cuidat en usdefruit durant dècades reclamen el retorn de la parcel·la per a posar-hi plaques solars. Lluny d’oposar-se a la injustícia, d’emprar l’enginy (o els viaranys de la política) o de resistir per reclamar allò que considera seu, el poca-pena en qüestió comença a cultivar i recollir “prèssics” compulsivament i agònica, a pesar de viure afectat d’un mal d’esquena tremebund. I vinga que rega, i fot-li a recollir fruita. Alcarràs, ja ho vaig escriure, retrata el pitjor d’una Catalunya que només pot exhibir ferida i moral d’esclau.

No és estrany, en definitiva, que els nostres íntims enemics hagin decidit exportar la moral catalana al centre del món cinematogràfic; així podran contemplar com ens sentim ufanosos d’una nova història de victòries morals… que acaba amb la terra de nou expropiada. Realment, els espanyols són uns “catxondos”.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close