Cinema / Camins de Serp

Alcarràs, tot el pitjor de Catalunya

Alcarràs sintetitza totes les tares mentals i ètiques de la nostra absurda nació. Cal agrair a Carla Simón el retrat fidel d’un país que, ara per ara, només pot exportar impotència i esperit ploramiques. Així es palesa en la història d’una nissaga pagesa que és obligada a abandonar les terres conreades durant generacions per obra i gràcia d’uns terratinents que les reclamen amb tal d’encastar-hi plaques solars. A partir d’aquest tòpic rousseaunià, la nostra directora nacional reflexa perfectament l’actitud de la tribu davant de qualsevol adversitat; lluny d’encarar-se de debò contra les famílies furtadores d’uns horts que imagina seus (a causa de la il·lusió mental de l’usdefruit), el pagès protagonista es dedica compulsivament a collir prèssics com un tòtil, exportant la seva moral d’esclau a tota una família que reacciona al greuge entonant la cançó de l’enfadós i contemplant tot afectada la natura perduda.

La situació és tan delirant, tan prototípicament catalana, que en comptes d’hostiar l’agressor (o d’utilitzar els ressorts de la política per guanyar-lo amb enginy), el protagonista d’Alcarràs acaba cardant-li un mastegot al seu cunyat, que passava per allí, torturant el seu fillam amb una mala llet d’avi carrincló, i relegant la seva pobra dona a fer-li fregues a l’esquena. Alcarràs seria una pel·lícula perfecta amb un cameo de Pere Aragonès i el president fugat barallant-se per qui acata amb més alegria l’autoritat enemiga. Els personatges del film, i això Simón ho fila molt bé, no aprenen res del pas del temps: la seva és una acumulació d’ira que no té catarsi, un anar paint el greuge que només espera l’inevitable amb resignació i que venç la ineptitud i poca traça apuntant-se a les manis de torn i llençant la fruita contra l’autoritat competent. Catalunya és això; el pus d’una ferida immortal.

Per fortuna, no tot són males notícies. Carla Simón és una directora excel·lent i només calen uns minuts d’Alcarràs per veure que la seva aproximació al cinema és molt més americana que europea, en el sentit que trafica molt bé amb el discurs emocional de la seva història i n’exposa els sentiments amb una cruesa que deu molt més a Spielberg que no pas a Rohmer. Dic que això és una gran nova perquè, si segueix la seva (desitgem que) imparable progressió, Simón tindrà ben aviat una estatueta calba al lavabo de casa. Amb un cinisme molt prototípic de la seva raça, els americans fa uns quants anys que produeixen pel·lícules mig comunistes amb aquella nostàlgia per la tomata pura tan pròpia dels pijos californians. Aquest corrent cinematogràfic durarà uns quants anys, i Simón faria santament d’apuntar-s’hi, perquè la indústria de les emocions li reportarà molts duros.

Aneu al cinema, estimats lectors, i, contravenint allò que diuen els patriotes, dirigiu-vos a una sala que passi Alcarràs amb subtítols a l’espanyol. No hi ha millor metàfora del que s’hi explica i de la nostra patètica tribu que haver d’empassar-se de nou l’antropologia de la derrota nacional amb l’idioma de l’enemic fent nosa sota la pantalla. Sovint l’art, i sobretot el cinema, ens regalen miralls d’una perfecció que fa por.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close